Els amants dels símils esportius han pogut mostrar tot el seu repertori amb la investidura de Carles Puigdemont com a nou president de la Generalitat. Han pogut parlar, per exemple, de negociacions ‘d’infart’ o d’acord ‘en la recta final’. Els més crítics amb el pacte final poden dir que ha estat ‘de penal injust i al darrer minut’, i els partidaris del mateix destaquen la salvació ‘heroica i in extremis del Procés’.
Però no ens hem d’equivocar. El partit que alguns han disputat a Catalunya no ha estat el del ‘Procés’, sinó més aviat el del Poder. Perquè els frenètics moviments que hem viscut durant els darrers dies obeeixen al pànic que l’establishment català ha mostrat davant unes noves eleccions que podien propiciar un gir a l’esquerra contrari als seus interessos més pecuniaris. Si a això afegim el paper de CDC com a força política adscrita de manera irrenunciable al Poder, tenim tots els ingredients per a explicar les convulsions de la setmana precedent.
Per a aquests actors decisius del mapa polític català, el ‘Procés’ no és sinó l’embolcall místic del qual es doten per a mantenir el Poder. S’ha de notar que a més parlen del ‘Procés’ en majúscules i en singular, donant a entendre que és Únic, com tota bona deïtat. Acusen d’heretge a tot aquell que gosa dubtar d’Ell, a qui pretén insinuar que existeixen alternatives a la seva singularitat. És igual que no tingui massa contingut concret i material, docs en última instància es tracta d’una qüestió de fe.
El Poder no pot mai mostrar el seu veritable rostre. Li deuen haver explicat molt bé a Muriel Casals, expresidenta d’Òmnium i diputada de Junts pel Sí, que fa uns dies va declarar que “El President Mas representa aquesta classe mitjana que ha fet molt i molt pel nostre país. I per altra banda representa l’aspiració de les classes populars de convertir-se en aquesta classe mitjana culta, lliure, desperta i feliç”. Error. El Poder no ha d’exhibir el seu caràcter classista, i és per això que aquesta diputada ha romàs més bé en un segon pla d’ençà que va pronunciar aquestes desafortunades paraules.
És igual que CDC hagi pactat a Catalunya i Espanya amb el Partit Popular per a mantenir-se en el poder. És indiferent que hagin donat suport a totes les seves lleis i mesures que asfixien econòmicament a Catalunya. No passa res si es sustenten en una corrupció més aviat estructural. L’oligarquia mediàtica relega aquests detalls al racó dels oblits i torna a fixar les mirades cap al diví ‘Procés’, que renta tots els pecats dels seus grans sacerdots.
En canvi, no és gens anodí que la CUP hagin desafiat al principal Messies del ‘Procés’. Els apologetes d’Artur Mas han caigut en tromba sobre aquesta formació i li han imposat una dura penitència, fins al punt que han reconegut públicament i per escrit la seva gran culpa. No vull amb això atenuar la crítica que crec que mereix el suport de la CUP a Junts pel Sí, tan sols pretenc explicar el context quasi religiós que ha condicionat les seves darreres i desafortunades decisions.
Ara comença una nova legislatura entorn de l’ínclit ‘Procés’, que va pel camí d’imitar l’obra de Kafka del mateix nom (que per cert i per major inri va deixar inacabada). Però CDC no ho tindrà fàcil per a seguir defensant les polítiques que provoquen el manteniment de les greus injustícies socials que pateix Catalunya, que pretén emmascarar darrere les banderes. Primer, perquè no tots aquells que defensen la independència pretenen mantenir l’estatus quo. Segon, perquè cada vegada més gent aposta pel dret a decidir-ho tot, des d’una perspectiva nacional però també social. Finalment, perquè la dinàmica de canvi social està portant a reclamar cada vegada amb més força l’inici d’un procés constituent que serveixi per a qüestionar-lo tot de dalt a baix. Aquesta esperança de discutir sobre el fet concret, sobre el conjunt de problemes de la societat, és la que ha d’enderrocar l’ídol del ‘Procés’ com a concepció divina i vinculada al Poder d’uns pocs.
David Rodríguez
(Traducció de l’article publicat a Debate Callejero)
