Catalunya ha viscut en els darrers dies una mobilització popular sense precedents en defensa de la democràcia i el dret a l’autodeterminació. Ha estat una mobilització de dimensions gegantines, absolutament unitària i transversal, que ha unit a persones de sectors socials molt diversos, a organitzacions socials i polítiques molt diferents, a persones partidàries de la independència i moltes altres que, sense ser-ho, s’han sentit apel·lades a mobilitzar-se en defensa de valors fonamentals i com a mostra de rebuig a la intransigència i la repressió de l’Estat.
La victòria de l’organització popular
La jornada de l’1 d’octubre i l’aturada de país del dia 3 marquen una important fita de la societat catalana, després de la qual ja res tornarà a ser el mateix. Certament, la pluralitat i diversitat d’aquesta mobilització han estat determinants per al seu èxit. Totes les persones i organitzacions que hi han participat, ho han fet des de la legítima subjectivitat de les seves conviccions, en el marc d’estratègies polítiques molt diferents i, fins i tot, oposades en certs aspectes centrals. Totes, tanmateix, compartien un conjunt mínim de principis sobre els quals ha sigut possible forjar aquesta positiva unitat.
L’èxit de la mobilització suposa una victòria del poble de Catalunya en el seu conjunt, una victòria moral, però també organitzativa i política. Suposa el reconeixement internacional de l’existència d’una “qüestió catalana” i posa en evidència l’escassa qualitat democràtica del sistema institucional espanyol. Ha suposat col·locar Catalunya com a avantguarda i referent de les lluites populars i democràtiques del món, una posició que cal administrar amb curosa responsabilitat.
La reacció de l’Estat només ha estat la repressió
En resposta a aquest moviment, l’Estat espanyol només ha reaccionat amb repressió. Primer amb la instrumentalització dels tribunals i dels mitjans de comunicació de masses, després amb la utilització de les forces policials per a la repressió de la ciutadania organitzada. Aquesta no ha sigut només la resposta d’un govern reaccionari puntual, sinó la de tot l’aparell d’un Estat absolutament cohesionat en el seu posicionament contrari al diàleg.
Ha estat el govern del Partit Popular qui ha donat l’ordre per a la repressió, però ho ha fet amb el suport d’una part important de l’oposició parlamentària i amb l’absoluta complicitat de la resta de poders. El PSOE, només ha estat capaç, fins al moment, de qüestionar la conveniència i la proporcionalitat de la repressió i els únics posicionaments contraris han provingut d’Izquierda Unida i de Podemos, així com de les forces polítiques nacionalistes basques i gallegues.
El conflicte ha fet sortir a la llum de manera oberta l’extrema dreta franquista latent. Per si tot això fos poc, el cicle repressiu ha culminat amb un discurs de Felip VI completament tancat a qualsevol diàleg, que nega l’existència de Catalunya com a subjecte polític i legitima qualsevol repressió per a garantir el marc constitucional del règim.
La freda reacció d’una UE en descomposició
Tot i que els mitjans internacionals s’han fet un ampli ressò de la repressió policial durant la jornada de l’1 d’octubre i aquesta ha estat rebutjada de manera unànime, això no ha fet variar ni una mica la posició de la UE i de la majoria d’Estats de la comunitat internacional. Aquest segueix sent un problema intern d’Espanya que s’ha de resoldre en el marc constitucional, per a l’imperialisme otanista.
Les esperances que la repressió desencadenés una condemna cap l’Estat espanyol i forcés una intervenció de la UE en defensa del dret a l’autodeterminació de Catalunya, no s’han vist satisfetes. La UE s’ha revelat com allò que és, un instrument de l’imperialisme financer per a l’opressió dels pobles. No és d’esperar que aquesta actitud variï, ni tan sols si la repressió augmenta.
La UE compta actualment entre els seus membres i entre els seus aliats preferents amb nombrosos Estats d’escassa qualitat democràtica, caracteritzats pel seu tarannà repressiu, com Polònia, la República Txeca, Turquia o Ucraïna. Per a l’imperialisme, és sostenible i preferible una Espanya repressiva que garanteixi el desenvolupament del sistema capitalista i la correcta aplicació de les polítiques especulatives.
La posició de la UE s’explica també per la seva crisi interna que l’aboca a una fase descomposició difícilment reversible. El Brexit, l’ascens de l’extrema dreta i de l’euroescepticisme són només algunes manifestacions visibles d’aquest dinàmica que ja està en marxa. L’emancipació nacional de Catalunya, en un procés d’aprofundiment democràtic i social, només acceleraria aquesta descomposició i podria tenir altres conseqüències indesitjables per a la UE. Al mateix temps, la crisi de la UE és un símptoma d’una transformació més profunda: l’enfonsament de l’hegemonia occidental i l’ascens d’una nova multipolaritat que té el seu eix principal en el continent asiàtic.
