La refinada i moderna burgesia catalana sempre ha trobat de mal gust parlar dels foscos orígens de la seva riquesa, una grolleria innecessària, obscena i escatològica.
És així perquè una part important de les grans famílies burgeses catalanes van consolidar la seva posició benestant deidcant-se al repugnant ofici de la venda d’esclaus, professió en la qual van progressar amb notable destresa, especialment quan els britànics, els holandesos i els nord-americans es van retirar de l’ofici per les pressions abolicionistes. Segons l’historiador Josep Maria Fradera, entre 1790 i 1820 el 7,5% del tràfic mundial d’esclaus el van realitzar empresaris catalans. A partir d’aquí el tràfic es considerà il·legal, per la qual cosa, és més difícil resseguir la seva activitat. Tanmateix, tot sembla indicar que la clandestinitat va fer encara més lucratiu el comerç amb persones i que l’empresariat català es va ben omplir les butxaques. Segons l’historiador Jordi Maluquer, “gairebé tots els comerciants s’hi van dedicar en un moment o altre”.
L’antropòleg Gustau Nerín, autor de Traficants d’Ànimes, explica que els empresaris catalans van construir veritables magatzems d’esclaus a Guinea que anomenaven factories. Tots els qui es dedicaven a aquesta professió eren persones benestants, perquè era necessària una molt elevada inversió per a dur a terme aquestes empreses, però resultaven immensament beneficioses.
Algunes de les grans famílies esclavistes catalanes són els Samà, els Vidal-Quadras, els Arnús, els Baró de Blanxart, els Mas, els Calçada, els Rovirosa, els Xifré, els Biada o els Güell. Reputats “negrers” com el Marquès de Comillas conserven encara avui monuments a la capital catalana, sense que això escandalitzi ningú. La major part de l’obra arquitectònica de Gaudí, reclam turístic per excel·lència de Barcelona, va ser finançada per plusvàlues de la venda d’éssers humans. Quan admirem la Sagrada Família o el Parc Güell, no podem oblidar que no existirien si prestigiosos empresaris catalans no s’haguessin dedicat professionalment a pràctiques genocides.
Els catalans que van fer les Amèriques van fer fortuna i van retornar com nous rics. Per netejar la seva imatge van fer importants donacions per a hospitals, orfenats i monuments públics i han passat a la història com a mecenes i filantrops. És el cas dels anomenats indians, que algunes ciutats com Badalona o Arenys celebren en festes i fires.
El negoci era senzill i extremadament lucratiu. Es finançaven expedicions a l’Àfrica, es segrestaven les persones o es compraven a l’elit local i es traslladaven en vaixells, en pèssimes condicions a través de l’atlàntic. Els qui sobrevivien eren venuts com esclaus als empresaris de les plantacions de cotó, molts dels quals també eren catalans, emprenedors d’una potent indústria tèxtil amb seu a Barcelona.
L’esclavisme no només va enriquir algunes famílies sense escrúpols, sinó que va fer possible la Revolució Industrial a Catalunya, desenvolupada precisament al voltant del sector tèxtil. Podríem dir que més o menys directament, totes les grans nissagues industrials catalanes deuen la seva posició al comerç i l’explotació d’esclaus. L’art modernista català mai no hauria existit sense l’important mecenatge dels esclavistes, el Passeig de Gràcia i tot l’Eixample han d’agrair la seva majestuositat a la venda d’esclaus, l’espoli de les Amèriques i l’explotació d’obrers.
Els principals empresaris industrials i financers catalans van beneficiar-se del comerç d’esclaus africans i de l’espoli de matèries primeres de les colònies. És el cas de Manuel Girona, l’home més ric de Catalunya, fundador de la companyia General de Tabacs de Filipines associat amb el Marquès de Comillas; el mateix Girona que arribaria a ser l’alcalde de Barcelona, a qui s’atribueix la frase “como yo tengo mucho que conservar, con mayor razón he de ser conservador”. És el cas també d’altres nissagues industrials, com els Rull, els Vilaregut i els Bonaplata, famosos aquests darrers per demandar l’estat espanyol per no haver reprimit una revolta que va ocasionar-los importants pèrdues.
Certament, el passat esclavista no és exclusiu de la burgesia catalana, és comú a la majoria de capitalistes espanyols i europeus. El mateix Barclays Bank fou fundat per esclavistes. Són molts els autors que han ressaltat l’estreta vinculació de l’esclavisme amb la revolució industrial.
Aquest obscur passat explica el pànic de la burgesia catalana per parlar dels orígens més que foscos de la seva riquesa. Una riquesa que tot sembla indicar que ha seguit acumulant amb pràctiques escassament ètiques, segons revelen les més recents biografies de grans empresaris catalans: De la Rosa, Prenafeta, Millet o Pujol.
PA
