Després de les segones eleccions legislatives, els partits que tenen la clau de la governabilitat a Espanya ens estan duent a un carreró sense sortida. Tots coincideixen en el fet que no volen una tercera contesa electoral, però el que ara mateix estan dient és incompatible amb aquesta declaració. Per què?
Des del meu punt de vista, l’anomenada vella política té una responsabilitat cabdal, en el sentit que el règim de la transició està força acostumat als compromisos electorals no realitzables. No cal sinó repassar les posicions dels partits tradicionalment defensors de l’establishment per tal d’adonar-se d’aquesta greu mancança democràtica.
Primer, el PP planteja la gran coalició amb PSOE i C’s, i assumeix la promesa irrenunciable que mai pactarà amb les forces que es declaren independentistes. Però pocs dies després de les eleccions ens trobem amb l’acord amb CDC per a la Mesa del Congrés, que suposa una contradicció flagrant amb el suposat mandat dels seus electors. Evidentment, això també és vàlid per als votants de CDC.
Segon, el PSOE es nega a un acord entre les esquerres amb el suport de partits independentistes, i per altra banda proclama que votarà contra el PP en el debat d’investidura. Però la matemàtica electoral no quadra, perquè sense el suport del PSOE cap a una de les dues opcions no sembla possible que Espanya tingui govern.
Tercer, C’s ha afirmat de manera vehement que no donaran suport mai a un govern encapçalat pel Mariano Rajoy. En canvi, als darrers dies diuen que això no representa cap ‘veto’, modificant radicalment el significat que fins ara tenia aquesta paraula. La desesperació d’aquesta força política, representant de l’IBEX-35, arriba a l’extrem de demanar al Rei que convenci al PSOE que permeti un govern del PP.
Davant d’aquest escenari, Unidos Podemos és l’única força política que, segons els principis de la lògica més elemental, pot ajustar-se als compromisos electorals, en el sentit que proposen un govern amb el PSOE i el suport dels partits que es consideren independentistes. Malgrat aquesta coherència, una gran part dels mass media pretenen responsabilitzar a UP de no haver facilitat el govern del PSOE després de les eleccions del desembre, quan Pedro Sánchez es presentava en aliança amb una força (C’s) que es proclamava incompatible amb Podemos i IU!
El problema de fons és la manca de maduresa democràtica dels partits que defensen l’ordre de 1978, molt habituats a plantejar compromisos amb l’electorat que es poden trencar després de les eleccions. Només així es pot comprendre com el PP sondeja el suport de partits nacionalistes amb els quals no volia negociar per cap concepte. O que sectors del PSOE insisteixin a facilitar el govern del PP, quan democràticament van decidir presentar-se a les eleccions amb la promesa contrària. O que C’s utilitzi la paraula ‘veto’ fora del significat més elemental per a qualsevol ment humana. En un escenari realment democràtic, aquestes rectificacions serien impensables.
Aquesta manca de maduresa democràtica és la que ens condueix a la situació actual. PP, PSOE i C’s van prometre que no hi hauria terceres eleccions, però alhora tots van assumir unes propostes que en conjunt són incompatibles amb aquesta promesa. Com a mínim un d’ells ha de trencar amb la seva paraula, quan la mateixa va ser fonamental a l’hora de captar els seus vots el dia 26 de juny. I aquesta és una contradicció que ningú vol ser el primer a admetre.
El règim sorgit de la transició, però, no té cap problema a l’hora d’assumir els incompliments amb la població. És simptomàtic com l’establishment mediàtic rebutja les terceres eleccions, però a la vegada ens predisposa a l’engany democràtic que suposa obviar el mandat assumit a les segones. És la conseqüència de seguir exercint una dinàmica política que tard o d’hora hauríem de trencar, assolint un nivell de transparència on els compromisos irrenunciables de les diferents forces polítiques siguin precisament irrenunciables.
David Rodríguez
