Un dels debats més apassionats de la 7a Assemblea d’EUiA va ser al voltant de la proposta nacional, que el document aprovat ha consolidat com a política d’EUiA: un projecte constituent per Catalunya, de canvi social, democràtic, i nacional, resumit en un concepte: una República Catalana lliurament federada a la resta de pobles de l’Estat espanyol. Aquesta formulació ja va ser aprovada a la Conferència Política de 27 d’Octubre de 2013, i ara és ratificada per l’Assemblea Nacional, màxim òrgan de decisió d’EUiA.
“La maduresa es donarà ara, car les etapes del moviment nacional català són ben clares: Solidaritat Catalana, Mancomunitat, Estatut, República catalana.
El PSUC per consegüent, opina que la seva línia nacional ha d’ésser formulada d’aquesta manera: Catalunya lluita per una República Catalana, per una República Espanyola creada per la unió lliure de les Repúbliques, iguals en drets.”.
Joan Comorera, ponència al Comité Central, abril de 1939
La proposta es basa en tres premises:
1- Que la proposta nacional ha d’anar lligada, segons el nostre parer, al debat sobre model social i democràtic, i que per tant, no fem contradictoris aquests eixos, i al mateix temps, no prioritzem el debat nacional a la resta de qüestions, com sempre ha defensat el catalanisme popular.
2- Que el període autonòmic està esgotat, i cal un procés constituent català cap a una nova realitat: una nació amb un Estat propi, fruit d’una voluntat expressada democràticament en un referèndum d’autodeterminació, i que aquest Estat el volem lliurement federat a la resta de pobles de l’Estat espanyol, amb els que lluitem fraternalment per un model federal i republicà que reconegui la seva plurinacionalitat.
3- L’aliança entre federalistes, sobiranistes, i independentistes per fer aconseguir el referèndum, independentment de la seva posició final al respecte de quin status ha de tenir el nou estat.
Algunes sensibilitats d’EUiA contràries a aquesta política basen la seva posició en que aquest plantejament és independentista, i en contraposar el procés català a un procés constituent únic de tot l’Estat espanyol.
Sobre la primera idea: afirmo que defensar un estat propi per Catalunya és una proposta genuïnament federalista. És treballar per que Catalunya esdevingui de dret, el que ja és de fet: un subjecte polític que vol decidir el seu futur. En aquesta decisió de futur, EUiA proposa la unió federal amb la resta de pobles, amb un requisit previ: que sigui lliure, és a dir, decidida democràticament en referèndum, i en un debat constituent que inclogui el model social i democràtic de quin país volem.
No és possible defensar un model federal i el dret d’autodeterminació, i al temps, no tenir una proposta política a l’alçada d’aquest repte, que permeti, a més, el treball i la mobilització conjunta de federalistes, sobiranistes, i independentistes. Si es vol disputar l’hegemonia al independentisme majoritari, ja no és suficient la defensa del desenvolupament de l’estat autonòmic en sentit federal, cal una concepció més potent i que ampliï l’espectre d’aliances, en funció del que el nostre electorat i base social opina; segons l’últim baròmetre del CEO, entre persones votants de les confluències, un 45,4% voldria que Catalunya fos un Estat dintre d’un Estat federal, i un 19,2% que fos un Estat independent. Això suma 64,6% a favor d’un canvi de status, enfront un 22,7% que es mostren partidaris de continuar sent una Comunitat Autònoma.
La idea d’una República Catalana federada, d’un subjecte polític sobirà constituït i la seva lliure unió amb altres pobles, té les seves arrels en el pensament federalista i republicà del segle XIX, i ja estava present, per exemple, en les reflexions de Valentí Almirall, que sent vicepresident del Club dels Federalistes, en el seu escrit “Bases per a la Constitució Federal de la Nació espanyola i per a l’Estat de Catalunya”, i en el text “Idea exacta de la Federació” (1873), afirmà:
“tota la Constitució federal que es formi per a un poble que, com Espanya, arribi a la federació des de la unitat, ha de contenir una part preliminar en què es proclami explícitament i solemnement la sobirania de cadascun dels estats que han de constituir la federació, en allò que aquesta sobirania no sigui limitada per la Constitució mateixa, i on es fixin els seus límits i altres circumstàncies necessàries per a la seva existència.”
Com explicava Miquel Caminal a “Una lectura republicana i federal de l’autodeterminació”, publicada a l’any 2007, “la recuperació del principi federal permet la unió republicana mitjançant el pacte entre diferents pobles per tal de constituir una comunitat política sense renunciar a les preexistents. La constitució d’un demos amb diferents demoi que decideixin formar-ne part mantenint la seva singularitat. És lògic que sigui així, perquè els pobles s’uneixen voluntàriament per romandre i no per desaparèixer. És també clar que la unió és possible (solament possible en sentit democràtic i republicà) en la diversitat i en el reconeixement.”
Per tant, els conceptes de sobirania, estat propi, plurinacionalitat, i federació, no només no son antagònics, si no que van de la mà en la tradició del federalisme d’esquerres i republicà, de la qual EUiA es reivindica.
La segona crítica a la posició majoritària aprovada per la 7a Assemblea d’EUiA, és la que contraposa el procés constituent a Catalunya amb un únic procés al conjunt de l’Estat. La proposta aprovada per EUiA fa complementàries les dinàmiques nacionals i estatals, vol establir sinergies entre pobles i lluites compartides pel conjunt de les classes treballadores i populars de tot l’Estat, però sempre respectant els ritmes i l’autonomia de cada part.
Sens dubte, l’avenç republicà i federal a l’Estat ajudaria a resoldre la qüestió nacional catalana, però la idea centralista de que únicament un procés constituent estatal, que moltes vegades s’acaba reduint a un debat de reforma constitucional de nou repartiment de competències, no s’ajusta a la naturalesa plurinacional de l’Estat, ni a les dinàmiques diferenciades dels seus espais polítics a Catalunya, Euskadi, o Galicia, per exemple.
En definitiva, la nostra concepció de República Catalana ha posat l’aposta federal a Catalunya a l’alçada dels reptes actuals, anant a les arrels de la cultura i els ideals del federalisme republicà i d’esquerres, sense que això sigui incompatible amb d’altres expressions del sobiranisme progressista que avui estan presents entre les classes populars i treballadores catalanes.
I al temps, ha obert la perspectiva, en el conjunt del document, a altres aspectes de la sobirania, com la lluita contra TTIP, CETA, i TISA, expressió del poder dels mercats per sobre de la democràcia, o de com repensar la sobirania popular i els seus instruments en l’era del capitalisme global, on els estats-nació es mostren impotents davant els poders econòmics transnacionals, i es requereixen institucions supranacionals i polítiques de cosobirania per fer-hi front, i a la vegada, les ciutats i les àrees metropolitanes poden ser més efectives, baixant recursos i competències als nivells més propers a la ciutadania, per defensar els drets humans, els bens comuns, i un territori sostenible.
