Aleida Guevara és filla d’Ernesto “Che” Guevara i s’ha convertit en una important representant de la Revolució Cubana i dels seus valors humanistes arreu del món. Aquests darrers dies ha estat a Catalunya, convidada per Defensem Cuba, on ha participat en diversos actes i xerrades en defensa de la Revolució i en contra del bloqueig. El passat 29 d’octubre, Aleida va participar en una xerrada a Sabadell, on va rebre el carnet de militant de Comunistes de Catalunya. Vam estar conversant amb ella.
Com veieu el canvi d’estratègia diplomàtica dels EUA en relació a Cuba?
Nosaltres diem que és molt difícil tenir relacions diplomàtiques formals amb un país que ens bloqueja i que està ocupant il·legalment una part del territori nacional cubà. Aquest és, sens dubte, el primer tema que posem sobre la taula actualment. El que passa és que estem parlant amb els gringos. I no accepten mai perdre. La caiguda del bloc socialista liderat per la Unió Soviètica va tenir conseqüències nefastes per a Cuba. És cert que aquell model enfrontava problemes però també tenia moltes coses positives, com la cooperació internacionalista. Eren els únics que ens venien tecnologia. Aquesta caiguda va coincidir amb el bloqueig ianqui, que van dir que no afectaria medicaments ni aliments però va ser el primer que va afectar. El bloqueig ens afecta molt. Per exemple, Cuba llogava avions a Airfrance i els EUA van acabar amb aquest intercanvi perquè un 10% dels components dels avions eren nord-americans. Com a resultat del bloqueig, Cuba no pot llogar ni comprar avions. Però malgrat tot, hem seguit cantant, ballant i rient.
Que han suposat els processos revolucionaris de l’Amèrica Llatina per a Cuba?
Per sort per a nosaltres, el poble de Cuba, ha sorgit una alternativa: la Revolució Bolivariana. Veneçuela no és una illa pobra com Cuba si no una país ric en petroli i en aigua. Sota el lideratge de Chávez, sorgeix una nova mirada d’unitat llatinoamericana i una nova perspectiva de desenvolupament socialista. Una nova mirada que s’estén i que suposa una millora sense precedents per a la gent del poble. La Revolució Bolivariana ha suposat un nou horitzó de cooperació i intercanvi molt positiu per a Cuba, amb la resta de pobles d’Amèrica. Això demostra la importància de l’internacionalisme, de l’ajuda entre pobles contra l’imperialisme. Amb l’ALBA la situació ha millorat molt. Gràcies a l’ALBA, per exemple, Cuba ha pogut per exemple constituir-se com un important pol científic. En 20 anys Cuba pot esdevenir el centre científic del planeta, perquè tenim un gran desenvolupament. Gran part del capital que ha fet això possible és veneçolà. Hi ha una col·laboració profitosa, tant des d’un punt de vista de rendibilitat com des de la perspectiva del projecte internacionalista que compartim, ja que no només produïm per a l’ALBA sinó que la major part del que produïm va destinat a països del tercer món. Cuba és un dels majors productors de retrovirals contra la SIDA, medicaments que donem a Nacions Unides i arriben a 42 milions de pacients. També ha ajudat molt Medicuba, per a esquivar el bloqueig i distribuir els productes. Gràcies a aquesta col·laboració hem pogut fabricar medicaments del primer món a molt baix cost i, gràcies això, donar part d’aquests medicaments als més necessitats. És molt important la solidaritat. La solidaritat no és donar el que a tu et sobra sinó donar el que l’altre necessita. Vull destacar el gran deute que té la humanitat amb els països del tercer món i, especialment, amb Àfrica, continent espoliat.
Com ha estat possible aquest canvi a l’Amèrica Llatina?
