La principal debilitat del debat polític avui a Catalunya és que es formula sobre pressupòsits erronis. La més important d’aquestes inconsistències és l’acceptació generalitzada de l’existència d’un ens abstracte anomenat “burgesia nacional”.
La idea de burgesia nacional per a l’independentisme i per a l’unionisme
La burgesia nacional és un pilar fonamental del discurs de l’independentisme i ho és també del discurs unionista. La seva definició és, però, diferenciada en funció de qui la nomena.
Per a l’independentisme, existeix una burgesia nacional catalana conformada per les elits capitalistes de Catalunya, amb interessos propis que confronten amb els d’una altra burgesia nacional, la castellana, que té el monopoli de l’estat. Des d’aquest punt de vista, existirien també una burgesia nacional basca, una gallega i una andalusa, igualment perjudicades per la burgesia castellana en el seu control hegemònic i excloent de l’aparell de l’estat. Aquesta idea és compartida, tant per l’independentisme anticapitalista, com per l’independentisme neoliberal.
Per a l’unionisme, la burgesia nacional és, evidentment, l’espanyola, representada en els accionistes de l’IBEX, de la qual, la catalana és una part important. Aquesta burgesia espanyola tindria, doncs, uns interessos nacionals comuns i es reconeixerien unes lluites internes per una posició més avantatjosa dins del grup. La idea és compartida tant per l’unionisme franquista com pel que es reclama progressista, fins i tot, per molts dels qui es defineixen com a federalistes.
La inexistència de les burgesies nacionals
El cas és que tant uns com els altres estan equivocats, perquè no existeix res que puguem definir com a burgesia nacional. Malauradament, és aquest un concepte del qual es parla massa amb lleugeresa, sense valorar les importants reflexions de pensadors marxistes, entre els quals destaquen el mateix Lenin o Mao Ze Dong i, més recentment, Nikos Poulantzas i Samir Amin.
No es pot delimitar la burgesia nacional sense referir-se als criteris polítics i ideològics de la seva determinació estructural de classe. La burgesia nacional no pot ser senzillament compresa com un capital autòcton radicalment diferent del capital imperialista estranger i per referència a les úniques contradiccions que el separen d’ell. (…) De fet, s’entén per burgesia nacional la fracció autòctona de la burgesia que, a partir d’un determinat tipus i grau de contradiccions amb el capital imperialista estranger, ocupa en l’estructura ideològica i política, un lloc relativament autònom i presenta així una unitat pròpia.
Nikos Poulantzas
En el marc de l’Imperialisme i la globalització econòmica, les burgesies nacionals existeixen únicament en el context d’un xoc d’interessos entre aquestes i l’Imperialisme dominant. Existiria la burgesia nacional catalana si els interessos d’aquesta confrontessin amb els interessos del capitalisme estranger fins al punt d’estar disposada a plantar-li cara. Existiria una burgesia nacional espanyola si els interessos dels accionistes de l’IBEX fossin diferents que els interessos dels especuladors de la City de London. El problema de tot plegat és que no és així.
Però llavors, la burgesia catalana, o l’espanyola, si no són burgesies nacionals, què són?
Oligarquia financera i burgesia compradora
A Europa no s’ha atès mai amb gaire entusiasme el concepte de burgesia compradora, molt utilitzat en l’àmbit marxista internacional. La burgesia compradora agafa el seu nom de l’aristocràcia indígena que servia els interessos dels colonitzadors portuguesos, era una classe privilegiada que actuava en molts sentits com a burgesia nacional, però que estava totalment desproveïda d’uns interessos propis.
La burgesia nacional es distingeix de la burgesia compradora en un pla diferent de l’econòmic (…) La distinció burgesia nacional i compradora no coincideix tampoc, com es considera amb freqüència, amb la distinció capital industrial/capital comercial. I encara més, la burgesia nacional no pot ser senzillament compresa, per referència als criteris de mercat, com la burgesia autòctona que actua sobre el mercat nacional interior: és possible a la vegada descobrir sectors de la burgesia industrial i d’aquesta burgesia comercial sencerament adscrits al capital estranger, de la mateixa manera que es pot descobrir, com s’ha manifestat a certs països d’Amèrica llatina, unes burgesies rurals exportadores de monocultiu que presentaven no obstant això característiques de burgesies nacionals.
