El 27 d’octubre la situació a Catalunya va fer un altre gir inesperat. Si el dia anterior va estar molt a prop d’un acord perquè Puigdemont dissolgués el Parlament i convoqués eleccions, aquest divendres el Parlament va aprovar una declaració d’independència que no va arribar a consumir-se però va precipitar el desenllaç conegut dels fets. Aplicació del 155, convocatòria d’eleccions el 21 de desembre, sortida de Puigdemont a Brussel·les i presó preventiva per a 7 dels consellers A més, els membres de la mesa del Parlament que van votar a favor que el Parlament discutís la DUI, estan sent investigats per al Tribunal Suprem, amb petició de presó per part de la fiscalia de l’Estat.
Catalunya viu en estat de xoc permanent, al punt que és molt difícil trobar la distància adequada que permeti analitzar els fets amb calma i amb la garantia d’un mínim d’objectivitat. Són massa emocions les que s’han viscut en els últims mesos. Cada dia resulta més difícil tractar d’exercir el lliure pensament avui a Catalunya (també a Espanya) sense córrer el risc de caure abatut pel foc creuat. Fa mal verificar com el fracàs de la política està conduint a Catalunya al desastre. El procés ha quedat atrapat en un relat sense connexió amb la realitat. Incapaç de frenar, ni de projectar les conseqüències de les seves accions, Puigdemont va optar per una fugida cap endavant completament suïcida, que lliurava les institucions catalanes, la iniciativa política i el control del temps polític a Mariano Rajoy, al mateix temps que va posar en marxa el rellotge de la via judicial amb totes les seves conseqüències. A més, per pura reacció, la seva decisió va aconseguir activar el nacionalisme espanyol, fins a la data molt residual a Catalunya. La mobilització del vot identitari espanyol pot convertir-se en un veritable terratrèmol polític el 21-D.
Fa mal veure com es van tirar per terra, una a una, totes les oportunitats per a una solució acordada. Els dos blocs han preferit continuar tancats a la bombolla del seu relat, més pendents dels electors reals que de buscar solucions polítiques de llarg recorregut. Les conseqüències estan resultant terribles. Catalunya ha perdut el seu autogovern, hi ha 9 persones a la presó a causa de les seves decisions polítiques, la situació econòmica comença a ressentir-se. Més de 2000 empreses han abandonat Catalunya i el consum ha baixat significativament el mes d’octubre. Però malgrat tot, el que més em preocupa és la fractura social que existeix en aquests moments a Catalunya. L’ordre polític pot provocar un revés de majúscules electorals el 21 de desembre vinent. I el que és pitjor, no hi ha garanties que el futur immediat hagi de ser millor després de les eleccions.
El que ha succeït fins a la data deixa diverses conclusions. La primera d’elles, el règim del 78 ha sabut respondre al desafiament independentista, aprofitant-se dels seus errors. Aquest sistema polític al qual la crisi i la corrupció instal·lada als centres de poder havia deixat clarament tocat, gràcies al tsunami polític del 15-M i la seva ona expansiva en forma de noves polítiques alternatives, està començant a recompondre’s. Convé no oblidar que el corrent de canvi va arribar a ser de tal magnitud, que va precipitar l’abdicació del rei Juan Carlos. Una abdicació exprés que va ser acordada pels partits constitucionalistes, PP i PSOE juntament amb l’artefacte Ciutadans, creat expressament per frenar la pujada de Podemos. El sistema necessitava un nou partit frontissa que garantís les majories parlamentàries d’ordre.
La segona conclusió, la precipitació i falta d’encert dels sobiranistes. Com ha escrit Guillem Martínez, dóna la sensació que el full de ruta del procés es va acabar el dia 1 d’octubre. Com si no hagués estat escrita una sola pàgina més. Cada dia que passa em fa més el pes aquesta hipòtesi. Fins allí va arribar la previsió del govern i els seus. Esperaven mostrar al món la foto de les cues de ciutadans enfront dels col·legis electorals clausurats per les forces de seguretat de l’Estat, i es van trobar amb una inesperada victòria que no van saber gestionar. L’organització popular va convertir la jornada de l’1-0 en un èxit que ningú esperava, aconseguint que la votació es dugués a terme malgrat la brutal repressió de la policia.