La Revolució Bolivariana ha aportat un canvi de context, tot ha canviat. Com? S’han fet processos constituents, noves constitucions, i, sobretot, s’han nacionalitzat els recursos. S’ha nacionalitzat perquè la riquesa la produeixen els pobles i els pobles han de ser propietaris de la riquesa que produeixen. Els canvis que van començar a Veneçuela s’han estès per tota Amèrica i han fet possible un canvi de correlació de forces. Gràcies a aquests avenços ha sorgit una nova concepció unitària de l’Amèrica Llatina que és conscient de la unitat d’interessos front l’imperialisme. També ha jugat un paper molt important la comunicació, igual que l’educació. Aquests aspectes són pilars de la revolució cubana i de les revolucions bolivarianes perquè el principal enemic que combatem és la desinformació, la ignorància. Per això, sempre dic, que hem de crear una nova cultura on les tele-novel·les serveixin per a fer front a les problemàtiques socials.
L’esquerra europea debat actualment sobre la necessitat d’un empoderament ciutadà. Com es veu aquesta qüestió des de Cuba?
Poder popular. Nosaltres vam començar a desenvolupar-lo l’any 1976 a través d’un sistema d’eleccions on és directament el poble qui escolleix els seus candidats. Cada dos anys i mig es celebren eleccions en els municipis i, cada cinc anys, eleccions a les províncies i a la nació. Cada poble es divideix en circumscripcions que poden ser d’uns 2.000 habitants aproximadament i que tenen un o dos representants a l’assemblea municipal, que seria com l’Ajuntament, en funció dels habitants. Les propostes i els candidats són aprovades sempre per 50% més un dels presents. Els candidats són donats a conèixer per tot el municipi, es pengen les seves fotografies i els noms de cada candidat, per tal que tothom sàpiga qui són els candidats. I es va a les urnes per escollir els representants que toquin per circumscripció. Un cop escollida l’assemblea municipal, es conforma una comissió electoral que rep propostes directament dels pobles i de les organitzacions de masses, com la Federació de Dones Cubanes, els Sindicats, els Comitès de Defensa de la Revolució, dels estudiants universitaris (si té facultat aquella circumscripció). No es poden proposar candidats que visquin a municipis diferents perquè el sentit del poder popular és que es coneguin els candidats. Els líders històrics de la Revolució només poden ser escollits per la seva circumscripció: per exemple, només poden proposar a Raul o Fidel els companys del municipi de Santiago de Cuba, cap altre municipi pot proposar-los. Perquè si no, tothom proposaria els mateixos líders. Totes les propostes s’eleven des de les circumscripcions. Els candidats han de retre comptes amb la seva circumscripció. Ningú no pot treure un candidat electe excepte la mateixa circumscripció que l’ha proposat, encara que sigui conegut que aquell candidat és un agent imperialista, només la seva circumscripció té capacitat per a revocar-lo.
Els paràmetres de desenvolupament de Cuba són comparables amb els països més avançats del món, com s’ha pogut fer això amb l’embargament i el bloqueig?
Un dels aspectes de la Salut Pública cubana és la prevenció. Ens vam adonar que era molt més fàcil prevenir que curar. El primer va ser elevar el nivell cultural de la gent. Les organitzacions revolucionàries tenen un front de salut, igual que tenen un front femení. Quan s’han de fer, per exemple, campanyes de vacunacions massives, els CDR es mobilitzen. Les vacunes no les subministrem els metges o els infermers, les pot donar qualsevol company sanitari del CDR, que ha rebut una formació específica per a fer-ho. Com que els CDR estan molt vinculats a la base, i es coneixen els uns als altres, poden detectar els problemes. Per exemple: “escolta, tu no t’has fet la prova citològica encara, oi? Vinga va, fes-te-la!” La vacunació no és obligatòria però els CDR pressionen de manera que la majoria de la gent se’n beneficia. Igual que amb les campanyes de donació de sang. “Vinga va que aquest CDR s’està quedant enrere amb les donacions!” També amb altres donacions, per exemple, jo sóc donant de medul·la i de sang i estic en un registre des d’on en qualsevol moment em poden trucar. En el mateix carnet d’identitat figura voluntàriament que sóc donant d’òrgans. Cuba és un país de l’anomenat tercer món, enmig del tròpic. Tu dius pluja i parles automàticament de pluges torrencials, pujada dels rius i contaminació de les aigües. No tenim les condicions econòmiques per assegurar que l’aigua subministrada per les canonades és potable. Per això, cada dia a la televisió: “Recordi que estem a l’època de pluges. Cal bullir l’aigua abans de prendre-la perquè així es prevenen les malalties diarreiques agudes. Els nens sobretot, recordi que s’han de rentar bé les mans abans de cada menjar”. I així aconseguim prevenir. Aquest és el tipus d’anunci que es fa a la televisió. Entre programa i programa, la propaganda s’utilitza per a difondre informació d’interès general, molt centrada en la prevenció. Mai en cap cas s’interromp una pel·lícula i encara menys una novel·la. Seria catàstrofe nacional si es tallés la novel·la per explicar una cosa d’aquestes!
