Ponència a la conferència de presentació de la Fundació Revolució Democràtica, titulada “El mirall americà”.
El colonialismo visible te mutila sin disimulo; te prohíbe decir, te prohibe hacer, te prohíbe ser. El colonialismo invisible, en cambio, te convence de que la servidumbre es tu destino y la impotencia tu naturaleza; te convence de que no se puede decir, no se puede hacer, no se puede ser.
El libro de los abrazos. E. Galeano
Aquesta és la història d’Amèrica Llatina. La història del saqueig de tots els seus recursos naturals i socials per part de la metròpoli espanyola i, posteriorment, a mans de l’imperialisme nord-americà. Un Imperialisme que perdura fins als nostres dies i que es perpetua en tot tipus d’estratègies diplomàtiques, conjures institucionals i maniobres insurreccionals, com són els cops d’estat a Veneçuela el 2002, a Bolívia el 2008 i a l’Equador el 2010 (aturats gràcies al poder popular) o el d’Hondures el 2009 i el de Paraguai el 2012 (on van triomfar les forces reaccionàries). L’estratègia dels EUA de preservar el seu “patio trasero” a qualsevol preu es remunta a principis del segle XX amb l’extensió de la Doctrina Monroe “d’Amèrica pels americans”.
La resistència a aquesta realitat ha estat constant des d’Hatuey a Chávez. A l’Amèrica Llatina les lluites d’emancipació sempre han estat lluites nacionals. A la guerra de Cuba de 1892, afirma l’ historiador Pedro Pablo Rodríguez: “La guerra (…) no sería más que un hito en una estrategia política a muy largo plazo que, comenzando por Cuba, se continuaría con la independencia de Puerto Rico y con la unión progresiva de América Latina, frente a los intentos expansionistas de Estados Unidos, donde las Antillas serían el primer muro de contención. Con esta estrategia se garantizaría la eliminación de todos los vestigios del colonialismo español en las sociedades latinoamericanas y se evitaría la creación de nuevas formas colonialistas estadounidenses”.
Les gestes llibertàries del segle XVIII i XIX no van poder consolidar-se a causa, entre altres motius, de l’aliança entre les burgesies nacionals i les potencies estrangeres, que van estendre pel continent un sistema econòmic de capitalisme salvatge i un sotmetiment polític dels governs nacionals als interessos de l’imperialisme.
El marxisme llatinoamericà, en veu del peruà Mariategui, va construir el seu discurs al voltant de la impossibilitat de separar la lluita per l’alliberament nacional de la lluita proletària pel socialisme.
Amb el triomf de la Revolució Cubana el 1959, retornà a l’arena política l’ideari bolivarià i martià de Patria Grande, ja que precoçment es projectà com a revolució continental. Cuba és far de les esquerres llatinoamericanes per múltiples motius, però cal destacar que la primera victòria contra l’imperialisme a l’Amèrica Llatina fou el 1961 a Playa Girón.
Les lluites llatinoamericanes durant tot el segle XX van seguir lligades a l’antiimperialisme, donat que les dictadures del continent es caracteritzaren per les aliances de les oligarquies nacionals amb les potències estrangeres, principalment els EUA vetllaven per mantenir l’ordre establert (amb la venda d’armament, l’Escola de les Amèriques, el reconeixement internacional) mentre s’enriquien amb el saqueig dels recursos naturals del continent.
Les lluites anti dictatorials a l’Amèrica Llatina van aconseguir unir els objectius de diferents actors polítics tradicionals (com sindicats, moviments estudiantils o partits d’esquerres) amb nous moviments lligats a les comunitats de base o a l’església propera a la teoria de l’alliberament, on les dones jugaven un paper important. Aquest fet va permetre crear fronts amplis de lluita.
Malgrat aquesta unitat, la fi de les dictadures suposà, en un primer període, el sorgiment de transicions pactades i l’extensió, en paraules de Marta Hanacker, de: “democràcies restringides” o democràcies de “baixa intensitat”. Això va ser possible també gràcies a l’extensió de “l’exitós” model espanyol de transició del règim del 78. Aquest pacte va suposar que, un cop aconseguits els objectius mínims del retorn a la democràcia, els fronts socials es van desmobilitzar. Els sectors populars de resistència van ser rellevats per polítics professionalitzats i aquella incipient Democràcia, guanyada per la mobilització popular, va ser substituïda per la desmobilització i l’hàbit de la delegació.
