Per a qui a hores d’ara de la invasió virtual en les nostres vides no ho sàpiga, els reels són audiovisuals de curtíssima durada disseminats per les xarxes digitals, especialment Instagram. Es tracta d’un anglicisme, un altre més, que hem incorporat sense la menor sospita o qüestionament. El terme ve de l’anglès per rodet o bobina, al·ludint justament als rotllos amb els quals funcionaven totes les càmeres de fotos en els seus inicis. Poc sembla importar el que signifiqui –si es traduís– i escassos són els esforços per a substituir-ho pel seu equivalent en la nostra llengua.
Però no és l’únic cas, el mateix ha succeït amb altres que es repeteixen diàriament fins al cansament, com influencer (celebritat que exerceix “influència”), dm (direct message: missatge privat), link (enllaç), hashtag (etiqueta), tbt (acrònim de la frase “throwback thursday”: tornar al dijous del passat), ghosting (ve de fantasma i significa perdre contacte amb algú intencionalment), stalker (assetjador) i aquesta “delícia” de les cookies (que literalment és galeta, però no en el context digital). En incorporar-los –acríticament, a més– al llenguatge quotidià, anem normalitzant la pasterada lingüística i els seus significants, sense percebre’ls com això que també són: una altra manera de dur a terme la colonització cultural en un dels seus vessants més directes i efectives, el llenguatge.
Fem un experiment: deixem-nos portar per la moda de les “xarxes” i elaborem una oració en la nostra llengua però utilitzant aquests “préstecs lingüístics”. Us avanço que sortirà un tipus de dialecte tipus Frankenstein, però això sí, ens semblarà tot molt cool. Si, com bé se sap, l’ésser que pot ser comprès és llenguatge, llavors el problema que d’aquí es desprèn no és d’importància menor. Visualitzi com queda la llengua després d’aquest bombardeig forà i automàticament faci comptes sobre com afectarà el pensament i la subjectivitat, tan supeditats al llenguatge.
D’aquesta manera es va conformant amb la nostra aprovació, però sense reflexionar sobre això, un nou consens. Els reels, molt populars, gaudeixen de la simpatia i acceptació generals; al cap i a la fi, com podria ser nociu un microvídeo de 15 segons sobre una rutina de ioga, un acudit sobre una impressora que no imprimeix o un altre sobre la minicoreografia de la cançó de reggaeton de torn? A primera vista, un va sobre esport, el segon sobre humor i el tercer sobre música i ball? No obstant això, darrere de cadascun d’aquests “petits vídeos inofensius” s’obre un diapasó de sentits molt més complexos, teixits amb extrema intencionalitat. De manera tal que un reel, per molt curt, innocent, refrescant, còmic o seriós, “desideologitzat” o no, “apolític” o no que se’ns presenti, és sempre un mitjà i un missatge que ens conta alguna cosa, que té una finalitat determinada i que està dirigit a un públic objectiu.
I com s’insereixen en la lògica del capital, en aquest cas des de xarxes socials virtuals mercantils, són en si mateixos mercaderies concebudes per a lucrar, directament o indirectament, a través d’ells i, principalment, de nosaltres. De la resta s’encarreguen els algorismes, aquests que mai deixen alguna cosa a l’atzar si d’internet es tracta o, en altres paraules, si de captar la nostra atenció es tracta. Mentre ens embadaleixen, el temps sembla contreure’s; és la paradoxa dels sentits. Atrapats en el temps reel, encara que alguns durin petites fraccions de segons, podem passar hores consumint-los, o consumint-nos. Poques vegades s’ha situtat millor aquell oxímoron de Marshall McLuhan: “El mitjà és el missatge”.
Acudim voluntaris a la desfilada en sèrie de vídeos que aborden temàtiques diferents, la diversitat de les quals assegura la possibilitat de quedar atrapats quan, eventualment, arriba aquell que ens desperta algun interès per la seva forma o el seu contingut. Ja sigui la ciència, la música, la cuina, la guerra, la política o el cinema, n’hi ha per a tots els gustos. O, més ben dit, existeixen reels per a tots els gustos, ja que els gustos mateixos van ser prèviament condicionats, produïts, de la mà de les nostres nocions sobre allò que és entretingut, atractiu o interessant.
Com deia Karl Marx en els Grundrisse: la producció és consum i el consum és producció en tant que crea, a la vegada, la necessitat de més consum i, amb això, les condicions per a una nova producció. Si apliquem aquest coneixement al tema que ens ocupa, veurem, a més, que el consum ampliat de microvídeos dona forma a un tipus específic de consumidor que sempre torna a ells, garantint la construcció de subjectivitats amb predisposició per a aquesta mena de consums.
S’inclina la balança cap a la nostra permanent interacció amb i des d’internet, amb les xarxes socials digitals, les quals estan destinades –en la seva majoria, aparença a part– a crear-nos dependències, addiccions, fòbies, mancances, etc. Recordi’s que com més temps que passem connectats, major serà el guany per als creadors de continguts i especialment per als amos d’aquests grans monopolis de la “informació” i la “comunicació”. S’obre un cicle en el qual ens sentim estressats, esgotats, alterats, avorrits, ansiosos i quin millor mode d’enfrontar aquests estats d’ànim que usant, per exemple, els famosos reels.
