Quan es llegeixen els evangelis, hom no pot deixar d’avergonyir-se de la gran distància entre les ensenyances de les escriptures i els fets històrics de l’església catòlica. Una cosa semblant passa amb el liberalisme, quan es repassen els textos dels seus fundadors com John Locke i Adam Smith i es comparen amb el sistema social erigit en el seu nom.
Què és el liberalisme?
El liberalisme és una ideologia política i econòmica que sorgeix al segle XVIII a les grans ciutats europees, com a reacció a l’Antic Règim i la tirania de les monarquies absolutes. S’acostuma a considerar a John Locke com el pare del liberalisme polític per la seva obra Dos Tractats sobre el Govern, on nega l’origen diví de l’autoritat del rei i postula que és el poble la font de la sobirania, al mateix temps que reclama la fundació d’un marc constitucional i un parlamentarisme representatiu.
Posteriorment, s’acostumen a valorar les obres d’importants pensadors il·lustrats com Montesquieu, promotor de la teoria de la separació de poders, o Rousseau, teòric del contracte social. S’ha convingut que el liberalisme econòmic neix el 1776 amb la publicació de l’assaig conegut com La Riquesa de les Nacions, d’Adam Smith, obra que es pot considerar el primer intent seriós d’establir una teoria científica de l’economia i l’origen de la riquesa.
Després d’Smith, altres economistes com David Ricardo van seguir considerant el liberalisme com una ciència de la redistribució econòmica, que tenia com a objectiu avançar cap a una societat més justa i igualitària. Entre les propostes polítiques absolutament liberals d’aquests pensadors clàssics es promovia un alta tributació de les rendes derivades de la propietat de la terra i de les plusvàlues, així com la nacionalització de determinats sectors econòmics considerats estratègics, que requerien d’una planificació que només era assolible des de l’esfera estatal.
Liberalisme contra socialisme científic
Fins aquí, com hem pogut veure, el liberalisme apareix com una ideologia revolucionària i alliberadora que comparteix amb el marxisme els mateixos valors de l’humanisme, el laïcisme, el progrés, la ciència i la justícia social. De fet, parlant amb propietat, el marxisme beu tant del liberalisme d’Adam Smith com de l’idealisme de Hegel, per acabar combatent-los tots dos, precisament per incongruents. Comparteix part del seu objectiu però discrepa del seu mètode.
Cal recordar que l’obra d’Adam Smith precedeix en gairebé un segle la de Karl Marx i aquesta distancia temporal és fonamental per a comprendre la posició crítica de Marx en relació als fundadors del liberalisme. Marx combat virulentament el liberalisme dels seus contemporanis, no exactament el dels seus fundadors. Moltes vegades considera que els liberals del seu temps han interpretat malament l’obra dels seus predecessors, però en moltes altres s’adona que el liberalisme ha quedat desfasat per la seva escassa metodologia científica. Com a cos ideològic és tan imperfecte que està condemnat al relativisme, mai no podrà ser una ciència i necessita ésser superat per un nou enfocament, el socialisme científic.
L’aplicació anti-liberal de la teoria liberal
Una característica dels liberals, des dels temps de Marx fins avui, és que utilitzen arguments en un sentit però porten a terme accions completament oposades. De cap altra manera es podria explicar que després de tres segles de domini ideològic liberal, el sistema capitalista hagi evolucionat cap a tot el contrari del que tenia com a objectiu. Per a demostrar-ho, revisarem només alguns punts de la doctrina econòmica d’Adam Smith i la contraposarem amb la realitat del capitalisme.
El liberalisme persegueix la felicitat de les persones però el capitalisme existeix fabricant les seves necessitats i alimentant les seves frustracions. El liberalisme diu aspirar a la igualtat entre els individus i la justa redistribució de la riquesa però el capitalisme agreuja constantment les diferències entre rics i pobres. El liberalisme predica la no intervenció dels estats en l’economia però les potències capitalistes que promouen el liberalisme són les més intervencionistes de totes les nacions que mai han existit sobre la terra. El liberalisme proclama la laïcitat, la llibertat de pensament i de crítica però sota el seu domini s’intensifiquen els conflictes religiosos i s’imposa la censura i el pensament únic, anglosaxó, masclista i repressiu. El liberalisme defensa la separació de poders però els liberals mai la respecten. El liberalisme reclama el parlamentarisme i la democràcia però són els mateixos liberals els que perverteixen els parlaments a traves de grups de pressió i xarxes de clientelisme. Els liberals sempre parlen de diplomàcia i drets humans però són ells els qui promouen guerres criminals arreu del planeta. El liberalisme estableix límits i lleis, però els liberals tenen una gran tendència a sobrepassar-los.
