L’historiador marxista britànic Christopher Hill escrivia ja fa uns anys que la història havia de tornar a ser escrita i estudiada per cada generació «perquè encara que el passat no canviï, el present sí que ho fa» i «cada generació es fa noves preguntes sobre el passat i troba noves àrees de sintonia en la mesura que torna a viure aspectes de l’experiència dels seus predecessors». En el cas que ens ocuparà en aquest text —les esquerres i el fet nacional a Catalunya, per dir-ho en genèric— aquesta prescripció ha donat lloc a una llarga tradició de generacions de catalanistes d’esquerres que han retornat a la pròpia història amb mirades renovades. Llegim, ja en el mateix 11 de maig de 1931, un periodista vinculat a les esquerres com era Francesc Madrid qui escrivia en relació a la promoció que havia protagonitzat les lluites a l’adveniment republicà:
«Layret, Domingo, Alomar i Companys iniciaren llur tasca política. Layret amb el seu parlar; Domingo amb les seves campanyes periodístiques; Alomar amb la seva doctrina humanística; Companys amb les seves dots d’organitzador. Aquells quatre homes tenien, cadascun d’ells, una tasca ben definida a realitzar; aquells quatre homes tenien també una unitat espiritual: Catalunya i la República. Però no era llur Catalunya una Catalunya amb Sants Jordis, Nuris, eremites i romiatges; no era pas llur Catalunya una Catalunya poètica i sentimental, ploranera i tendra. Era una Catalunya forta i viva, progressista, democràtica, revolucionària […] Aquest és un capítol de la història de Catalunya que caldrà un dia o altre ampliar […]».
Malgrat la consciència d’obertura de llavors, no trigaria a produir-se el tall que suposaria el 39, impossibilitant i posposant la tasca enunciada. A partir dels polititzats seixanta i setanta germinarien els primers treballs historiogràfics sobre el període d’emergència, construcció i afermament del catalanisme entre 1901 i 1931. Són coneguts els treballs de Josep Benet sobre Maragall i la Setmana Tràgica, de Pierre Vilar sobre la formació de la nació catalana amb una mirada influïda per la longue durée o l’estudi de Jordi Solé Tura sobre el pensament de Prat de la Riba. La vinculació entre la història i l’acció política es podria trobar en aquest període un exemple paradigmàtic en el conegut estudi que farien el grup d’historiadors i intel·lectuals vinculats al PSUC sobre el fet nacional català pensat per a orientar l’actuació del propi partit. Així, publicat en dues parts, el 1961 i 1966, veuria la llum El problema nacional català, una exegesi històrica de la formació de la nació catalana que, seguint implícitament les idees de Gabriel Alomar i de Joaquim Maurín sobre les fases del catalanisme, posava el focus en la dialèctica entre el fet nacional i la concurrència i direcció de les diverses classes socials en el mateix.
A poc a poc, amb el final dels anys 70 i inicis dels 80, s’aniria consolidant una ampla historiografia catalana en la que floririen més estudis sobre el fenomen nacional català amb noves preguntes que diversificarien els enfocaments i estudis. Per mencionar-ne només algunes, trobem treballs que anirien des de les obres de Borja de Riquer entorn de la Lliga Regionalista i la interrelació del catalanisme amb l’Estat; l’interès en el modernisme en els treballs de Joan-Lluís Marfany; el canònic treball d’Ucelay Da Cal sobre el populisme republicà dels anys 30; l’estudi de Joan B. Culla sobre el lerrouxisme; els llibres d’Anna Sallés i de Dolors Ivern sobre la formació d’Esquerra Republicana; el treball de Ricard Vinyes sobre la cultura comunista a Catalunya: els estudis de Soledad Bengoechea sobre la patronal catalana i la relació amb el catalanisme. Amb l’arribada dels 90 i el canvi de segle, i amb la incorporació de mirada de la història cultural, la història local o el gir biogràfic, es podrien trobar obres com la de Josep Pich sobre Valentí Almirall, els treballs sobre la difícil consolidació del catalanisme esquerrà de Santiago Izquierdo o el llibre d’Angel Smith sobre els orígens del catalanisme o els treballs de Xavier Domènech sobre Estat i plurinacionalitat. A més dels propis treballs historiogràfics, s’hi podrien afegir aquí tranquil·lament enfocaments des d’altres disciplines. No es poden obviar els treballs de pensament polític de les esquerres catalanes d’Isidre Molas, els estudis sobre el català des de la sociolingüística de Francesc Vallverdú o les obres de la demògrafa Anna Cabré. Sigui com sigui, totes aquestes investigacions històriques —i moltes, moltes més— poden representar quelcom del que Hill havia volgut expressar: com les preguntes noves que els nous presents ens porten impliquen un retorn a l’estudi de la pròpia història executat per cada nova generació. Però avui, l’any 2024, amb quines noves problemàtiques podrien portar-nos interrogar renovadament la història pròpia?
