Sobre el 75 aniversari del suïcidi de Virginia Woolf.
De vegades el curs de la vida ens porta a prendre decisions profundament doloroses, precisament amb la finalitat de no seguir infligint més dolor a les persones que estimem. És aquesta la determinació que va portar a Virginia Woolf a suïcidar-se un 28 de març de 1941. La història és coneguda: es va posar el seu abric, va omplir les butxaques de pedres i es va llançar al riu Ouse, al comtat de Sussex, Anglaterra. Abans havia deixat al seu marit Leonard Woolf una emotiva carta en què, per exemple, li deia “no puc seguir destrossant la teva vida per més temps” i acomiadant-se amb unes commovedores línies finals: “No crec que dues persones poguessin haver estat més feliços del que hem estat nosaltres“. Així ens deixava una de les novel·listes en llengua anglesa més influents de la primera meitat del segle XX i una dona que va ser considerada amb el pas del temps com una de les pioneres del moviment feminista.
Adeline Virginia Stephen havia nascut 59 anys abans i va créixer a Londres en plena època victoriana, en una societat dominada per la doble moral, el puritanisme religiós i un classisme exacerbat. Era la cúspide de l’imperi britànic i de l’expansió definitiva de la industrialització. És a dir, la societat britànica vivia entre el més extrem conservadorisme en els costums i el liberalisme econòmic, gràcies a un imperialisme saquejador de les matèries primeres de les colònies que va arribar a sotmetre a una quarta part de la població mundial. I en aquest ambient tan asfixiant per a una sensibilitat com Virginia Woolf, va créixer l’autora d’Una habitació pròpia. Cal afegir que Woolf es va educar en una família de la burgesia benestant de Londres, i que va gaudir de tots els privilegis inherents a la seva classe social. Malgrat això, Virginia Woolf ja va patir la primera de les seves depressions a una edat tan primerenca com els tretze anys després de la mort de la seva mare, que es va aguditzar dos anys després amb la mort de la seva germana Stella. S’anava gestant, així, l’esperit solitari i malenconiós de l’escriptora, esquitxat de crisis nervioses, depressions i trastorns de personalitat.
Deia William Faulkner que “l’escriptor té un somni, i aquest somni l’angoixa tant que ha d’alliberar-se’n” i que “res pot destruir al bon escriptor, res excepte la mort“. És a dir, l’escriptura com a refugi personal i com un antídot a la desesperació i la mort. Virginia Woolf possiblement escrivia per sobreviure. Per aïllar-se d’un món hostil i d’una vida que tot i les comoditats materials, s’havia convertit en un suplici emocionalment. Així, i després d’una nova depressió amb la mort del seu pare, l’any 1905, la turmentada personalitat de Virginia Woolf ja s’havia submergit en aquest mar de contradiccions, penombres i creativitat literària que l’acompanyaria fins a l’últim dels seus dies. A partir d’aquell moment ens deixaria el seu llegat literari. I aquesta va ser, sens dubte, la història més apassionant de la vida Virginia Woolf.
Virginia Woolf va escriure i va viure la seva vida amb la major de les passions. Amb trenta anys es va casar amb el també escriptor Leonard Woolf, amb qui iniciaria una relació sentimental basada en la confiança i l’amor més sincer i complet, un llaç, però, que descartava l’exclusivitat i la possessió. Amb aquesta mateixa llibertat Woolf va trobar en l’escriptora Vita Sackville-West l’altre gran amor de la seva vida, a qui va dedicar l’obra Orlando (1928), considerada com una de les cartes d’amor més llarga i encantadora de la història de la literatura.
Nombroses van ser les obres de Virginia Woolf reconegudes posteriorment per la crítica literària: les novel·les La senyora Dalloway (1925), Al far (1927), Les ones (1929) o l’assaig Una habitació pròpia (1929), obra aquesta última sobre la posició de la dona en la societat i la cultura del seu temps, i en la que va deixar a manera de sentència que “una dona ha de tenir diners i una habitació pròpia si desitja escriure ficció“. Però potser són els seus diaris personals, que va començar a escriure amb trenta-dos anys quan era una desconeguda al mapa literari anglès, on l’autora va bolcar tota la seva ànima i personalitat. El 1923 va escriure: “M’interessava molt que aquest diari arribés a convertir-se en un diari de veritat. Però per a això caldria que jo parlés de l’ànima, i no em vaig prohibir parlar de l’ànima quan el vaig començar? El que passa és que, com sempre, quan em disposo a escriure sobre l’ànima la vida s’interposa“.
Virginia Woolf va traspassar els marges més academicistes de la història literària per convertir-se en icona de la cultura popular. La famosa obra de teatre Qui té por de Virginia Woolf?, d’Edward Albee, i la seva posterior pel·lícula van fer que el gran públic es preguntés allò de Qui té por viure la vida sense falses il·lusions? Però en el seu record, voldria fer esment a una cançó de The Smiths titulada Shakespeare’s sister, en la qual el grup de Morrissey feia referència a Una habitació pròpia, assaig on Woolf afirmava que si Shakespeare hagués tingut una germana amb el seu mateix talent, com a dona no hauria tingut les mateixes oportunitats i reconeixements que el seu germà, i que això l’hauria portat al suïcidi.
Virginia Woolf va dir que “la vida era un somni, i despertar era el que ens matava“. Aquell trist dia del 28 de març de 1941, Woolf va decidir despertar-se llançant-se al riu. Però ens queda recordar a Virginia Woolf com es mereix: com una dona que va viure amb passió de dona la vida i que va escriure una de les pàgines més colpidores de la història de la literatura.
Pedro Luna Antúnez
