Fa alguns anys, Silvio Rodríguez va agafar un avió de Cuba a Mèxic amb escala a Cancun. En un passatge propi del realisme màgic de la literatura llatinoamericana, i quan l’avió sobrevolava Cancun entre tombs i baixades, el cantautor cubà es va adonar que a l’avió només viatjaven dos passatgers: ell i Gabriel García Márquez. I és clar, tots dos es van passar el viatge conversant sobre literatura i música. Explica Silvio que l’autor de Cien años de soledad li va explicar amb una serenitat inconcebible una sèrie d’idees i històries que segons Gabo no donaven per a novel·les o contes, i que possiblement eren cançons. Un dels relats explicava la història d’una noia a la qual el xicot la va deixar plantada el dia del casament, i com després la mateixa xicota va transportar en una carreta els regals de boda per tornar-los, casa per casa, als seus familiars i amics. Una història trista que uns anys més tard Silvio Rodríguez va convertir en una cançó: San Petersburgo.
L’extraordinari relat del vol a Mèxic amb García Márquez com a únic company de viatge, va ser una de les històries que Silvio Rodríguez va explicar en el seu concert a Barcelona. Va aparèixer a l’escenari amb la modèstia dels grans, amb un suau accent cubà, barba color de plata, gorra calada i una bandera cubana cosida a l’alçada del seu cor. Al públic, convivència còmplice entre política i tendresa, o com va dir Che Guevara, “el revolucionari veritable està guiat per grans sentiments d’amor”, cita que podria haver estat dedicada a Silvio Rodríguez, donat que les seves cançons no només es limiten al manifest polític sinó que s’endinsen en el terreny de l’amor i els sentiments. És a dir, Silvio ens va ensenyar a lluitar i a estimar millor.
Silvio Rodríguez va reservar les seves cançons insígnia per a l’últim tram del concert: Quien fuera, Óleo de mujer con sombrero, Pequeña serenata diurna, Ojalá o Unicornio. Però d’especial intensitat va ser la presentació i interpretació de La maza, cançó dedicada a Ana Belén Montes, analista de l’Agència d’Intel·ligència de la Defensa dels EUA condemnada l’any 2002 a 25 anys de presó perquè com va explicar Silvio Rodríguez, avisava els cubans “cada vez que los norteamericanos tenían previsto hacer algo malo en Cuba”. Perquè Ana Belén Montes no va ser una espia, sinó una benefactora, com va afirmar Silvio Rodríguez, alhora que agafava amb fermesa la seva guitarra i afinava la seva veu per a cantar aquells emotius versos: “Qué cosa fuera la maza sin cantera, si no creyera en el deseo, si no creyera en lo que creo, si no creyera en algo puro”. I així és com Silvio Rodríguez li va dedicar més que una cançó a Ana Belén Montes. Li va dedicar el seu concert.
Pedro Luna Antúnez