Així, les esquerres van enfrontar la dècada dels 80 post dictatorial molt desestructurades. S’havien d’idear noves formes de resistència a la globalització neoliberal i a la perpetuació de les dretes. Les esquerres llatinoamericanes van anar abandonant progressivament (excepte a Colòmbia) la lluita armada com a forma de lluita i adoptaren noves estratègies que contemplaven com a instrument els processos electorals.
El canvi de composició social portà a un replantejament de l’estratègia per part de les esquerres tradicionals. A El Salvador, Jorge Schafik Handal, fou el primer a insistir que el nou subjecte revolucionari llatinoamericà no podia ser només la classe obrera, entesa com la classe obrera industrial, ja que havien sorgit nous subjectes socials que tenien un caràcter revolucionari i, per tant, el procés revolucionari havia de vertebrar-se al voltant d’una necessària aliança de classes i d’unitat popular. En altres paraules, la revolució no podia dur-se a terme amb l’únic instrument del Partit Comunista, sinó que havia d’incorporar en un mateix front comú a les expressions polítiques d’aquests nous subjectes polítics.
Els moviments populars d’esquerres al continent van articular-se amb l’antiimperialisme com a nexe comú, és a dir, al voltant d’un projecte d’emancipació i construcció nacional.
Durant la segona meitat de la dècada dels 90, les esquerres llatinoamericanes van començar a recompondre’s en una dinàmica diferent, ja no era el partit el que nodria els moviments socials, sinó que ara eren els moviments socials els que nodrien un nou model de partit. Explosions socials com la Guerra de l’Aigua a Bolivia o el Caracazo a Veneçuela, van contribuir a la cohesió de les esquerres nacionals. La finalitat era i és guanyar l’hegemonia, per la qual cosa, cal que sectors cada cop més amplis de la societat s’empoderin i facin seu el discurs polític de l’organització revolucionària.
Es transforma la idea de partit avantguarda i desapareix el concepte del partit com a única forma de participació política de la classe treballadora. Sorgeixen moviments com el MAS a Bolívia o l’Alianza País a l’Equador.
Les esquerres lliguen sensibilitats, s’articulen al voltant de programes que van des de la conquesta del govern a Brasil, l’exercici del poder a Xile o la transformació del poder mateix a Veneçuela.
Aquestes aliances traspassen les fronteres nacionals convertint-se en aliances d’integració continentals que es basen en relacions de solidaritat entre els pobles, complementarietat, cooperació, justícia social i democràcia, com en són exemple l’ALBA, la CELAC, PetroCaribe, UNASUR o MercoSur.
La lluita social, la batalla de les idees i la creació del poder popular
La unitat de les esquerres va ser fonamental per dur a terme els canvis politicosocials al continent, la construcció del socialisme del segle XXI. L’estratègia de copar les institucions burgeses i transformar-les ràpidament mitjançant processos constituents està funcionant. Però aquesta fórmula no seria possible sense un poble organitzat al voltant dels seus governs (que també són poble i aquesta és la clau). Les contradiccions de la lluita de classes segueixen vigents a tots els països llatinoamericans, però la mobilització social i la unitat popular fan possible continuar avançant cap a la igualtat social.
Hi ha dos conceptes claus quan parlem de poder popular a l’Amèrica llatina que cal ressaltar: participació i coresponsabilitat. Els governs llatinoamericans fomenten les vies d’empoderament del poble mitjançant estructures participatives i de coresponsabilitat social.
Així, el poder popular treballa tant la formació ideològica de les comunitats com la militància política.
En aquesta línia, el 2011 Chávez impulsà 5 línies estratègiques per la revolució:
• Passar de la cultura politicocapitalista a la militància socialista
• Convertir la maquinària del partit en un moviment al servei de les lluites del poble
• Convertir el PSUV en un poderós mitjà de propaganda, agitació i comunicació
• Passar de la inèrcia de la maquinària a liderar les lluites del poble
• Apostar per la construcció del Polo Patriótico i la política anomenada de les 3 R: Revisió, Rectificació i Reimpuls.
Avui dia, la revolució llatinoamericana continua. Les agressions militars imperialistes dels EUA al procés revolucionari que protagonitza l’Amèrica llatina mai no es poden descartar. Tanmateix, tal com va indicar Fidel Castro, la principal batalla que els pobles d’avui tenen per davant segueix sent la batalla de les idees, per tal de preservar totes les conquestes del poble.
Alba Blanco
