Entrevista a Mercedes Vidal, militant d’EUiA i Comunistes de Catalunya i candidata per Barcelona en Comú. Llicenciada en ciències ambientals per la UAB, treballa dedicada a l’urbanisme i l’ecologia desenvolupant projectes per fer les ciutats més sostenibles. Molt involucrada al moviment associatiu dels barris de la Sagrera i Sant Andreu. Ha estat Vicepresidenta de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. Participa a la Plataforma Aigua és Vida i la Aliança contra la Pobresa Energètica.
Quant de temps portes en política i per què vas decidir entrar-hi?
Vaig ingressar a EUiA el 2004. La política, a casa meva, corre per les venes. La meva família paterna és molt política. No d’EUiA però si majoritàriament d’esquerres. Des de molt petita vaig rebre una cultura que no es pot passar de la política, que la política la fas o te la fan i que és concebible qualsevol opció política, democràtica òbviament, però el que no és concebible és no tenir-ne. I no és casualitat que, dels sis néts de la meva àvia paterna, quatre estem o hem estat en política.
BCN en comú és una aposta on conflueixen partits i moviments socials. Com ha sigut aquesta confluència i quin paper ha jugat EUiA en la mateixa?
A l’hora de treballar la nostra gent està ficada a tot arreu de Barcelona en Comú. Quan vam poder fer el mapa de tota la gent d’EUiA que tenim, a on i com està, tot i que no hi havia una coordinació explícita, al final la organització de tants anys pesa i la gent ha sabut on ha d’anar i què ha de fer. La gent d’EUiA s’està deixant les celles en aquest projecte.
EUiA però ha tingut un paper petit en la formació de la llista de Barcelona en Comú, més petit del que ens correspondria pel moviment polític i social que som. Veníem d’una lògica amb ICV que no ens ha afavorit a l’hora de visualitzar-nos en aquesta nova etapa. Nosaltres com EUiA ja havíem teoritzat fa temps que la coalició se’ns feia petita, que volíem anar més enllà. No perquè amb la gent d’ICV no hi estiguem bé, tot i que a vegades hem tingut algunes desavinences, sinó perquè tant a Comunistes com a EUiA estava teoritzat que volíem una altra cosa. És temps de front ample i la nostra gent estava per això. Però vam arribar a aquesta confluència com jugant una partida amb cartes que s’havien repartit fa temps i això també ha propiciat la posició que tenim ara
Dit això, jo dins d’aquesta llista m’hi trobo molt a gust i molt còmode. És un espai, com a llista, molt bo per treballar i com a Barcelona en Comú és el procés que volíem, és el procés on hem d’estar i és el procés políticament més il·lusionant on he tingut la sort de participar.
Les enquestes apunten a una fragmentació electoral important. Creus que BCN en Comú tindrà capacitat per arribar a acords amb altres forces per governar la ciutat?
Hem de tenir aquesta capacitat. L’escenari polític que es dibuixa és molt complicat però a l’hora apassionant. Els pactes seran decisius, ja que l’escenari estarà molt fragmentat com efectivament apunten les enquestes. ¿Com s’han de configurar aquests pactes? A Barcelona en Comú això s’està afrontant amb molta transparència. S’està començant a parlar i tot dependrà d’una decisió col·lectiva i oberta, la qual cosa és també una garantia democràtica. ¿Què haurem de fer un cop estigui configurat aquest ajuntament? ¿De quina manera? ¿Amb qui es podrà pactar una cosa o una altra? Es decidirà entre tots.
Ara mateix, Trias està governant amb catorze regidors de quaranta-un. Una minoria molt precària que manté amb pactes puntuals bàsicament amb el PP. Són pactes per l’esquena mentre pel davant són enemics però, al cap i a la fi, qui ha tret les castanyes del foc la major part de la legislatura és el PP. Ara cap al final de la legislatura ha pactat també amb el PSC. Ara sembla que aquest escenari contempla que per tirar endavant una decisió s’hauran de fer pactes de tres. Si seran pactes electorals o pactes per cada decisió, s’haurà de veure. A mi el que em tranquil·litza és que això serà objecte de decisió democràtica dins de Barcelona en Comú i, sobretot, que tots compartim que de cap manera volem fer alcalde en Trias.
Si BCN en Comú guanyés les eleccions, quines tres mesures duria a terme l’endemà per millorar la vida dels barcelonins?
Tenim un pla de xoc amb moltes mesures dividides en quatre eixos. Un pla de xoc ambiciós però factible. No anem a fer promeses absurdes perquè nosaltres no fem política d’aquesta manera i la gent n’està farta.
