A només unes setmanes de l’1 d’octubre, les incògnites són més grans que mai. La resposta del govern espanyol al referèndum plantejat pel Parlament de Catalunya ja es deixa notar. La màquina judicial està en marxa, els cossos policials han rebut instruccions explícites, el govern central ha instrumentalitzat políticament altre cop les institucions de l’estat per a impedir que la jornada de votació es porti a terme.
Els escenaris més probables són dos: que el referèndum es desenvolupi en unes condicions similars a les del 9N, sense el reconeixement de l’estat, o bé que els impediments siguin tan importants que la jornada esdevingui una jornada de mobilització massiva, en protesta contra el govern reaccionari espanyol. La possibilitat que el referèndum es desenvolupi en unes condicions òptimes que li facin guanyar el reconeixement internacional i li atorguin una legitimitat de caràcter vinculant són molt escasses, per no dir nul·les. També les possibilitats que l’actual conflicte derivi en una confrontació violenta són força remotes, tot i que cal mantenir-nos alerta contra tot tipus de provocacions i plantar cara amb fermesa a qualsevol possible repressió de l’estat.
La situació que sembla esperar el govern espanyol, que el poble de Catalunya renunciï sobtadament a totes les seves aspiracions de sobirania i acati silenciosament l’actual estructura antidemocràtica de la monarquia espanyola, és, de lluny, la més improbable de totes.
Davant l’actual perspectiva, és important que les forces socials i rupturistes de l’esquerra catalana, pensem ja en el 2 d’octubre i procurem no cometre errors que poden tenir conseqüències indesitjables per a la classe treballadora.
Surti bé o surti malament el referèndum, ja res justificarà l’aliança que ha mantingut a la dreta catalana en el govern de la Generalitat durant tants anys artificialment. Res podria justificar que forces polítiques progressistes amb un clar component de ruptura com ERC o la CUP validessin novament un govern de lideratge neoliberal, que malauradament serviria per a mantenir polítiques reaccionàries que atempten contra els drets de la majoria. Per a les classes populars catalanes seria molt més positiu un apropament estratègic d’aquestes forces progressistes amb el nou espai representat per Catalunya en Comú, en benefici d’un projecte progressista majoritari de país.
Seria una irresponsabilitat no trencar la roda del processisme i deixar-se arrossegar a un nou cicle electoral en clau plebiscitària, deixant-se portar per l’electoralisme curterminista.
Comportaria seguir incidint en la confrontació de la societat catalana i en la degradació de les condicions materials de la majoria treballadora que ja enfronta una dura realitat de desocupació i manca de recursos econòmics, arrossegada a la fractura social per la inacció política i el deixar fer, deixar passar dels neoliberals. No hi haurà cap pretext que serveixi per a impedir una aliança progressista, per a impulsar mesures de control sobre els capitals i implementar polítiques que transformin profundament l’estructura productiva de la nostra societat, en benefici de les persones més desafavorides.
Per això, ens convé començar a teixir, des d’ara, aquesta aliança, abandonar els enfrontaments estèrils i deixar d’aprofundir en les diferències, per a edificar, conjuntament, una unitat popular que ja ha estat suficientment ajornada. El 2 d’octubre, ja no hi haurà més excuses. L’esquerra catalana haurem de vertebrar una estratègia unitària o sucumbir resignadament a la maquinària del capitalisme salvatge que desproveeix a tots els pobles de la sobirania. Per això, és el moment de la unitat i la mobilització, per la justícia social, la sobirania dels pobles i la democràcia.
