Si el cicle politicoelectoral de 2015 havia de concretar el clam popular per traduir la majoria social que va donar suport a la mobilització contra la gestió neoliberal de la crisi, per fer possible un canvi en el sentit de la ruptura democràtica que permetés donar una sortida a la crisi del règim del 78 en què ens trobem immersos, si el resultat de les eleccions municipals del maig a les grans ciutats n’era la primera concreció palpable, les eleccions catalanes del 27-S han estat un revés important que pot suposar un tancament de les possibilitats de ruptura democràtica en el curt termini.
La solució de la qüestió nacional a l’estat espanyol, i en especial a Catalunya, que mai ha tingut una solució democràtica i que reemergeix amb força cada crisi de règim, és un aspecte democràtic pendent en un estat que ha derrotat històricament amb la força qualsevol reivindicació de llibertat i democràcia. Un estat que el 1978 va concedir – sota de la pressió del moviment obrer i popular antifranquista- unes quotes de llibertat i democratització molt insuficients i limitades. Així mateix, la qüestió nacional a Catalunya ha servit també històricament com un element de construcció hegemònica de les elits per atreure’s una menestralia i unes classes mitjanes progressistes molt àmplies i així conformar un bloc sociopolític de moderació enfront dels moviments democràtics, populars i obrers que han amenaçat els interessos de dominació i explotació d’aquestes elits. En funció de com es decantés aquesta ambivalència s’han resolt, sovint, a escala de tot l’estat, els processos polítics de crisi de règim.
El 27-S, el govern de les retallades i l’austeritat i el seu president, Mas, van aconseguir, a través de la candidatura Junts Pel Sí i de presentar unes eleccions autonòmiques com un plebiscit sobre la independència on la gestió autonòmica no importava, culminar la captura i reciclatge del moviment democràtic popular pel dret a decidir del poble de Catalunya. Van aconseguir capturar el contingut de ruptura amb el règim del 78, la consigna de República Catalana, i convertir-lo en una barricada de defensa de les elits contra la possibilitat d’un canvi popular, tal com semblava possible després de les eleccions municipals del maig. Alguns/es companys/es pensen que és possible estirar el moviment i desbordar-lo, que les contradiccions es menjaran a Mas i a Convergència Democràtica de Catalunya. La veritat, no obstant això, és que això és difícil, donats els precedents immediats, i més aviat sembla que a curt termini no es donarà.
Ha estat clau, per fer possible aquesta reconversió d’una demanda democràtica en un instrument contra la possibilitat de la ruptura democràtica, el fet que es trenqués des del moviment sobiranista amb el compromís democràtic del dret a decidir per impulsar un moviment independentista. Aquesta deriva ha dividit el moviment democràtic majoritari que defensava el dret a decidir, la fi de les polítiques d’austeritat i d’atac als serveis socials, desfermant les pulsions més conservadores i reaccionàries. En el debat públic, la divisòria entre els de dalt i els de baix s’ha vist substituïda per la divisió entre independentistes i no independentistes, en benefici, paradoxalment, de les elits espanyoles i catalanes del règim del 78, i de les forces polítiques que aspiren a reflotar-lo (PSC-PSOE, Ciutadans, PP, Convergència Democràtica de Catalunya). A més, aquesta calculada aposta per la independència comporta un posicionament més extrem i minoritari que al final esdevé impotent per aconseguir cap objectiu rupturista i que pot conduir a una solució de pacte i tancament per dalt, entre elits.
La clausura del moviment reformista d’aquesta UE que abanderava Syriza i que té en la possibilitat de ruptura a Espanya el principal triomf, ens abocaria a un bloqueig politicoinstitucional per fer avançar qualsevol de les reivindicacions populars. La narrativa oficial sobre el final de la crisi i la recuperació és mera propaganda, reforçada per l’ajornament de les exigències d’austeritat pressupostària i reformes neoliberals i antipopulars per afrontar les eleccions de 2015 a Grècia, Portugal i Espanya, des d’on l’amenaça d’una nova Europa que impugnés l’austeritat estava prenent cos. La veritat és que la crisi del capitalisme està lluny de ser controlada i la inestabilitat social, política i econòmica sembla haver arribat per quedar-se; que el conflicte social s’aguditzarà i prendrà formes més dramàtiques davant un eventual bloqueig de la via política. Ja ho hem vist en altres moments de la nostra història.