Nikos Poulantzas
Pot semblar exagerat però és molt possible que no hi hagi hagut mai en la història una veritable burgesia nacional. El que està clar és que difícilment podem trobar burgesia nacional en l’actualitat, ni tan sols en països del tercer món. Els interessos del capital han estat sempre d’una complexitat que supera les fronteres i les regulacions burocràtiques dels territoris, però avui ho són més que mai. El capital s’ha mogut sempre a través de canals que res tenen a veure amb l’organització formal dels estats. Des que existeix el comerç, que han existit els paradisos fiscals. Des que existeix la tributació que existeix l’economia submergida.
La globalització econòmica és la fase actual d’un mecanisme continuat que es remunta a l’antiguitat més remota: el capital tendeix a la seva acumulació. Parlar de burgesia nacional avui, ja ben entrats en el segle XXI, és aferrar-nos a la il·lusió romàntica d’un temps que, en el fons, mai ha existit. Allò que existeix i probablement ha existit sempre és una burgesia internacional, que hem de definir com una oligarquia financera supranacional. Al seu costat, una burgesia compradora regional, que hem de caracteritzar com subalterna de la primera.
La burgesia nacional només pot existir com a resultat de la contradicció d’interessos entre una burgesia compradora i l’oligarquia financera.
Oligarquia financera i burgesia compradora a l’estat espanyol
Es podria argumentar que actualment la burgesia nacional catalana existeix com a contradicció de l’oligarquia imperialista espanyola. L’actual posició de la dreta catalana en favor d’un procés secessionista així ho indicaria. Tanmateix, això seria, no només atorgar a la burgesia compradora catalana el valor de burgesia nacional, sinó també, atorgar a la burgesia espanyola el valor d’oligarquia financera imperialista, condició que resulta, com a mínim, tan ridícula com la primera.
Existeix a l’estat espanyol un nombre molt limitat de famílies, algunes catalanes, que podrien considerar-se membres de l’oligarquia financera internacional. Per fer-nos una idea, la revista Forbes inclou una vintena de catalans entre la llista de milionaris del món. Tota la resta d’empresariat és burgesia compradora. Els seus interessos depenen de la seva competitivitat en la prestació de serveis a les grans corporacions multinacionals. La burgesia compradora és una classe nacional privilegiada però és insignificant davant el poder del capital especulatiu. Existeix en funció de la seva utilitat per a l’oligarquia financera. No té interessos propis.
Tenint en consideració aquests principis, l’actualitat política a Catalunya i a Espanya es revela com una farsa. La tensió territorial al regne és, com a màxim, una disputa menor entre burgesies compradores. La paradoxa és que mantenim un debat sobre la necessitat o no que Catalunya es doti d’unes estructures d’estat que garanteixin la seva sobirania, quan Espanya, que sí que disposa d’aquestes estructures, ha perdut tota la seva sobirania en el procés d’integració de la UE.
La paradoxa és que Catalunya té ja importants estructures d’estat, com un poder legislatiu, un poder executiu, un poder judicial, uns cossos policials i tota una superestructura cultural nacional catalana, comparable a la de qualsevol altre estat modern. Sí, és cert que són institucions supeditades a l’estat espanyol, però encara és més cert que Espanya mateixa està supeditada a la UE.
La paradoxa és que la dreta catalana i l’espanyola enfrontin en aparença interessos nacionals diferents mentre impulsen conjuntament el tractat de lliure comerç entre la UE i els EUA (TTIP) que ha d’acabar amb tot rastre de sobirania dels estats enfront de les multinacionals.
Parlar de burgesia nacional és avui una ingenuïtat, similar a parlar d’una Catalunya sobirana en el marc de la UE, similar a parlar d’una sortida de la UE i l’OTAN sense contemplar el probable escenari que aquests organismes no acceptessin la sortida, igual d’ingenu que defensar la unitat institucional d’Espanya com a garantia de sobirania.
No hi ha cap drecera a la sobirania de la mà de la burgesia nacional, només hi ha un camí: la unitat popular, la lluita dels pobles units contra la tirania del capital.
PA