Al mateix temps, Cuba té un dels índexs de delinqüència més baixos del món, com s’ha aconseguit aquest equilibri malgrat les mancances produïdes pel bloqueig?
Al principi de la Revolució, hi havia atacs gairebé diaris. Bombes, tirotejos… Fins que el comandant en cap va fer-nos reflexionar: qui guarda millor els carrers que no els mateixos ciutadans que hi viuen? Llavors vam crear els Comitès de Defensa de la Revolució. Cada barri cubà té un nucli CDR i som els mateixos ciutadans els qui fem guàrdia. No són vigilants armats, sinó ciutadans que fan vigilància revolucionària. Avui, gràcies al seu funcionament, la seva tasca és més relaxada i es dedica a controlar els moviments contrarevolucionaris, a mantenir certa vigilància sobre els elements desestabilitzadors que reben instruccions de l’Oficina d’Interessos (CIA) i que acostumen a reunir-se de matinada. Per exemple, recentment hi va haver una persona que va emprendre una vaga de fam de protesta, gràcies a la vigilància popular revolucionària vam posar al descobert que cada nit se li subministraven aliments i que formava part d’una campanya. Els CDR s’ocupen de desactivar aquests elements desestabilitzadors mentre que la policia nacional s’ocupa dels conflictes des d’una altra perspectiva. Els CDR només poden notificar un delicte però és la policia qui intervé. La policia patrulla només en aquelles zones més conflictives, on es produeixen més robatoris o més violència. També tenim altres organitzacions que fan una tasca important de vigilància de la Revolució, com el Grup de Combatents de Cuba, que aplega als companys retirats i a la qual jo també pertanyo perquè vaig ser metge internacionalista en zona de guerra, a Angola. Des d’aquesta organització fem conferències i xerrades a escoles per mantenir a les noves generacions en contacte amb la història de la revolució. També en els centres de treball fem guàrdies obreres a través dels sindicats, els qui no fan guàrdies com a metges. Les guàrdies obreres són rotatives i col·laboren en la vigilància dels centres de treball quan acaba la jornada laboral.
Hi juga un paper molt important l’educació?
L’educació juga un paper fonamental. José Martí deia i sempre ho recordem als nostres nens que: “El nen que amb el pètal d’una rosa pega a una nena deixa de ser nen”. Això ho ensenyem sempre als nostres nens, des de molt petits. Un nen no pot pegar mai a una nena, ni amb el pètal d’una rosa. Martí deia que a l’escola, el nen havia de fer alguna mena de tasques per aprendre com se sosté la societat. L’agricultura, per exemple, a totes les escoles hi ha zones per a sembrar. Tots els nens, un cop per setmana, treballen per veure un fruit i quan obtenen el fruit són conscients que ha costat treball. També els estudiants de secundària i els universitaris destinen un mes al treball social, abans era treball al camp. Treballàvem al costat dels agricultors. A mi em va tocar grapats de vegades recollir plantes de cafè i una sola vegada a la meva vida em va tocar treballar tallant canya de sucre. Des d’aquell dia jo beso el terra que trepitja un “cañero” cubà. Perquè això sí que no ho pot pagar ningú. Tallar canya és una de les tasques més horribles que et poden tocar com a treball. Tu ets un metge que estudies gratuïtament a la universitat, amb tot garantit, però cada dia hi ha treballadors que es lleven a les quatre i mitja per anar a tallar canya per a què tu puguis seguir estudiant. I si tu no saps l’esforç que això comporta no valores allò que t’estan donant. Això és molt útil. Per a la nostra generació va ser molt important. Avui ja no es fa treball al camp però si es manté el treball social, treball socialment útil, a cercles infantils o a les fàbriques, per a què els estudiants vegin com costa treball fer les coses. Hem de seguir impulsant aquest treball. A Cuba tothom neix amb educació gratuïta, salut gratuïta, habitatge. Cal donar valor a això.
