Les successives reformes de les pensions impulsades primer pel govern del PSOE i després pel govern del PP han suposat una significativa pèrdua de drets per a les persones treballadores que enfronten el moment de la jubilació.
Amb les reformes regressives desenvolupades en les darreres legislatures, la sortida del mercat laboral després de tota una vida de treball assalariat s’ha convertit en una trista carrera d’obstacles que esdevé sovint impossible i frustrant. La combinació de les reformes de les pensions amb l’atur sistèmic del sistema productiu de l’Estat Espanyol, que ara viu una conjuntura de gran intensitat, senten les bases d’un drama social que tot just comença a fer-se evident. Els problemes comencen amb les restriccions a les jubilacions anticipades i el retràs de l’edat de jubilació voluntària dels 61 als 63 anys, una mesura que ha afectat especialment les persones aturades de més de 61 anys que ja han esgotat totes les prestacions. A més a més, l’enduriment de les condicions per a cobrar el subsidi de majors de 55 anys (abans de majors de 52) ha establert l’eliminació d’aquest subsidi per a aquelles unitats familiars que ingressin més de 491 euros.
Aquestes limitacions habituals s’afegeix la interpretació restrictiva de l’INSS que només accepta les jubilacions anticipades de les persones treballadores que siguin acomiadades per causes objectives, però no admet els casos on l’empresa reconegui la improcedència (cas en el qual l’INSS considera l’acomiadament com no objectiu). L’aplicació d’aquest criteri significa a la pràctica que dues persones poden ser acomiadades el mateix dia i per la mateixa causa i una tenir més drets que l’altra, precisament per haver-se mostrat disconforme i haver reclamat. CCOO s’ha oposat a aquest criteri i segueix treballant per igualar l’edat de jubilació anticipada als 61. Val a dir que, en suport dels plantejaments sindicals, ja hi ha hagut, de moment, dues sentències favorables a les demandes presentades contra aquest criteri de l’INSS, una del Tribunal Superior de Castilla y León i l’altra de l’Audiència de València.
Aquesta problemàtica general es veu agreujada a l’administració pública, especialment a l’administració local, per les restriccions pressupostàries i de personal que posen limitacions a les taxes de reposició d’efectius, impedeixen la creació de noves places i limiten de manera indirecta els relleus per jubilació parcial. D’aquesta manera, es consoliden unes administracions cada dia més envellides i es barra el pas a l’administració pública a les generacions més joves.
Cal mantenir la lluita sostinguda en defensa de la jubilació i sumar-se a totes les iniciatives que hi contribueixin, com el grup de Facebook Jubilació als 61 i tantes altres campanyes engegades.
Avançar l’edat de jubilació progressivament i afavorir la substitució generacional de treballadors/es és fonamental per a caminar cap a una societat més justa i integradora, però també per a desenvolupar un teixit productiu amb capacitat d’adaptació i innovació tecnològica. Unes pensions dignes, que garanteixin el poder adquisitiu, contribueixen a fomentar el consum intern i alimenten indirectament la resta d’economia. Per contra, les restriccions a les jubilacions són mesures reaccionàries que constitueixen un atac a la classe treballadora i tenen per objectiu l’empobriment generalitzat de les classes populars, però a més contribueixen a recrear l’espiral recessiva de l’economia. Són mesures que evidencien la poca visió de l’oligarquia capitalista i posen al descobert la simplicitat de les seves estratègies curtterministes, enfocades únicament al benefici ràpid.
Antonio López
Responsable polític de Comunistes de Catalunya a Mollet