En aquesta ja ben iniciada tercera dècada del segle XXI, després d’un lapse de fortes mobilitzacions, la situació política sembla presentar un aspecte de marasme o de desencant per falta de rumb. Les eleccions del 12 de maig castigaven fortament a les dues opcions que havien tractat de representar un horitzó polític de canvi durant la darrera dècada: les esquerres i l’independentisme. El resultat dels comicis donaven una pèrdua de 20 escons entre ERC, CUP i Comuns respecte de 2021. Al seu torn, l’independentisme també s’ha trobat en una situació paradoxal: a la vegada que per primer cop en els darrers anys no hi ha una majoria independentista, amb l’emergència d’Aliança Catalana, el moviment presenta una relació de 37 diputats d’opcions dretanes i 24 de les forces esquerranes. Alhora, les xifres d’abstenció, ja passada la situació de la covid-19 ens aporten indicis per a dibuixar una imatge més completa de la cruïlla en la que es troba el catalanisme després del procés. Més específicament, quina crisi travessen aquelles forces que han encarnat de l’esquerra nacional. Però quines pistes ens ofereix aquí la mirada històrica?
Quan un posa la mirada enrere i es fixa en el catalanisme, el primer que ens adonem és que aquest és un moviment social i polític que presenta uns principis que s’han repetit al llarg dels anys i que conformen una tradició política de més d’un segle d’història. En ella, s’hi han vist representades una nombrosa quantitat de persones a la vegada que ha configurat el pensar polític de no poques personalitats amb diverses —si no contraposades— ideologies sobre com s’havia de construir la societat. També han estat múltiples les visions sobre la relació que s’havia d’establir amb l’Estat, ja fos una monarquia dual, un Estat federal o confederal, un Estat compost, una autonomia o la separació. Tot i així, hi ha hagut una qüestió que ha sigut comuna a totes les seves tonalitats: la defensa de la construcció de Catalunya com a nació.
Així mateix, el catalanisme té també una cronologia pròpia. Des de les seves primeres organitzacions, en forma d’agrupacions sociopolítiques, com el Centre Català de 1882, o en forma de publicacions, com el Diari Català de 1879, fins a les seves primeres codificacions doctrinals, amb el text paradigmàtic de Valentí Almirall, Lo catalanisme, de 1886, trobem una primera etapa. El 1901, es fundaria la Lliga Regionalista, el primer partit polític que es reivindicaria catalanista i en pocs anys arribaria a amassar un formós poder social i institucional al llarg d’aquells anys de la Restauració. El catalanisme lligaire, en la mesura que seria la principal força dins el catalanisme durant el període, arribaria a controlar Diputacions, la Mancomunitat, l’Ajuntament de Barcelona i disposaria d’alguns Ministres. Aquest període, de 1901 a 1931, és precisament el període de la consolidació del catalanisme que portaria a la consecució del primer autogovern propi. Però, en canvi, no seria fins a la República que el catalanisme d’esquerres no reeixiria en el bastiment d’una opció pròpia que pogués ser operativa i hegemònica. Com seria possible doncs que el 1931, els carrers de Barcelona es cridés «Mori Cambó, Visca Macià»?
Es pot afirmar sense risc a equivocar-se que el període de 1901 a 1931 seria precisament també el moment de formació de l’esquerra nacional. Però no seria un procés senzill, lineal ni previsible. Així l’ha definit Santiago Izquierdo quan parla del «difícil arrelament del catalanisme d’esquerres, 1904-1931». I és que durant tot aquell període el catalanisme democràtic i esquerrà seria una opció minoritària en un ecosistema polític català conformat per una bipolaritat entre la Lliga i el lerrouxisme. Enmig d’aquesta tenalla, el creixement de l’opció política en què es mourien els Companys o Macià seria doncs una tasca complexa. Tot i així, podem plantejar i aventurar esquemàticament algunes hipòtesis sobre les característiques en les que aquest fenomen històric tindria lloc.