Quins reptes enfronta Cuba?
A Cuba hi ha molt a millorar. Però els gringos ja no ens fan por. Poden entrar a l’illa sempre que vulguin, l’únic que exigim és que compleixin les nostres lleis. A nosaltres no ens doblega ningú. Som un poble que sap riure i estimar. Però ens cal treballar molt ideològicament, sobretot amb la joventut. Hem de ser capaços de transmetre a les noves generacions uns valors que no han hagut de conquerir amb la lluita. I hem de treballar més per la unitat, totes les persones que som conscients, que som d’esquerres, hem de treballar de ben a prop amb els més necessitats. Algun dia haurem d’acomiadar a Fidel i Raul com vam acomiadar al meu pare, el Che, en el seu moment. Però l’important és que ens han ensenyat a pensar per nosaltres mateixos, com a poble, i ara sabem que no volem tornar a viure com un poble sotmès mai més. Hi ha a Cuba un gran consens social que el nostre camí és el socialisme. S’ha de millorar, però és el nostre futur, l’única garantia que siguem un poble lliure. No hi ha cap altre camí.
Quin és el paper actual del Partit Comunista de Cuba en la Revolució? De les 4 filles que va tenir el Che, només tu milites al partit, com entens la teva militància com a comunista?
Entrar a les files del PCC no és fàcil. S’exigeix molt, a Cuba, dels militants del partit. A mi em va costar 3 anys ésser admesa, perquè degut a l’asma de la meva filla, vaig haver de faltar força a la feina, per la qual cosa no vaig complir en les avaluacions. Ser avantguarda en el treball és un requisit per a tenir el carnet del partit. Em va costar esforç i per a mi, és un orgull. El Partit Comunista no està lliure de contradiccions. Per exemple, quan es va aprovar la llei de la Memòria Històrica, a Cuba es va donar el cas de militants que complien les condicions per obtenir la nacionalitat espanyola. Però a Cuba mai es perd la nacionalitat i només se’n reconeix una. Els companys que van promoure en els seus nuclis la possibilitat d’obtenir la nacionalitat espanyola van ser expulsats del partit. Això va ser un error i molts en som conscients. Per això tractarem el tema al proper congrés del partit. No podem perdre companys tan valuosos per errors o contradiccions d’aquesta mena. La feina del partit és ser avantguarda en la lluita ideològica. Ja ho deia Marx: “Tal com vius, penses”. El proletariat està educat sota els valors d’una altra societat. Encara que sigui deslliurat de les seves cadenes, no produeix, no avança si no és amb lluita ideològica. Per això, hem de treballar en especial amb la joventut, trobar nous mètodes sense perdre els principis ni la força del partit.
Com a filla del Che, t’has convertit en una important ambaixadora de la Revolució Cubana. Com et sents en aquest paper?
El Che és molt respectat i admirat al món, però encara més a Cuba. El meu compromís amb la Revolució és el mateix. Jo sóc conscient del que significa ser la filla del Che, des de fa molt de temps. Una vegada, en una xerrada en una escola cubana, una nena em va preguntar: “Escolta tu no t’enfadaràs amb mi si dic que el Che també és com un pare per a mi?”. I és clar que no. Ella tenia tota la raó.
PA i Alba Blanco
