Des del passat 1 d’octubre, l’Estat espanyol està sent sacsejat per obscures forces feixistes que vivien latents en el cor de la societat espanyola però que romanien ocultes per a la immensa majoria de la ciutadania. Aquesta és una crònica d’aquest esgarrifós despertar.
El feixisme espanyol ha sortit de la seva aparent hibernació, com a resposta a la crida contundent dels poders de l’Estat. Ara es passeja obscenament pels nostres carrers: amenaçador, violent, arbitrari, impune.
El feixisme va ser invocat des dels mateixos poders de l’Estat. Primer pel govern reaccionari de Mariano Rajoy, per les seves polítiques reaccionàries contra la classe treballadora, per les seves polítiques neocolonials cap a Catalunya, per la seva negativa al diàleg i per la seva invocació constant als poders repressors de l’Estat. També pels mitjans de comunicació, que han contribuït a banalitzar els crims de la dictadura franquista i a promoure l’enfrontament i l’odi. Després pels tribunals, que no van tenir remordiments en legitimar la vulneració de drets humans fonamentals i en acceptar la seva instrumentalització política. Posteriorment, pels cossos policials, que van organitzar la repressió de l’1 d’octubre al crit de “a por ellos” i en un context simbòlic completament franquista.
Llavors, l’1 d’octubre, Catalunya va viure la pitjor jornada de repressió des de la mort de Franco, una repressió brutal i indiscriminada contra població pacífica en escoles públiques que actuaven com a col·legis electorals. Una repressió desmesurada que va merèixer la repulsa unànime de tota la comunitat internacional i una condemna pública de l’ONU. Una repressió policial, tanmateix, que a l’Estat només va fer mobilitzar-se a l’esquerra més conscient, mentre que una majoria la legitimava amb el seu silenci o la seva presumpta equidistància.
Casualment, aquell mateix dia a Múrcia, la policia carregava violentament contra els manifestants que sol·licitaven el soterrament de l’AVE al crit pacífic de “el tren por abajo, nosotros por arriba”.
El 3 d’octubre, els pobles i ciutats de Catalunya responen a la repressió amb una aturada de país que és una nova mobilització massiva sense precedents, que uneix, fins i tot, a organitzacions sindicals i empresarials en defensa dels principis democràtics i en contra de la violència.
Però l’Estat no en tenia prou. Els principals partits del règim organitzen una manifestació a Barcelona per la Unitat d’Espanya. La fan suposadament en defensa del diàleg i la convivència. Però la manifestació s’organitza com una ocupació de la ciutat per grups feixistes, molts d’ells de la resta de l’estat. Tota l’organització es planteja en termes bel·licistes, es patrocinen centenars d’autocars per a “tomar Barcelona”. Partits de govern que diuen ser defensors de la democràcia, i alguns fins i tot que s’anomenen socialistes, no tenen gens de vergonya en convocar a la manifestació juntament amb organitzacions obertament feixistes. Només arribar a Barcelona, grups violents es despleguen per la ciutat. Insulten i intimiden, agredeixen a la ciutadania i a periodistes, llencen pedres a les finestres del veïnat, ataquen i insulten els vehicles de bombers i dels mossos d’esquadra.
7 d’octubre Saragossa: en el pregó de les Fiestas del Pilar una minoria reaccionària ultranacionalista espanyola xiula El Canto a la Libertad de Labordeta, himne popular d’Aragó, i escridassa als representants progresistes de les institucions. Tanmateix, el pregoner de la festa, Kase O, aconsegueix que la gran majoria de la multitud congregada a la plaça acabi cridant massivament a favor de la pau i cantant “Yo soy de Aragón”.
9 d’octubre, València: una majoria ciutadana que es disposa a manifestar-se és atacada per una minoria violenta ultranacionalista espanyola al crit de consignes feixistes.
La bèstia feixista ha estat invocada i, animada per la impunitat que li proporciona el discurs reaccionari de l’Estat, s’obre pas als nostres carrers a cop de porra, d’insults i d’humiliacions. La víctima no és només Catalunya perquè el feixisme és enemic de tota la societat, enemic de totes les llibertats, de tots els drets i de tots els principis democràtics. El feixisme amenaça a tota la ciutadania, és un perill per a tots els pobles d’Espanya.
Davant del feixisme, no val el silenci, no val la neutralitat. Davant del feixisme, no hi ha equidistància, perquè la neutralitat és còmplice del criminal. Davant del feixisme, només val la unitat per les llibertats i la democràcia. Ja hauríem de saber-ho, no fa tant de temps que el feixisme ens va portar a la guerra i a l’extermini. Els supervivents vam prometre que mai tornaria a repetir-se aquell horror. Però alguns semblen haver-ho oblidat, tan capficats com estan en els seus càlculs electorals a curt termini.
Nosaltres, tinguem-ho clar. Entre feixisme i democràcia, cap equidistància.
PA
