L’ascens d’una candidatura ciutadana d’unitat popular a Catalunya, esperonada per l’experiència de Barcelona En Comú, és presentada com una amenaça al moviment sobiranista. Tanmateix, allò que la unitat popular amenaça no és l’objectiu de sobirania, ni el moviment ciutadà generat fins ara, sinó el lideratge de la burgesia catalana i el fals objectiu de la independència.
La sobirania en el centre del debat
Les candidatures ciutadanes locals d’unitat popular han recollit en bona mesura l’esperit, les demandes i els actors del moviment 15M. Aquest moviment, era també, essencialment, sobiranista, malgrat que no ho era des d’una tradició nacionalista, sinó des d’una convicció social i cívica, ciutadana. Ambdós moviments de masses, el sobiranista i el 15M, estan estretament lligats i neixen com a resposta a un mateix context: la crisi econòmica de 2008 i l’esgotament del règim del 78.
El compromís amb el moviment sobiranista de les forces polítiques que conflueixen en la unitat popular és explícit, encara que els mitjans insisteixin a negar-lo. La conquesta de la sobirania és l’eix vertebrador del programa d’unitat popular que passa per un Procés Constituent, per l’exercici del dret a l’autodeterminació i per la constitució de la República Catalana. La sobirania va molt més enllà de la idea d’independència i està necessàriament vinculada al model del país i l’empoderament de les classes populars.
Els mitjans han aconseguit centrar la polèmica en el fals debat d’independència, federalisme o unionisme, quan el veritable debat és únicament entre sobirania popular o poder del capitalisme financer. La qüestió a plantejar-nos és si la independència és garantia de sobirania i la resposta la trobem en el cas de Grècia.
Grècia és un estat independent, en el marc de la Unió Europea, situació a la qual aspiren la majoria d’independentistes. Tanmateix, aquests dies assistim a la lluita de Grècia per la seva sobirania. Una Catalunya independent en el marc de la UE i dirigida per un govern neoliberal seguiria enfrontant els mateixos impediments per a exercir la seva sobirania que els que pateix Grècia.
La independència no és garantia de sobirania, en canvi, la sobirania sí que és garantia d’independència. Un poble sobirà exerceix constantment el seu dret a l’autodeterminació, tant quan decideix separar-se d’un Estat com quan decideix unir-se amb altres pobles en una estructura federal. Apostar per la sobirania significa anar molt més enllà de la buida reclamació d’independència per a construir una nació veritablement sobirana i democràtica, on el poder sigui realment en mans del poble i no de la banca i les multinacionals.
La reacció de les “llistes sobiranistes”
Els resultats de les eleccions municipals de maig han suposat un sotrac en les classes dominants del país. Les candidatures ciutadanes d’unitat popular han aconseguit superar la fragmentació de l’esquerra i obrir una nova perspectiva d’oportunitats per a les forces populars. L’èxit electoral d’aquestes candidatures marca el final d’un cicle de tres dècades a Catalunya (i també a l’Estat) i posa de manifest la profunda crisi de la democràcia cristiana i la socialdemocràcia com a expressions del projecte polític de l’oligarquia capitalista.
Aquesta nova tendència es veu confirmada per les enquestes recents que han pronosticat uns excel·lents resultats per a una possible candidatura ciutadana d’unitat popular en les eleccions catalanes del 27s. És en aquest context que cal entendre i analitzar les reaccions de la “llista amb el president” i la “llista sense els partits”, sorgides des de diferents àmbits polítics però que persegueixen un mateix objectiu: impedir la victòria de la unitat popular a Catalunya i el desenvolupament d’un Procés Constituent que signifiqui la veritable conquesta de la sobirania.
La “llista amb el president” és una proposta sorgida des del govern de Convergència, conscient de la seva profunda crisi com a força hegemònica, que persegueix la reformulació del projecte polític de la burgesia catalana al voltant del lideratge d’Artur Mas. S’intenta així, abandonar unes estructures partidàries filles de la transició i completament desacreditades pels incomptables casos de corrupció de CDC i UDC, per a crear-ne unes de noves adaptades al nou context que sorgeix de l’enfonsament inevitable del Règim del 78.
Per la seva banda, la “llista sense els partits” és una proposta sorgida de l’ANC i el conjunt d’entitats ciutadanes que han impulsat el moviment sobiranista, especialment desacreditades per la instrumentalització a la qual han estat sotmeses per part del mateix president i el govern.
Les dues iniciatives sorgeixen davant l’amenaça d’una victòria de la unitat popular i s’emparen en el pretext del caràcter plebiscitari de les eleccions del 27s. Són, en certa mesura, simples intents de capitalitzar el moviment sobiranista a través de fórmules ciutadanes que emulen l’experiència exitosa de Barcelona. El caràcter plebiscitari és invocat com un requisit per tal que el moviment sobiranista avanci. Tanmateix, no hi ha cap necessitat d’atorgar un caràcter plebiscitari a les eleccions del 27s si l’objectiu que es persegueix amb això és dotar el Parlament d’una majoria explícita a favor de la independència, ja que actualment ja hi ha al parlament una majoria explícita a favor de la independència.
L’objectiu d’aquestes iniciatives no és, doncs, avançar en el Procés Constituent d’una República Catalana sinó mantenir-lo en l’estancament actual, impedir que les institucions siguin guanyades per candidatures populars i que aquestes siguin les que liderin el moviment.
L’estratègia de la unitat popular
L’oligarquia pretén destruir la unitat popular amb un front patriòtic, dividir les forces socials per a impedir la confluència. És per això que centra els seus esforços a aguditzar les contradiccions internes de les classes populars de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i de la resta del territori. Cerca així anul·lar qualsevol possible aliança de base que vertebri una alternativa nacional.
Convé no oblidar que hem estat les classes populars, les qui més hem combatut i lluitat pels drets nacionals de Catalunya, les úniques amb capacitat de garantir l’èxit del Procés i legitimar sobiranament la República Catalana. La burgesia no és necessària per assolir la sobirania, el poble català, en canvi, és imprescindible.
L’experiència grega ens ensenya que la República Catalana només serà sobirana si es construeix en el marc d’un procés de transformació socialista, des d’una perspectiva de confrontació amb els poders econòmics. Els reptes immediats de Catalunya exigeixen el compromís de les forces socials i polítiques organitzades en l’articulació d’un programa radicalment democràtic, profundament social i absolutament sobiranista.
Sobirania significa molt més que independència. Significa posar el poder polític de la democràcia al servei de la direcció de l’economia. És el moment d’establir els instruments i les aliances que han de permetre la conquesta del poder polític a la Classe Treballadora i les classes populars, que són la immensa majoria de la ciutadania.
PA
