El procés va arribar ahir al seu punt culminant en proclamar-se al Parlament la República de Catalunya. Al mateix temps que dins de l’edifici es cantava Els Segadors (La CUP amb el puny en alt), la multitud congregada a fora esclatava en aplaudiments de joia i llàgrimes d’emoció. El govern de Madrid ja ha posat en marxa el temible 155 i, pel que sembla, Soraya Sáez de Santamaría seria l’escollida per ocupar el lloc de Puigdemont. Es parla, així mateix, d’un govern català paral·lel instal·lat a l’ombra, pel que és complicat, per tot el que ve i el que vindrà, aventurar què pot arribar a passar.
El que sabem del cert és que se li ha clavat un poderós cop al règim del 78, potser el més fort des que aquest fos implantat. Si alguna vegada hi va haver una possibilitat que aquest caigués en favor d’alguna cosa millor, és aquesta. Els mitjans de comunicació treuen les urpes i ensenyen les dents, defensant les mesures inquisitorials posades en marxa pel govern del PP a qualsevol preu, parlant de traïció a la Constitució, adduint que s’ha de respectar la legalitat, que s’ha d’imposar la llei. Les oligarquies mouen també fitxa, ficant la por al cos de la gent que té por de perdre la feina o els seus estalvis, perquè anteposin aquests als seus principis i als seus drets fonamentals. Les potes que sostenen el règim actuen com un animal acorralat i temorós que veu obrir-se una tímida possibilitat de perdre el seu poder de dominació, tot i que aquest poder és encara molt elevat. Encara no s’ha aconseguit res. No obstant això, ha arribat el moment que els altres pobles de l’Estat espanyol surtin, no només a defensar la República catalana per solidaritat democràtica, sinó a reclamar la República espanyola; és el moment de sortir a defensar la democràcia, a assestar el cop de gràcia al règim que és avui més feble que mai.
Des dels organismes mediàtics a sou del poder es parla que s’ha d’imposar la llei. Però jo em pregunto com pot imposar una llei injusta i pretendre que s’obeeixi per sempre. És clar que cal complir les lleis, però aquestes, perquè es compleixin, han de ser legítimes, han de representar la societat, no sotmetre-la ni humiliar-la. Una llei injusta no pot imposar-se a algú que ha decidit rebel·lar-se contra ella perquè ho farà de nou, i encara menys es pot imposar una llei injusta a milions de persones que es manifesten pacíficament i que l’únic que volen és votar. Els independentistes, com bé va dir Albano Fachín al Parlament, no desapareixeran perquè Rajoy apliqui el 155. La realitat catalana és la que és, i no se solucionarà imposant res, sinó d’una altra manera.
Una altra falca que deixen anar dia rere dia, a tota hora, és la que cal respectar la legalitat. Això no ha de ser fals, com he dit abans, si la legalitat és respectable. No obstant això, de quina legalitat parlen? ¿Aquesta que permet desenes de desnonaments cada dia, alguns dels quals acaben en suïcidi? ¿Aquesta que permet que els bancs ens robin 40.000 milions d’euros amb total impunitat després que ens prometessin que ens els retornarien? ¿Aquesta que permet governar al partit més corrupte d’Europa, amb gairebé 1000 imputats a l’esquena, i la corrupció ens costa milers i milers de milions d’euros a l’any? ¿Aquesta que expulsa els joves perquè és incapaç de donar-los un treball digne? ¿La legalitat de les retallades en sanitat, educació i serveis socials? ¿La legalitat dels pobres cada vegada més pobres i els més rics cada vegada més rics? ¿Aquesta que nomena cap d’Estat a un monarca que dóna lliçons de democràcia sense haver estat votat per ningú? El poble no hauria de respectar una legalitat que el que fa és posar-li una soga al coll durant cada dia de la seva vida, i, amb humilitat, molts catalans ja hem dit prou.
També es diu que Puigdemont ha traït la Constitució. Però potser li devem lleialtat a un paperot que va ser signat per uns pocs senyors sota la mirada d’uns militars sinistres que amenaçaven d’imposar de nou una dictadura si no s’acceptava? Quina mena de país pot assentar-se sobre semblants i grotescos fonaments? Ni el poble català, ni el basc, ni l’espanyol ni cap li deu lleialtat a semblant aberració. Aquesta Constitució només ha servit perquè els que van segrestar, torturar, van condemnar i assassinar durant el franquisme gaudissin d’impunitat a partir de 1978, ha servit per convertir l’històric PCE en un partit residual, perquè les mateixes estructures segueixin funcionant de la mateixa manera que fa 80 anys, beneficiant a les mateixes elits polítiques i econòmiques. Però ja n’hi ha prou de submissió. Aquesta Constitució va poder servir en el context històric de la transició, però han passat dècades des d’aleshores i se’ns queda petita. És hora d’evolucionar.
El que més m’entristeix és l’actitud que estic veient dins de la (veritable) esquerra espanyola, aquesta esquerra que fa 40 anys que intenta enderrocar el règim que avui es llepa les ferides gràcies a l’independentisme català. En lloc de celebrar aquesta fita històrica i aprofitar l’estirada per empènyer amb nosaltres fins a l’abisme, es porten les mans al cap i es posen del costat de la “legalitat”. És que els partits independentistes no porten anys demanant un referèndum, davant el menyspreu de Madrid? És que el que li van fer a l’Estatut votat pels catalans no va ser simplement i planerament per humiliar-nos? Què hem de fer, esperar que es faci la revolució a Espanya? Ho sento però, donant una ullada a les xifres i al context històric en què estem, això no succeirà ni a curt ni a mitjà termini. Els marxistes han de basar les seves anàlisis en la realitat material, no en els castells d’aire aixecats sobre les seves idees sobre com els agradaria que fos el món. La realitat és que Espanya no permetrà un referèndum pactat, no es farà fora Rajoy del govern ni el projecte que planteja l’esquerra és viable. Aquí estan els números. Podeu consultar el mapa de les últimes eleccions, on, amb l’excepció de Catalunya, Euskadi i 2 províncies andaluses, el que hi havia era una massa desoladora de blau. Aquesta esquerra hauria d’estar celebrant el cop que se li està clavant al règim que diuen combatre perquè obre una petita escletxa per la qual poden colar-se i dur a terme el seu projecte republicà i democràtic, en lloc d’escandalitzar-i equiparar bàndols com igualment responsables del que està succeint, quan això no és cert. Les masses han sortit al carrer a Catalunya per reclamar el seu futur, perquè ens hem cansat de demanar-li permís a un mur, faran el mateix a la resta d’Espanya o es donarà suport a les actuacions totalitàries del govern central? Ho sabrem molt aviat.
Toni Velasco