Aquesta distància entre el liberalisme original i els programes liberals va esdevenir abismal amb la imposició dels plantejaments de la corrent neoliberal en la política econòmica dels estats iniciada durant la dècada de 1970. Les polítiques neoliberals han contradit obertament bona part dels axiomes del liberalisme clàssic, portant a l’extrem la desregulació dels mercats i elevant a una nova dimensió especulativa tots els processos productius. El mateix Adam Smith, tot i la seva defensa del laisser faire, laisser passer, va ser defensor del principi de la “mà invisible”, és a dir, de la intervenció correctora dels estats en els desajustos dels mercats. En la seva obra va estipular i insistir que la lògica d’un mercat lliure en cap cas podia elevar-se a l’esfera financera.
El socialisme com a superació del liberalisme
Per a Marx, la ideologia liberal és la ideologia que de manera natural ha desenvolupat la burgesia com a rèplica a la ideologia de l’Antic Règim. La seva crítica al liberalisme no ataca la seva possible maldat intrínseca, sinó la manca de maduresa dels seus punts de partida i de la poca solvència de la seva metodologia, que la converteix en una doctrina fàcil de pervertir per a qualsevol propòsit. Marx veu en el socialisme la ideologia que de manera natural ha sorgit en la classe treballadora i considera que aquesta sí té les potencialitats per esdevenir la ideologia que fonamenti una veritable ciència de la societat humana.
El liberalisme, ens ve a dir Marx, és la ideologia de la classe capitalista, però no perquè els burgesos hagin llegit a Locke, Rousseau i Smith i portin a terme el seu programa a consciència, sinó perquè, malgrat la bona voluntat d’aquests autors, el cos ideològic que van arribar a edificar és suficientment dèbil per a ser manipulat sense gaire esforç. El marxisme, doncs, critica el liberalisme perquè, com a pseudo-ciència, és utilitzada com a pretext pels capitalistes per a realitzar tot tipus d’atrocitats.
La crítica marxista al liberalisme és per l’infantilisme de la seva fe en el mercat, per la irresponsabilitat del seu deixar fer, per l’absurditat de la seva confiança en la bondat dels capitalistes. El liberalisme posa al mateix nivell a tots els individus, és cert, però estableix un únic fet diferencial entre ells, únic però no poc important: la seva riquesa.
El liberalisme com a pretext d’estafadors i criminals
Darrera tota la seva paroleria de drets humans, democràcia i parlamentarisme, el liberalisme ha anat edificant un autèntic sistema totalitari i repressiu. Darrera tots els seus discursos sobre la llibertat d’expressió i la llibertat de premsa, el liberalisme ha convertit la societat en una autèntica presó per al pensament, on qualsevol dissidència és criminalitzada. Darrera tota la seva pompa de llibertat política i representativitat democràtica, el liberalisme ha estès una societat on només es pot ser liberal (d’esquerres o de dretes, però liberal).
Els mateixos liberals que en societat es mostren ofesos davant proclamacions feixistes, són els que han planificat i finançat les guerres imperialistes que torturen la humanitat. Els mateixos liberals que condemnen el genocidi nazi en els camps d’extermini, són els que construeixen avui els camps on s’exterminen els infants libis, palestins i sirians. Són els liberals espanyols que citen a Montesquieu els qui més han pervertit la separació de poders a l’estat. Són els mateixos liberals catalans que parlen sempre de la cultura del mèrit, els qui s’han enriquit estenent una corrupta xarxa d’amiguisme i recompensant la incompetència.
La no intervenció dels estats s’ha convertit en un simple pretext per a no intervenir en defensa de les classes populars sinó sempre en interès de les grans corporacions. Així que el liberalisme ha resultat ser durant tres segles la ideologia dels oportunistes, en el millor dels casos, una religió per a babaus, en el pitjor, un culte dels estafadors, un pretext dels criminals. Ara és el moment de començar a denunciar-lo com allò que realment és: un dèbil cos ideològic sobre el qual ha estat possible erigir un sistema totalitari i repressiu.
PA
