L’enfonsament accelerat de l’Estat del Benestar des del 2008, com a conseqüència de la crisi especulativa i de les reaccionàries polítiques d’austeritat, ha accelerat la crisi de la socialdemocràcia, especialment al sud d’Europa. Això ha permès l’entrada a les institucions de govern, de moviments populars amb discursos rupturistes que han trencat el repartiment bipartidista del poder institucional. Tanmateix, aquests moviments corren el risc de repetir els errors que ha comès la socialdemocràcia.
Els moviments populars recents del sud d’Europa són d’origen i tarannà molt diferent però comparteixen algunes característiques comunes. En primer lloc, comparteixen la vindicació de la ciutadania com a depositària de la sobirania, en oposició als poders econòmics. En segon lloc, comparteixen un concepte radical de Democràcia, de transparència de les institucions i una ferma denúncia de la corrupció. Comparteixen, també, la utilització dels mitjans corporatius de comunicació de masses (televisió, ràdio, premsa i Internet i xarxes) com a canals de difusió principal de propaganda. D’altra banda, comparteixen un programa polític que aspira a revertir l’actual involució social per recuperar i avançar en el model de l’Estat del Benestar. Comparteixen un model de moviment basat en el lideratge personal, el prestigi i la projecció mediàtica dels líders. Finalment, comparteixen la forma inicial de plataformes ciutadanes electorals.
Les virtuts d’aquests moviments populars són òbvies: han aconseguit el suficient suport electoral per a arribar a governar o a tenir-ne la possibilitat, amb escassetat de mitjans i sense els recursos dels aparells dels grans partits. És aquesta una fita que no havia assolit l’esquerra alternativa a la socialdemocràcia a Europa en més de 50 anys.
Tanmateix, les seves virtuts poden ser també les debilitats d’aquests moviments. Per començar, per la mateixa feblesa que suposa dependre de l’absoluta integritat ètica de les persones que els lideren, en una societat completament abandonada a la banalitat informativa de la premsa sensacionalista. També, per l’acceptació que comporta de les regles de joc neoliberals: la simplificació ridícula dels arguments polítics, l’entrada plena en el joc de la política espectacle, la substitució del debat polític per la tertúlia televisiva, el sotmetiment de l’estratègia política als calendaris electorals, l’institucionalisme i el burocratisme en la gestió final.
Tal com s’ha revelat en experiències molt recents de govern, la principal debilitat dels governs populars ha estat la limitació mateixa dels seus programes polítics. D’una banda, perquè la concentració d’esforços en l’elaboració de línies ètiques, en la superació de les diferències i en l’experimentació de fórmules participatives de democràcia ha anat en detriment de l’elaboració de programes polítics i de la superació de debats fonamentals. De l’altra, perquè la fixació de l’Estat del Benestar com a objectiu i com a model ha implicat en darrer terme l’acceptació de les institucions de l’Estat i les estructures de poder del capitalisme, és a dir, la renúncia a un veritable programa de transformació social i d’enfrontament amb els poders econòmics. També, perquè l’assimilació del concepte de ciutadania afavoreix la dissolució de la lluita de classes i alimenta el miratge d’una classe mitjana que jamai ha existit.
Exemples d’aquestes contradiccions poden trobar-se fàcilment a Itàlia i a Grècia, on hem vist emergir moviments populars molt diferents però que comparteixen importants característiques, descrites anteriorment. El cas de Grècia és especialment significatiu, perquè ha quedat evidenciada la negativa dels poders econòmics a cap pacte social, la impossibilitat de retornar en cap sentit a l’Estat del Benestar. L’acceptació del govern de Syriza dels requisits dels poders econòmics, contravenint la voluntat expressada en referèndum pel poble grec, és prova irrefutable de la limitació de qualsevol programa de reformes en el marc de les estructures de la UE.
Les experiències recents obliguen a enfrontar alguns debats ineludibles. És possible la sobirania nacional en el marc de la UE? Hi ha alternativa a l’Euro? Podem seguir parlant de Democràcia a Europa? És viable una estratègia de conquesta del poder polític a través del sistema electoral per a desenvolupar un programa de reformes socials que posi límits al capitalisme?
És imprescindible dotar els moviments populars d’un programa polític elaborat, viable i ambiciós, un programa de la majoria i per a la majoria, que vagi molt més enllà de la salvaguarda de l’Estat del Benestar. És necessària una estratègia política molt més audaç per a fer possible la transformació dels moviments populars en contrapoders populars, cal una estratègia que aprofundeixi molt més en la Unitat Popular i no la limiti a les aliances electorals. Cal una estratègia que no estigui sotmesa a l’electoralisme.
L’error més gran dels nous moviments populars seria cedir a la temptació de reinventar la socialdemocràcia, és a dir, esdevenir alternatives estèrils al capitalisme. Per això l’objectiu dels moviments populars no pot ser ocupar el lloc de la socialdemocràcia, sinó desterrar per sempre el seu ridícul programa de reformes impossibles i assumir amb determinació un programa socialista de transformació revolucionària i de construcció de poder popular.
PA
