Ben aviat es commemorarà el centenari de la Revolució d’Octubre de 1917. Una revolució, la bolxevic, que ha deixat una profunda empremta en el segle vint i que ha determinat el comunisme, tal com el coneixem avui. Però què va ser de veritat la Revolució Soviètica? Què la va motivar i quina finalitat tenia? Per poder respondre aquestes preguntes, cal mirar enrere i parlar de la llarga crisi del marxisme de la segona internacional.
El marxisme, des del manifest comunista de 1848 fins al primer llibre de la capital de 1867, s’havia definit com una doctrina política revolucionària. Però la institució del sufragi universal en els països capitalistes europeus, les millors condicions sindicals i laborals, així com la pujada del salari obrer en països com a Anglaterra o Alemanya, havien propiciat una deriva del marxisme oficial dins de la socialdemocràcia alemanya: el revisionisme de Bernstein. El revisionisme no es va presentar com un rebuig a la filosofia de la història de Marx o les seves anàlisis, el que rebutjà va ser la idea de la presa del poder a través d’una revolució i la dictadura del proletariat, que entenia com la fase de transició entre el capitalisme i el socialisme. Segons el revisionisme, en la societat occidental burgesa, la realitat havia canviat des de 1848, la classe treballadora s’havia involucrat en el sistema i era possible «canviar el món» guanyant les eleccions, gràcies al sufragi universal. Es podia reformar l’estat burgès, deia Bernstein, sense necessitat de cap revolució.
El revisionisme significava l’acceptació del parlament, dels partits burgesos i d’un full de ruta des de la revolució al reformisme. En teoria, la posició de Bernstein no va ser secundada pels altres partits socialistes ni per la seva ideologia, però, en la pràctica, va quallar i va transformar l’actitud dels partits socialistes de la segona internacional. Aquest era el quadre del marxisme a finals del segle XIX. Els revolucionaris que no compartien aquesta deriva ni aquesta estratègia, es van trobar en minoria i arraconats.
En realitat, després de la primera gran crisi capitalista, entre el 1873 i el 1896, l’economia s’havia transformat i havia abandonat el «lliure mercat» descrit per Marx, prenent la forma de grans monopolis en competència per a controlar el mercat mundial. Això va motivar la carrera colonial i fortes tensions entre l’imperi britànic i l’imperi alemany del segon Reich, que era en aquell moment el capitalisme emergent. Aquestes contradiccions van portar a l’explosió de la Primera Guerra Mundial. Davant el risc d’una fallida general, els diferents monopolis van portar el món a una tràgica guerra que li feia pagar els costos de la crisi a la classe obrera internacional. Quin va ser llavors la posició de la II Internacional socialista?
En els congressos de Stuttgart i Basilea s’havia fet una crida a respondre a la guerra amb la vaga general indefinida, però, per iniciativa dels sectors revisionistes, aquest discurs va ser substituït per la defensa de la pàtria davant l’agressió. Els partits socialistes més importants de la II Internacional, començant per la socialdemocràcia alemanya, van donar suport a la guerra al costat de les seves burgesies, el que va suposar la bancarrota moral de l’Internacional i una traïció irreparable als principis socialistes, internacionalistes i pacifistes. Va ser llavors quan va començar a prendre força una petita part del partit socialdemòcrata obrer rus que era coneguda com els bolxevics i que s’atrevien a parlar obertament de la traïció de l’Internacional i de la necessitat de transformar la guerra imperialista en una revolució pel socialisme.
Més enllà de les diferències polítiques i constitucionals, l’enemic comú de tos els pobles en lluita era el capital monopolista financer. Lenin va saber apuntar les contradiccions del sistema capitalista mundial i, llegint la ciència de la lògica de Hegel, va fer una important descoberta: una revolució era possible en la baula més feble del sistema capitalista, no necessàriament havia de produir-se en una nació altament industrialitzada.
L’Alemanya del Kàiser va ajudar Lenin a tornar a Rússia l’abril de 1917, perquè va pensar que això l’ajudaria a guanyar la guerra. Lenin va explicar la seva posició al partit bolxevic en les famoses Tesis d’Abril, on va afegir que en un país endarrerit, una democràcia revolucionària es podia transformar en una revolució socialista. Amb la seva interpretació antidogmàtica i creativa de l’ortodoxa marxista, Lenin va saber llegir l’esperit del seu temps.
Giovanni Gabanizza