No obstant això, dins del pressupost municipal i les coses factibles que es podrien fer des del principi, hi ha primer tots els temes relacionats amb la creació d’ocupació digna i la diversificació del model productiu o tot un bloc de garantia dels drets socials bàsics. Hi ha moltes coses que aquest ajuntament podria fer, perquè té les competències, i no està desenvolupant. Coses, moltes d’elles, que ni tan sols costen diners. També apostem per la revisió de les privatitzacions i projectes contraris al bé comú. Aquestes revisions són també una qüestió de voluntat política, després s’hauria de veure si s’ha de revertir alguna concessió, si té algun cost i com es posa això a la balança amb altres prioritats. Per exemple la concessió de l’aigua. Tot i que és una qüestió dificilíssima, ja que és una competència metropolitana, tornar l’aigua a mans públiques està al damunt de les nostres prioritats. També la licitació de la T-Mobilitat, un contracte que suposa la privatització del transport públic, ens posarem a mirar com pot tornar a mans públiques. També revertir tota l’aturada que s’ha fet a les escoles bressol de zero a tres anys durant aquesta legislatura. A l’anterior legislatura es van fer vint-i-tres escoles bressol públiques a Barcelona, en aquesta cap, només tres però externalitzades com li agrada dir al Tries, o sigui privatitzades.
Moltes d’aquestes coses, per desgràcia, al dia següent no es noten els efectes, no donaran uns fruits al moment, però s’han de fer durant els primers dies.
Per últim tindríem l’eix relacionat amb acabar amb els privilegis i fomentar la transparència, el govern obert i la participació. Tornant a les escoles bressol, en aquesta legislatura no es va deixar tramitar una Iniciativa Legislativa Popular sobre aquest tema per qüestions purament tècniques. Van objectar que per un tema de procés, milers i milers de signatures que es van recollir a Barcelona no valien. Això des del primer dia es pot canviar.
Creus que només amb una victòria electoral de BCN en Comú es pot transformar la ciutat en benefici de les majories socials?
No rotundament. Només des de les institucions no fem res, ni nosaltres ni cap formació política. Si arribem a les institucions i a l’hora mantenim una mobilització al carrer llavors canviarem les coses. Tot el que tenim per canviar, o ho fem entre tots o no podrem. Els lobbys que hi ha ara mateix a l’ajuntament no cal que surtin al carrer, agafen el telèfon i ja ho tenen fet. Ho tenen molt fàcil. Per crear un contrapoder, per començar a construir poder popular, ho hem de fer entre molta gent. Les institucions són una peça imprescindible per mi i per això estic en aquest projecte. Són imprescindibles per començar a revertir la situació, però qui pensi que guanyant les institucions ho tenim tot fet, s’equivoca.
La CUP va decidir no formar part de BCN en Comú perquè és crítica amb la gestió d’ICV. Què en penses d’aquesta gestió i del posicionament de la CUP?
Jo crec en els acords amb programa, no en els acords d’acord amb una identitat o una gestió passada. Aquí tothom te un passat, més o menys visible, però tothom en te. No crec que construir un projecte com aquest en funció del passat o de les motxilles que porti cadascun sigui la manera. Hem de posar-nos en una lògica de programa. Si s’hagués estat en aquesta lògica s’hagués pogut arribar a un acord. Això no obstant, crec que si la CUP treu representació podrem treballar en funció d’un programa i en qüestions concretes.
Tu que provens d’un partit que es caracteritza per fer un gran treball de base i tenir força presència al carrer, creus que BCN en Comú està concentrant massa les forces en intentar arribar a les institucions i oblidant en part el carrer?
Jo crec que no. Jo, com dius, vinc d’un partit però també dels moviments socials. Al moviment veïnal hi porto gairebé deu anys. La majoria del temps de la meva militància se l’emporten els moviments socials i concretament el moviment veïnal.
Quan hi va haver els primers ajuntaments democràtics, aquesta relació entre les associacions de veïns i els programes dels partits més progressistes era una cosa molt saludable i ha estat responsable de moltes de les actuacions d’aquell ajuntament. Aquesta ciutat l’hem feta entre tots, aquesta ciutat de Maragall venia d’un consens social i una potència mobilitzadora molt important.
Quan aquesta part institucional va començar a perdre peu d’allà on venia va passar el que va passar. ¿Què n’hem apres? Que abans veníem de la transició i molta gent de la política militava a les associacions de veïns perquè no tenien un instrument per fer un partit legal. Òbviament militaven al partit a la clandestinitat però les lluites es vehiculaven a través d’altres llocs. Quan va arribar la democràcia molta gent va pensar que ja no calia estar als moviments socials perquè la lluita es podia vehicular des dels partits ja legalitzats. Aquí ho vam pagar perquè això no és així. Ara entenem que cal una ciutadania activa, vigilant i compromesa. Per a mi aquesta és la condició principal per a la construcció del poder popular, que hi hagi mil ulls sobre cada decisió política. Crec que si no és d’aquesta manera no es pot fer política amb la gent. Aquest govern s’hauria estalviat molts mals de cap si només hagués escoltat als veïns, perquè les associacions de veïns continuen tenint un control del territori i una informació i una vigilància tan activa que realment em costa trobar moviments que facin una tasca similar i siguin tan necessaris.