D’aquesta forma, es crea en el nostre pensament la identitat entre l’oci i un tipus de consum. En altres paraules, es formalitza la il·lusió que, per a satisfer una certa necessitat, per exemple, d’entreteniment, hem de fer-ho veient reels, en detriment d’un cúmul major d’alternatives que existeixen fora d’aquest regne. Succeeix una cosa similar a la relació unívoca que vam establir entre ignorància, aprenentatge i vídeos de YouTube, en contraposició a ignorància, aprenentatge i llibres.
I clar, en un món que marxa amb pressa -perquè així ho ha pautat el capital- no hi ha temps ni per a aprendre. Per tant, entre llegir un llibre de 300 pàgines i veure un vídeo de tres minuts, quina culpa tindrà l’usuari si tria “saber” a través del segon.
Apareixen, al seu torn, els grans entusiastes de l’entreteniment que consideren que la diversió és directament proporcional a la banalitat i que l’aprenentatge i la recreació estan renyits. Aprofitant aquestes fragmentacions, els que mouen els fils darrere de les xarxes socials virtuals es valen d’elles i d’eines com els reels –encara que no siguin les úniques– per a anar substituint el coneixement rigorós per la frivolitat, la ciència per l’opinió, per a crear éssers humans ignorants, superficials, lleugers.
Una bona part de la crisi que pateix la nostra espiritualitat es reflecteix en què cada dia ens costi més feina imaginar-nos la satisfacció de les nostres necessitats fora del domini de les mercaderies, com si la dignitat o la felicitat humanes depenguessin exclusivament de la quantitat de mercaderies que posseïm.
Atès que som hipnotitzats per elles, ens condicionen a un mode de consum que limita encara més les nostres capacitats i potencialitats. El problema no tracta simplement sobre triar entre una via o una altra per a l’entreteniment o l’aprenentatge, digui’s entre el vídeo o el llibre, entre visionar i llegir; recau, a més, en el fet que l’elecció d’una impliqui la renúncia a l’altra, simplificant la nostra consciència i reduint-nos a éssers humans unidimensionals.
“La vida en reels” podria dir-se l’obra, excepte perquè parlem de la vida real i finita de cadascun de nosaltres i les conseqüències nocives de veure’ns condicionats pel capitalisme digital. Què ens passaria si per a cada situació que experimentem recordem un reel que ja vam veure? A hores d’ara, sembla que cada activitat quotidiana que fem compta amb el seu propi reel, signe i símbol per a cadascuna d’elles. De manera tal que, si m’he de vestir, penso en el vídeo que aconsella com cordar-me la camisa –com si hi hagués només una forma adequada, la que diuen aquí–, el mateix que si he d’interactuar amb la meva parella, amb els amics o amb la família.
Es repeteix l’equació: per a cadascuna de les meves sensacions, sentiments o estats d’ànim, existeix un minivideo en el qual se li va posar veu, text i imatge. D’aquesta manera, les meves sensacions ja no són meves, són dels creadors de continguts i de la xarxa virtual en qüestió. Ja no són internes, ara existeixen fora de mi i em dicten constantment com haig de ser. Què succeeix quan aquest món de microvídeos a penes deixa espais per a la imaginació individual, perquè ells han construït una representació social per a cada gest humà? En ells se’ns diu –unilateralment– com actuar, pensar, sentir, lluir; per què riure, plorar, dubtar; a què aspirar; què necessitar, anhelar…
Per a cada cas existeix un referent material directe, un audiovisual que suposa nivells ben baixos de comprensió i redueix les possibilitats d’interpretació al mínim. El pensament abstracte s’esfuma i el seu lloc l’ocupa un concret sensible i totxo, al qual li baixem els seus defenses i la seva capacitat d’anàlisi crítica; sobretot, davant aquests continguts que arriben per la via de l’“amistós entreteniment”.
Reduint el tema a l’absurd: seria possible trobar-nos en una situació inèdita per a la qual no existeix encara un reel? Si això fos possible, davant la falta d’hàbit per a pensar per nosaltres mateixos, suposaria paralitzar-nos com a societat? Sense espai per a la imaginació, tampoc queda marge per a la creativitat i les accions creadores, originals, noves, revolucionàries. Si per a cada pensament o problema diari hi ha un reel que ho contempla o potser ho conforma, ben poc necessitarà aquest pensament desenvolupar-se més que a reproduir, calcar i imitar.
Així que si vostè no és “feliç” serà perquè no vol, perquè a internet i els seus vídeos en fraccions de segon hi ha totes les respostes, encara que mai totes les preguntes.
En definitiva, de què serveix que la xarxa de xarxes sigui portadora de saviesa, si se’ns va entrenar per a apropiar-nos d’allò valent sense la dignitat, de la bellesa sense allò bo, d’allò útil sense el virtuós. Per a posar l’atenció només en l’específic i discriminar el tot, les relacions, el context, els condicionants, els conflictes d’interessos, les hegemonies.
Un panorama difícil de vèncer, més no impossible, però deixem que aquest sigui contingut per a un altre text, perquè aquest, per a un lector entrenat en reels, pot resultar ja massa llarg.
Article publicat originalment en castellà a Cubadebate.