1. El bastiment d’un model de construcció nacional integrador amb l’accent en l’element cívic, de la nació com a comunitat de drets i llibertats, la possibilitat de construcció i accés a una matriu cultural comuna, i que es basi en una visió de la catalanitat oberta a les transformacions de la realitat social i que posi en el futur, més que en el passat, l’èmfasi de la construcció nacional. En aquesta tasca hi jugaria un rol determinant en la seva codificació primera alguns intel·lectuals com Jaume Brossa o Gabriel Alomar, aquest últim en les seves diverses conferències: El futurisme (1904), Negacions i afirmacions del catalanisme (1910) o Catalanisme socialista (1910). En l’esdevenir hegemònic d’aquests plantejaments és on es fa comprensible el fet que els plantejaments de la rica tradició racista autòctona, des de Rossell Vilar a Josep Valdellós, quedessin desplaçats del tronc central del catalanisme.
2. La superació de la unión sacrée amb el catalanisme conservador. Després del primer moment d’unitat del catalanisme, on les diverses tendències s’aplegarien sota l’estol patriòtic de la Solidaritat Catalana el 1907, el catalanisme de la Lliga tractaria de fermar les diverses opcions dels primers partits d’esquerra nacional, el Centre Nacionalista Republicà i la Unió Federal Nacionalista Republicana. Aquesta promoció de catalanistes progressistes patirien d’un cert sucursalisme espiritual respecte de la dreta del catalanisme que en termes polítics tenallava les seves possibilitats de creixement entregava la possibilitat de representació de l’esquerra al lerrouxisme.
3. El pas del transversalisme ideològic a una orientació popular i en favor de les majories socials. Els primers partits que encarnarien aquest gir durant el període serien el Bloc Republicà Autonomista i el Partit Republicà Català que, malgrat ser minoritaris durant la seva existència, representen històricament aquest gir. La catalanització del republicanisme i la imbricació amb les organitzacions obreres i populars que trobaria el seu moment paradigmàtic en els resultats de 1931, seria incomprensible sense aquesta evolució del catalanisme.
4. Que l’esquerra faci seva la direcció de la reivindicació nacional. Aquest plantejament seria per a Alomar l’única manera en què es podia incorporar a les amples capes populars, ell ho afirma de manera programàtica: «no que el catalanisme faci a favor seu la conquesta dels obrers, sinó els obrers facin la del catalanisme». Aquests plantejaments de nacionalització representarien precisament una inversió de la dialèctica entre idea nacional i realitat social. Enfront de la visió des de dalt, d’un tipus de nació catalana fora de discussió, ell considerava que si es volia produir un desplaçament nacional en les classes populars a Catalunya, aquest només es podia acomplir si s’efectuava, al seu torn, un desplaçament de classe en el catalanisme. Ja no es tractava “d’integrar” a la població en la construcció nacional receptora, sinó que implicava que el projecte nacionalitzador canviés fent-se seves les demandes obreres. No s’integrava en el catalanisme ja definit, sinó que s’havia d’obrir el catalanisme, en termes socials i de definició cultural de la catalanitat, ja que eren les grans masses populars les úniques que podien construir la nació com una realitat compartida per la pròpia població.
En un moment com el que representa 2024, de reconstrucció de legitimitats després d’un període de mobilització, es pot (re)considerar el retorn a una llarga tradició política del catalanisme popular amb les noves preguntes que els temps difícils ens porten i fer-ho des de les coordinades pròpies de les esquerres. Altrament, es corre el risc de continuar subordinant-se a les dues forces que en aparent contradicció, segueixen mantenint el mateix model de país. Com escriuria Walter Benjamin: «El perill amenaça tant l’existència de la tradició com als seus receptors. Per a ambdós el perill és un i el mateix: prestar-se a ser instrument de la classe dominant».
Imatge de portada: Arxiu Històric de Sabadell.
