-Pero papá – le dijo Josep, llorando-. Si Dios no existe, ¿Quién hizo el mundo?
-Tonto –dijo el obrero, cabizbajo, casi en secreto-. Tonto. Al mundo lo hicimos nosotros, los albañiles.
Eduardo Galeano, de “El libro de los abrazos”
Treball i democràcia
Els qui vivim per les nostres mans, som la majoria de la població. La direcció de les nostres vides i de la nostra activitat, però, està en mans de la minoria. Aquesta és la realitat. I ho ha estat des de fa molt de temps. Aquesta és una veritat simple i vella. Però cal recordar-la.
Els qui vivim per les nostres mans som la majoria i dintre d’aquests la gent treballadora: els qui no tenim més que la força de treball i depenem per viure de treballar a canvi d’un salari. Aquesta condició no ha fet més que estendre’s. Cada cop som més els qui tenim aquesta condició.
Vam ser nosaltres qui vam arrencar espais de democratització i codeterminació de la vida social, política i econòmica als capitalistes. Ho vam fer amb generacions de lluites, amb determinació, amb organització, amb construcció d’espais de contracultura i contrapoder: als sindicats, als partits, als ateneus, a les associacions, a les cooperatives. Vam patir guerres. Vam fer revolucions. Vam fer estremir el món i vam provocar el terror dels poderosos.
El desastre al que el capitalisme havia portart el món: el feixisme i la guerra, la barbàrie, i l’alternativa del socialisme percebuda com a real i a tocar dels dits, va fer que els amos haguessin de cedir i de negociar les condicions de vida i de treball. Que haguessin d’acceptar espais de democràcia, almenys als països del centre capitalista. Mentre, les dones quedaven excloses d’aquesta ciutadania social, construïda en clau nacional i els capitalistes continuaven un domini sense límits a la resta dels països del món. A Catalunya i a Espanya vam quedar presos de la barbàrie, d’un feixisme aïllat, però sostingut en clau de Guerra Freda.
Crisi del treball, crisi de la democràcia
Vam ser els treballadors els qui vam construir un moviment obrer que va ser capaç de posar en crisi terminal a la dictadura i qui vam representar l’element més avançat i més democràtic en la reforma política del 78. Molts dels elements civilitzatoris guanyats amb la derrota del feixisme, arribaven a Espanya trenta anys després, just quan començava la demolició dels seus fonaments.
La financiarització, el neoliberalisme i la globalització van ser les estratègies per les quals els amos van situar-se en condicions d’aniquilar els espais de democràcia conquerida. Obtenint el guany en el cicle financer i no directament en el productiu, mercantilitzant drets com la sanitat i l’educació i superant les limitacions i els espais regulatoris estatals (la construcció de la UE, per exemple), feien que la por comencés a canviar de bàndol.
El final de les experiències del socialisme real i la integració del gruix del món treballador, que va anar liquidant els espais de contracultura i contrapoder de masses a canvi de les formes de vida del capitalisme reformat primer ( i l’augment de la capacitat de consum) i la promesa del capitalisme popular del neoliberalisme després ( i l’explosió del crèdit), va desarmar paulatinament la classe treballadora i va fer perdre la por dels capitalistes.
El canvi en el sistema productiu va destruir les grans unitats productives que havien estat la base del poder del moviment obrer. Així mateix, les crisis subsegüents del capitalisme, i les reformes neoliberals de la legislació laboral i sòcio-econòmica, va anar deixant un reguitzall de perjudicats: atur, precarietat, discriminació i segmentació, majors diferències salarials.
La gran crisi del capitalisme que estem patint ha aguditzat aquest atac contra els drets, contra la democràcia i contra el treball, alhora que han posat en evidència les limitacions per donar organització i resposta de les organitzacions de l’esquerra i del moviment obrer existent.
Ruptura democràtica i moviment obrer
Ens trobem davant d’una esquerra i un moviment obrer realment existents adaptades a unes condicions molt diferents a les existents i amb massa complicitats amb el règim. Ens trobem davant d’una progressiva liquidació dels espais de socialització, de producció i reproducció de la classe treballadora. Ens trobem davant d’una fragmentació generacional, cultural i política de la classe treballadora que fan que avui aquesta no estigui jugant el paper de progrés que havia jugat en el passat.
I ens trobem davant d’una crisi de règim. I ens trobem davant d’un anhel de democràcia per part de la majoria. De reclam de sobirania per part de la majoria. D’exigència de drets. D’antagonisme de les majories front a les oligarquies del capitalisme financiaritzat.
Davant aquesta crisi de règim, una sortida de ruptura democràtica i favorable als drets humans, si serà possible si els treballadors i treballadores com a part – com a majoria- de la ciutadania no juguem un paper central en aquesta lluita, però tampoc és possible una reconstrucció del moviment obrer -i dels seus espais de producció i reproducció com a classe antagònica- si no és a cavall d’aquest nou impuls popular polític i ciutadà, d’aquesta intuïció d’antagonisme amb l’oligarquia financera.
I és fonamental entendre que la democràcia, com el món, l’hem fet nosaltres, els treballadors i les treballadores.
Visca el 1er de Maig! Visca la classe treballadora!
