L’educació digital es ven com la “nova salvació” pels gurus de l’EdTech [1] arran de la COVID-19. El Big Data, la Intel·ligència Artificial (AI), les plataformes digitals i el núvol ens portaran la modernització d’una educació ancorada en el segle passat, proclamen en aquest reeditat “relat salvador” del solucionisme tecnològic com a panacea per a l’educació. Els grans patrocinadors de l’EdTech estan impulsant així el seu assalt definitiu a l’educació, impulsant una governança híbrida que proclama la imperiosa necessitat de la col·laboració públic-privada per a gestionar l’educació del futur.
Van aprofitar la finestra d’oportunitat que se’ls va oferir amb el confinament de bona part de la població mundial en els seus domicilis durant diversos mesos per a pescar en aigua tèrbola. Davant la urgència i la falta de previsió i recursos del sistema educatiu públic, van oferir les seves plataformes i apps per a continuar l’educació en línia a distància, col·locant així els seus productes i els seus algorismes de manera gratuïta inicialment i que ara s’han convertit en “pro” o de pagament si es volen continuar utilitzant o es vol accedir a prestacions i utilitats no contemplades en l’opció gratuïta (que, això sí, requereix “donar” gratuïtament les nostres dades i la nostra informació).
Veiem així com les dades digitals, el codi i els algorismes del programari es barregen amb determinades agendes polítiques relacionades amb la governança educativa. Interessos comercials de grans conglomerats, ambicions empresarials de fons de capital de risc i objectius de negocis disfressats de màrqueting filantròpic, que destinen ingents quantitats d’inversió econòmica per a crear noves maneres d’entendre i imaginar l’educació i intervenir en ella, com si fos una nova veta de mercat i d’expansió del capitalisme. Si a les seves mans estan ja els mitjans informals de construcció del pensament col·lectiu (Netflix, Walt Disney, Fox, MTV, etc.) es tracta de controlar també els mitjans formals de socialització de les futures generacions i explotar un gran negoci que mou molts milers de milions de dòlars anuals [2].
El nou eslògan neoliberal en la gestió educativa diu així: “la nova política segueix la innovació privada en la gestió del que és públic”. Privatització vestida d’innovació. És la reedició del clàssic partenariat o gestió conjunta pública-privada, on el sector públic s’acaba convertint en nínxol d’extracció i obtenció de benefici del sector privat. Però que ara, en aquest relat postmodern reeditat, se li restaura i se li dona una capa de vernís, plantejant que del que es tracta és de prendre les decisions “conjuntament”, orientar les polítiques i decisions del públic des dels “principis innovadors del privat”, amb la participació directa dels capdavanters “qualificats” de la societat civil, els nous filantrops del capitalisme (mecenes, bancs, fundacions, fons de capital de risc…) que ja van provar la seva vàlua triomfant en la gestió del capitalisme i ara volen i exigeixen aplicar les seves receptes en el públic i orientar la seva gestió adequadament.
Ho hem comprovat fins i tot en la nova llei educativa, la LOMLOE. L’article 122 promulga que els centres públics podran “obtenir recursos complementaris”. Aquest punt suposa la possibilitat de captació de fons privats “complementaris” per a l’educació pública, donant per descomptat l’infrafinançament públic dels centres educatius. Obre així la porta als patrocinis, el partenariat, els sponsors, la “col·laboració públic-privada”, per a convertir l’educació en un espai de negoci d’una nova gestió híbrida públic-privada sota el control d’una suposada “innovadora” tecnologia digital educativa controlada per la Big Tech.
De fet, la Llei Celaá consigna el que ja ocorre de facto, mitjançant acords de col·laboració, amb La Caixa, la Fundació Bofill o, recentment, Amazon [3]. És més, no contempla en cap moment mecanismes per a controlar, frenar o auditar a la Big Tech o GAFAM, els gegants tecnològics nord-americans, com Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft que han envaït amb les seves plataformes tot l’espai públic educatiu. S’està així deixant en mans d’aquestes plataformes hegemòniques la informació de l’alumnat, l’extracció massiva de les seves dades (el nou or blanc del segle XXI). Deixant morir les plataformes de codi obert i públiques construïdes pel professorat i les comunitats educatives com Guadalinex o la d’Extremadura.
El capitalisme digital vol el control i el domini de les últimes fronteres de l’àmbit públic que li queden per conquistar: la nostra informació en forma de dades per a predir comportaments, un bé comú i essencial. Dades que extreuen i venen les Big Tech, terratinents neofeudals de la nova economia digital que segueixen amb la centenària lògica extractivista, capitalista i colonial d’extreure i acumular l’or del segle XXI (la nostra informació) i que estan prenent el control de la nostra sobirania digital.
El negoci som nosaltres: extreure informació de l’alumnat, amb la finalitat de convertir als col·legis en una fàbrica de dades i informació comercialitzable sobre uns clients presents i futurs als quals es vol fidelizar. L’era digital s’ha convertit així en un altre capítol més de la història del capitalisme, que ha mercantilitzat amb afany de lucre l’experiència humana traduint els comportaments a dades per a, a partir d’ells, realitzar prediccions que es compren i es venen.
Per això, per a “assaltar els cels” caldria començar per socialitzar el núvol i desenvolupar infraestructures digitals públiques, és a dir, posar en mans del comú els nous mitjans de producció digital, que diria el vell Marx, per a avançar cap a la “socialització de les dades” com bé públic i cap a la democràcia digital. Si Internet és essencial per a moltes coses en les nostres vides, com ho és clarament, no hauria de tractar-se com un bé comú d’utilitat pública sense fins de lucre? És a dir, hem d’avançar cap al postcapitalisme o socialisme digital que proposen Mason [4] o Morozov [5]. I l’educació té un paper crucial en això.
Aquest és un extracte de l’article recentment publicat en la Revista Foro de Educación (2021) al qual es pot accedir lliurement en aquest enllaç: Gobernanza híbrida digital y Capitalismo EdTech: la crisis del COVID-19 como amenaza.
Imatge de portada: Vinihg, CC BY-SA 3.0 https://creativecommons.org/licenses/by-sa/3.0, via Wikimedia Commons.
Notes
[1] Contracción en inglés de “Tecnología educativa”.
[2] El sector “edTech” alcanzará los 10 billones de euros en 2030. En 2018, ya marcó un récord: 8.200 millones, en comparación con los 1.400 millones invertidos en 2014, según un informe de Barclays sobre la EdTech (García, 2019).
[3] La mercantilización de la educación a manos de Amazon https://eldiariodelaeducacion.com/2020/11/06/la-mercantilizacion-de-la-educacion-a-manos-de-amazon-2/
[4] Postcapitalismo. Hacia un nuevo futuro. https://www.planetadelibros.com/libro-postcapitalismo/207978
[5] CAPITALISMO BIG TECH. ¿WELFARE O NEOFEUDALISMO DIGITAL? https://www.traficantes.net/libros/capitalismo-big-tech