Unitat en defensa de les institucions catalanes
La situació actual té una sortida complexa. D’una banda tenim l’Estat espanyol, no al poble espanyol, sinó a l’Estat com estructura, un règim tirànic i corrupte, sorgit de les engrunes de la dictadura franquista, que mai ha arribat a ser una autèntica democràcia, que camina amb botes militars i que sosté la seva legitimitat en la violència i l’opressió. Un Estat dirigit per un govern reaccionari i corrupte, que no creu en la democràcia i instrumentalitza totes les institucions políticament amb total impunitat. Un Estat que llança a uns cossos policials amb brutalitat contra la població civil i pacífica.
De l’altra banda, tenim a Catalunya, un poble treballador fet de persones treballadores. Un poble explotat durant segles per règims tirànics i corruptes, un poble unit per una llengua, sinó per dues, per una cultura i per una consciència col·lectiva. Un poble que disposa d’un proto-estat: amb un parlament sobirà, amb un govern propi, amb un tribunal suprem i un codi civil específic, amb un cos policial nacional, amb un ric i actiu teixit social. Un poble amb voluntat de ser. Un poble indignat, un poble alçat, un poble revoltat que ha escollit per guia la persistència. Un poble que, en el fons, no està sol en la seva lluita perquè compta amb una gran solidaritat entre les classes populars d’arreu de l’Estat, víctimes de la mateixa opressió.
Tot sembla indicar que la voluntat dels poders de l’Estat és atacar el conjunt d’institucions catalanes, a l’empara d’una legislació que està específicament dissenyada per a evitar qualsevol intent de secessió i gràcies al pretext que li proporciona, al seu entendre, el moviment sobiranista català. No existeixen elements per a pensar que estiguin disposats a negociar una sortida pactada o un referèndum, quan són perfectament conscients que la correlació de forces interna i externa els deixa molt de marge per a l’ofensiva i per a la repressió. Ben al contrari, han demostrat tenir la convicció que l’únic perdedor d’aquesta batalla pot ser el poble de Catalunya.
En aquest sentit, la possibilitat d’una Declaració Unilateral d’Independència que intentés legitimar-se en la validesa del referèndum de l’1 d’octubre, atorgaria al règim un pretext perfecte per a ascendir el nivell de la seva ofensiva repressiva. L’actuació judicial prèvia i la brutal repressió policial durant la jornada de votació no van invalidar la legitimitat de la mobilització, però si que van arrabassar qualsevol possibilitat que el resultat fos reconegut com a vàlid per la comunitat internacional.
Així, l’estratègia unilateral ha topat amb un mur que resulta insuperable amb l’actual correlació de forces. No només això, sinó que l’èxit de la mobilització massiva d’aquests darrers dies ha despertat una reacció molt àmplia que podria arribar a amenaçar les institucions catalanes. Certament, existeix dins l’independentisme un sector important que considera que el pitjor escenari de repressió és la millor oportunitat per a la independència efectiva, però aquests plantejaments ignoren de manera irresponsable l’experiència de lluita del poble d’Euskadi.
En aquest context, s’imposa la unitat en la defensa dels valors democràtics i les institucions catalanes, unes institucions que uneixen i representen a una àmplia majoria popular i que conformen un consens majoritari al voltant de principis republicans i antifeixistes, el reconeixement de Catalunya com a subjecte nacional i la defensa de l’exercici del dret a l’autodeterminació. S’imposa l’aprofundiment en les aliances del moviment popular català amb la resta de moviments populars que arreu lluiten per la ruptura democràtica i la superació del règim del 78. S’imposa, en definitiva, l’aprofundiment en els processos constituents que poden fer possible aquest trencament. La viabilitat de la República Catalana que defensem està estretament vinculada al desenvolupament d’un procés de ruptura en el conjunt de l’estat.
L’emancipació nacional de Catalunya és indestriable de l’emancipació social de la classe treballadora i les classes populars que conformen la majoria de la ciutadania. Una ciutadania majoritàriament precaritzada i abocada a la pobresa assalariada, com a conseqüència de polítiques actives de desindustrialització, deslocalització i privatització de recursos públics. Aquesta emancipació és un objectiu que sol·licita d’una estratègia d’aprofundiment democràtic a llarg termini i, malgrat que a algú li costi acceptar-ho, també d’una estratègia de confrontació de classe.
