La gran crisi del capitalisme financiaritzat i la sortida de les elits d’acord amb una estratègia d’acumulació per despossessió ha portat no només a una greu crisi social, sinó també d’hegemonia, fent saltar pels aires les ideologies que el sustentaven. Des de 2012, s’ha produït al món una rebel·lió contra les elits que ha pres diverses formes i encara està en marxa. Això és especialment cert als països de la semiperifèria capitalista com els països del sud d’Europa.
Els projectes d’utopia neoliberal que prometien un capitalisme popular i una societat de classes mitjanes, així com la de la gestió socioliberal del capitalisme financiaritzat que anés garantint la continuïtat de les polítiques de benestar no són ja capaces de donar perspectiva i sortida als anhels de les classes populars, en especial a les generacions joves que es veuen excloses de les promeses d’ascens i benestar social. És en aquest sentit, que són possibles projectes populars i democràtics majoritaris que confrontin la lògica capitalista d’acumulació per despossessió.
L’esquerra socialdemòcrata ha quedat invalidada per a liderar aquest projecte pel seu compromís amb la gestió del capitalisme financiaritzat i el debilitament dels vincles amb els sectors populars. D’altra banda, les esquerres de tradició treballadora i matriu socialista, han tingut – amb excepcions notables – serioses dificultats per connectar amb els nous temps. Els canvis culturals econòmics, socials i culturals operats durant els darrers trenta anys han fet que no estigués preparada per liderar una ofensiva i per oferir una resposta a aquells sectors socials populars (una part important de la classe treballadora i les classes mitjanes) que van considerar-se fins fa poc guanyadors del capitalisme globalitzat i financiaritzat.
És en aquest escenari sociopolític, en connexió amb la majoria social articulada en el darrer període de mobilització, en què sorgeix la possibilitat d’una Nova Política ciutadana. Aquesta expressió política de la majoria popular ja podem dir que està cultivant grans resultats electorals i donant resposta a la majoria social interclassista. La gran qüestió ara és fins on arribarà aquesta Nova Política i quines fraccions de les classes populars hi jugaran el paper dirigent. De moment, la desarticulació i feblesa política de la classe treballadora, i la conjuntural estabilització de la situació socioeconòmica, fan que l’hegemonia d’aquest bloc popular basculi entre la radicalitat del moviment democràtic popular viscut als carrers i el miratge del retorn a una societat centrista de classes mitjanes. De moment.
