Sembla que les passades eleccions europees van ser el tret de sortida d’un cicle polític frenètic. No es pot evitar celebrar les sacsejades que es van començar a donar, que no han deixat lliure a ningú –bé, a la gent que viu còmodament als marges sí- i que continuen movent les aigües de la política. Seríem poc humils si no diguéssim que han mogut les aigües de l’esquerra; la dreta continua actuant sota les mateixes lògiques. En resum: des de les europees al cantó esquerre de la política, inclosos els espais que es diuen superadors de la diatriba esquerra-dreta, viu en una bogeria, en una onada política líquida que no se sap per quin cantó agafarà forma, i que deixa a molta gent descol·locada. Caldria un article per analitzar dos fenòmens: el de la gent que es dedica a caçar tendències i el de la gent que li esclata el cervell en la complexitat del moment.
En aquesta política líquida, portem mesos vivint (i patint) processos frenètics, però sobretot un reflux dels moviments socials, una cooptació massiva de lideratges socials a la política institucional. Res de nou. També era evident la necessitat de nous quadres polítics, de nous lideratges. Coneixíem aquesta realitat, ningú ho ignorava. El que no sabíem era que ens ho jugàvem tot a les eleccions generals. Potser alguns, els que creuen que, si no es dóna una victòria electoral, caurem per un penya-segat. És cert que si les forces populars no tenen un bon resultat, la recomposició del règim ens farà molt mal. L’ofensiva del règim serà aclaparadora, terrible, ens esclafarà completament. Ara bé, si alguna cosa sabem és defensar-nos dels cops. Si una altra cosa sabem, els que ens esforcem a estudiar la realitat amb les ulleres marxistes, és veure els cicles polítics amb mirada llarga. Ara comencem a assabentar-nos del miratge de l’assalt als cels electorals, comencem a veure el rei despullat.
Segurament hi haurà persones que diran que ja ho sabien. Us acompanyo en el sentiment. Patir el mal de Cassandra és molt dur. Estaria bé començar a preparar el coixí per la caiguda. Moltes de les persones il·lusionades per la possibilitat del canvi institucional han d’engreixar les files dels moviments socials. Totes les energies de les passades municipals han de mantenir-se per construir fortes trinxeres que ens facilitin resistir millor. Caldrà veure si podem generar les energies suficients per remoure el sindicalisme i fer que la classe treballadora torni a tenir el protagonisme que es mereix. En resum. A la pregunta: Hi ha vida després del 20D? Sí, però no la malgastem amb el tacticisme ni l’identitarisme. I a la pregunta: Què fem després del 20D? Intentar que la política vagi més enllà d’eleccions i institucions.
Juanma Rodríguez