La Generalitat preveu ampliar els centres comercials de les Glòries i la Maquinista i n’ha projectat altres, per exemple a l’estació de la Sagrera. Què en penseu des de BCN en Comú d’aquests projectes?
Com a candidata de Barcelona en Comú i com a sagrerenca, què t’he d’explicar… I encara falta l’ampliació de l’Heron City que finalment no ha tirat endavant. Ens volen envoltar el districte de centres comercials i enfonsar totalment el comerç de proximitat. El que no farem és tancar centres comercials, però sí que durem una política de no obrir-ne de nous. A més d’una política de suport al comerç de proximitat. És un tema que hem estudiat i ens hi hem compromès molt.
L’eix comercial de Sant Andreu, fart d’aquesta política, van plantar l’ajuntament a la gala del comerç d’aquest any. Aquesta promoció dels centres comercials a CiU li ha fet molt de mal, ja que part del seu electorat ho ha viscut com una traïció i les forces polítiques que sempre hem defensat el comerç de proximitat ens hem de posar les piles perquè la política actual no va en aquesta direcció.
Els grans centres comercials destrueixen ocupació i destrueixen la vida al carrer que es genera als barris. Jo visc en un eix comercial i a cent metres al voltant de casa meva tinc tot el que necessito, inclosa la meva cooperativa de consum. Aquesta proximitat estalvia temps i emissions contaminants. Aquest model de ciutat, en el que el comerç de proximitat hi te molt a veure, és el que defensem a Barcelona en Comú.
Ciutadans va iniciar fa uns dies un debat sobre la regulació de la prostitució. Com es posiciona BCN en Comú en aquest aspecte?
No és una qüestió resolta però el que tenim clar és que el primer han de ser els drets de les dones. El debat etern entre abolicionisme i regulacionisme és un debat ideològicament molt difícil i resoldre’l ideològicament crec que és bastant estèril i a més confronta a les dones. És una batalla que s’ha de resoldre amb els fets. Crec que el que estaria molt bé seria fer un estudi a fons, que no s’ha fet mai, sobre què és la prostitució a Barcelona. A qui afecta, de quina manera, a quins barris, en quines condicions, etc. Després, quan tinguem aquest mapa, en parlem. Però la condició de partida son els drets de les dones per davant.
Com us posicioneu respecte al procés sobiranista? Hi ha divergències internes en aquest tema?
No, cap. El que hi ha és molt atac extern, estèril i maliciós amb aquesta qüestió. Les burrades més grosses crec que les hem sentit en aquest camp. S’ha sentit de tot, que si Barcelona en Comú és un invent del CNI per aturar el procés, que és una força unionista i d’altres històries sense cap mena de sentit.
A Barcelona en Comú hi ha un consens total amb el dret a decidir, amb el dret d’autodeterminació. Tenim molt clar que volem decidir-ho tot. Per una altra banda, som una força municipalista. Tot i que no és una competència nostra, creiem que és un tema que ha d’ocupar la centralitat del debat polític d’una ciutat com Barcelona. Però la centralitat no és tot. Moltes vegades ens han sortit amb aquest tema com a excusa per no parlar d’altres qüestions, cosa que em sembla una falta de respecte. És com si jo estés tota l’estona parlant de mobilitat i urbanisme que és el meu tema, doncs ho sento però en aquesta ciutat hi ha altres qüestions importants que s’han de tractar.
Si volem ser una força seriosa i una opció de govern hem de tenir una postura clara de totes les qüestions que afecten a la ciutat, i aquesta és una qüestió clau i el consens està claríssim: dret a decidir-ho tot.
Quina aposta fa BCN en Comú respecte la municipalització de l’aigua i els serveis?
És un tema importantíssim. Jo he estat molts anys activa a la plataforma Aigua és Vida i és un tema que el tinc molt a dins. A Catalunya som campions de la privatització de l’aigua en l’àmbit mundial. Tant que parlem d’estructures d’estat, ¿quina estructura d’estat és més important que aquesta? Doncs les estructures d’estat de l’aigua ens les hem venut totes. A tots els nivells: metropolità, català, etc. I ho pagarem caríssim.
En l’àmbit metropolità, que és la competència en la qual més podem incidir, s’ha creat una empresa mixta amb capital majoritari d’Agbar, a més de forma totalment opaca, sense sortir a concurs, que es va ampliar i de retruc es va privatitzar part del sanejament… Una carambola genial. I revertir això és molt més difícil que fer-ho, per desgràcia. Però el nostre compromís amb això és total i a la que puguem intentarem construir consensos amb diferents municipis, aportar aquesta postura a l’àrea metropolitana, treballar des de Barcelona pel que són les competències que té l’ajuntament, que també són unes quantes, perquè l’aigua torni a ser de tots i no d’una empresa privada, està claríssim.
Entrevista i fotografia: Toni Velasco
