Per què Podemos s’equivoca amb el 8 de març (com gran part de l’esquerra plural)? «Mujer bonita es la que lucha» i altres opressions de la dona a la cartelleria política.
Quan has d’emprendre les tasques de comunicació política de seguida perceps que és un món copat per homes: il·lustradors, dissenyadors, responsables en cap, gestors de comptes de xarxes socials… les dones tenen una presència mínima en l’engranatge silenciós i subterrani del sector. El seu paper s’acostuma a reservar per tasques de dibuix que, sovint, estan dedicades a jornades polítiques específiques destinades a la comunicació de protestes «feminitzades» com l’ecologisme, la sanitat o, per descomptat, el feminisme. Per una banda, trobem que el mateix disseny està masculinitzat en el seu procés de creació i que, per l’altre, la mateixa comunicació política es veu copada d’aquesta testosterona. Crec que, tot plegat, és un error cabdal.
La mateixa comunicació política està impregnada de masclisme. Hi ha molts exemples que determinen una visió mancada de gènere en la producció de cartelleria. Des d’un punt de vista iconogràfic, veiem com la dona apareix sovint com a «model idíl·lic», com a imatge iconogràfica idealitzada usada per transmetre valors clàssics (revolució, lluita del poble, República). Així es transmet una figura de dona irreal, estàtica, que tendeix a reproduir arquetipus de gènere i rols sexuals, reproductius i gens semblants a una realitat diversa. Ens trobem amb dones primes, atlètiques, sexis, maquillades i depilades que són combatives alhora d’atractives; en definitiva, dones pel consum d’homes que perpetuen el patriarcat i que, companys d’esquerres, no ens representen. Molts caiem en la trampa d’emparar la imatge de la dona com a imatge de lluita figurativa, no deixant-la anar més enllà de la fotografia que fem a la manifestació «per ser políticament correctes» a la realitat.
Una menció a part requereix la reproducció de la diversitat de gènere: rere el pretext que les «dones diverses» no transmeten bé el missatge a un espai polític obert, no hi veiem representades discapacitades, grasses, massa baixes o massa altres, trans, immigrades, negres, lletges, tatuades, plenes d’arrugues o marques, desfigurades o naturalment primes. A cap home que conegui integrat en la comunicació política se li acudeix fer un cartell sobre el 1r de Maig, dia dels treballadors, amb una dona trans negra d’imatge principal: això no representa els treballadors. Això no arriba. Això és «passar-se de feminista quan no toca». No cap al cap dels companys que es pugui transmetre de forma transversal a la producció audiovisual la normalització de la diversitat perquè se segueix encara amb patrons comunicatius i polítics del segle XX en qüestió de gènere. Si no, espereu al 1r de Maig, on la presència de les dones serà de segona, encapçalada per la típica imatge del treballador de granota blava i casc o la seva versió moderna, el jove precari, aixecant el puny i cridant per un megàfon.
Una perspectiva més subtil és la dels missatges subliminars a la cartelleria. Per aquells qui no s’hi dediquin poden semblar detalls petits, però són precisament aquests -el color, la composició, l’equilibri, les gammes cromàtiques- les que arriben i impacten al primer cop d’ull i són, en definitiva, les que marquen la diferència. L’ull humà tarda escassos segons en identificar una imatge i decidir de què va i si li agrada, i en aquest espai també opera el masclisme al disseny. Per exemple, l’ús de gammes cromàtiques dures (roig i negre, blanc i roig, per exemple) transmet tradicionalment valors masculins, «apel·len als homes», alhora que ens resulta «femení» un cartell de colors suaus. Així, inconscientment, decidim en pocs segons la importància del cartell i la relacionem amb els valors que transmeten. Ecologisme, lluita de segona fila, continguts agradables, «femenins». Drets dels treballadors, lluita de primera, imatge contundent i amb valors forts, «masculins». Com a persones associem idees amb el que ja coneixem i la comunicació política que fem reforça idees capitalistes i patriarcals, ja que els canals i les maneres de difondre s’acoplen perfectament a allò que espera el sistema de nosaltres. El masclisme. El racisme. L’heteronormativitat. Tots ells -i molts més!- de forma inconscient i implícita.
No podem reproduir allò que rebutgem políticament en les nostres formes de transmetre contrainformació, agitació i propaganda. Hem d’avançar superant vells errors de l’esquerra. Hem de ser millors, esforçar-nos i atrevir-nos a cometre errors per millorar progressivament. I què si poso una imatge d’una dona grassa per parlar de lluita antifeixista? I si poso una persona amb diversitat funcional per cridar a la vaga? No són totes elles treballadores també? La realitat no troba trans, agèneres, gammes àmplies de color de pell al carrer? Res de dones per quedar bé als cartells o per dates assenyalades com «ara toca una dona aquí» mentre en el dia a dia seguim ocupant el mateix lloc. Tampoc serveix, per descomptat, copar d’imatges d’homes els actes, les manifestacions i les notícies. Som el reflex comunicatiu que emetem, pel que hem de ser millors que el que ja fem ara: I què si m’equivoco intentant trobar nous models comunicatius? Sense intentar-ho no canviarem allò que no ens agrada i sense l’autocrítica i els intents no avancem.
La JCC no és aliena d’aquesta contradicció tan arrelada a l’esquerra, la que defensa textualment una igualtat però que té dificultats internes per desenvolupar de forma exemplar i des de la coherència allò que demana en l’àmbit intern, de la mateixa forma que Comunistes de Catalunya. Tampoc Podem o Podemos, la CUP, la confluència electoral, els moviments socials o qualsevol organització de l’esquerra independentista o transformadora a Catalunya. Tots estem submergits en el patriarcat i tots hi hem de treballar en la mesura de les nostres capacitats, però el que compte és, primer, ser-ne conscients i, segon, treballar activament per evitar reproduir aquests comportaments i aprofundir en ser el que volem canviar. El feminisme no és dur una pancarta el 8 de març o el 25 de novembre, sinó implementar de forma tenaç les reformes des de la perspectiva feminista en l’intern i l’extern a l’organització, assumint reptes i començant per un mateix. És no dir a les teves companyes què és el feminisme sinó escoltar-les en tot allò que tinguin a dir. És incorporar la mirada violeta en cada acte i gestió que es desenvolupa. És assumir crítica pública, si s’escau, de la manca de perspectiva feminista. És evitar que la quota de gènere sigui només un paper, és dur-la a terme, treballar-la, permetre empoderar-se a les dones i que els homes organitzats facin passos enrere per deixar espai. Pot ser fins-i-tot desagradable però, companys, no queda una altra si volem ser més que paraules i esdevenir fets consumats.
Laura Rozalén
Responsable de Comunicació Política de la Joventut Comunista de Catalunya.
