Parlar de Marcos Ana és, primer de tot, parlar d’una generació sencera de republicans espanyols que van ser perseguits i van pagar un preu molt alt per defensar la República del cop del 18 de juliol. És parlar de les víctimes i les persones valentes que van alçar-se contra l’agressió feixista i de l’antic règim que representava el bàndol colpista i nacional.
A les presons franquistes, també en els primers anys, les condicions de vida van ser molt dures, per la manca de menjar i de medicaments, per les malalties, els polls i la repressió. La mortalitat era molt elevada, fins al punt que molts presos preferien els batallons de treball, com els que es van fer el Valle de los Caídos, a la mateixa presó. Malgrat tot, en les presons franquistes, així com en els camps d’extermini nazis, la solidaritat entre els presos va salvar moltes vides i va mantenir encesa una espurna d’humanitat que va fer possible sobreviure la barbàrie feixista.
Marcos Ana va ser un testimoni, un lluitador i un comunista que va viure en primera persona la repressió i que va ser perseguit només per haver lluitat per una societat millor, no només per a la seva classe, sinó per a tot el poble. La República, la guerra civil i els incipients processos revolucionaris van acabar d’atemorir les classes dominants de l’antic règim en decadència, que van respondre a les instàncies de la societat espanyola amb una dictadura despietada davant la qual la “dictablanda” de Primo de Rivera aviat va esdevenir poca cosa.
A l’Espanya del 1960 es dedicaven cent pàgines a la contrareforma i una sola pàgina (i quina pàgina!) a la Revolució Francesa. El país es comptava entre els més subdesenvolupats del món, amb una taxa de natalitat elevada, una població majoritàriament analfabeta, alts nivells de treball infantil, només el 9,4% de les dones en el mercat laboral i una renda mitjana dels assalariats la meitat que la francesa.
Marcos Ana va ser actor i testimoni de tot això i, com el servent hegelià, lluità per l’emancipació de la seva classe i d’un poble que durant segles havia caminat en les tenebres. És difícil avui copsar l’horror que va viure tota una generació, només culpable d’haver defensat la Democràcia i al govern legítimament elegit.
Persones com Marcos Ana no haurien mai de morir en l’oblit perquè la seva memòria, el seu testimoni i el seu exemple haurien de ser la base del pacte social i ciutadà sobre el qual hauria d’haver-se refundat la democràcia després del feixisme. Persones com ell haurien d’haver estat els pares i les mares d’una nova pàtria, per haver defensat, lluitat i patit, per haver protegit una espurna de civilització i humanitat en les tenebres de la dictadura franquista.
Que la terra et sigui dolça, camarada.
Giovanni Gabanizza