El govern es va trobar amb un triomf que no esperava, un èxit que va tenir com a colofó la jornada d’aturada general del 3 d’octubre. En aquests dies es van viure veritablement unes hores de tensió revolucionària a Catalunya. A partir d’aquest moment, tot va ser improvisació, Puigdemont i el seu govern comencen a cedir la iniciativa política, atrapats en el seu propi relat. No poden frenar però tampoc no poden continuar cap endavant. Ara ja sabem i podem dir que no s’havien creat les estructures d’Estat necessàries per garantir la viabilitat de la república catalana, i que, per altra banda, no havien aparaulat un eventual reconeixement internacional. Cap país del món anava a reconèixer a la nova República, com dies més tard vam saber. Rajoy començà a recuperar les posicions, segurament ben assessorat per la vicepresidenta que havia aprofitat el temps per prendre el pols a la situació catalana.
Arribats a aquest punt, avui des de la distància d’unes poques setmanes, podem dir que Puigdemont i el seu govern podrien haver actuat de manera diferent. Hi havia altres alternatives però van triar la pitjor. Un carreró sense sortida, adornat de malabarismes lingüístics per fer creure el contrari als més de dos milions de ciutadans favorables a la proclamació de la República. Podria haver donat el cop del timó el 26 d’octubre com ha escrit Enric Juliana, i convocar eleccions evitant així la intervenció de l’Estat i el consegüent encarcerament de la seva governació. Això li hauria permès mantenir la iniciativa política, salvaguardant les institucions catalanes i convertir les eleccions en un nou plebiscit. Malgrat això, no tenia suports per fer-ho. S’havia arribat massa lluny per a fer un gir d’aquesta amplitud. Aquest gir de timó l’hauria abocat als peus dels cavalls (els seus).
No obstant això, podria haver fet una altra cosa diferent de la que va fer si hagués llegit d’una altra manera el que va passar entre l’1 i el 3 d’octubre en Catalunya. La repressió de les forces de seguretat de l’Estat i l’èxit de convocatòria de l’1 d’octubre van aconseguir mobilitzar a amplis sectors de la societat catalana. L’independentisme havia aconseguit trencar les seves pròpies fronteres. Hi havia una ona de solidaritat i simpatia immensa que va fer que l’aturada de país fos un èxit incontestable. En aquells dies, que ara semblen tan llunyans, la qüestió ja no era la independència, sinó la democràcia. Van ser unes hores en les quals, la finestra d’oportunitat de canvi va tornar a obrir-se. Així ho va entendre perfectament l’Estat i per això, dos dies més tard, el monarca es va veure obligat a intervenir. S’havia d’implicar a fons si volia evitar que la situació anés a més. Aquí va començar a operar la por. Felipe VI va tocar a sometent en defensa de la pàtria. Va advertir als rebels que la cosa anava de debò i va espolsar als seus patriotes, que van respondre conseqüentment a la seva crida el diumenge 8 d’octubre, en la manifestació més gran a favor de la unitat d’Espanya que s’havia produït fins a la data a Catalunya, fet que es repetiria tres setmanes més tard.
És en aquell moment quan es tanca la finestra d’oportunitat, que va estar oberta entre els dies 1 i 5 d’octubre. Llavors, Puigdemont i els partits sobiranistes, inclosos els nacionalistes que han defensat el dret d’autodeterminació, com Catalunya en Comú, però també el PSC, podrien haver fet una cosa diferent, intentar articular políticament la mobilització expressada aquests dies, que va anar molt més enllà de les fronteres de l’ANC i Òmnium.
Aquell era un moment que requeria una major amplitud de mires. S’havia obert una finestra d’oportunitat que la DUI, paradoxalment, tancaria amb un cop de porta. En lloc de continuar insistint en un relat, que com s’ha vist, conduïa al no-res, podrien haver continuat aprofundint en l’esquerda que s’havia obert. L’alternativa exigia haver articulat un veritable front democràtic, que no independentista, que es plasmés en un govern de concentració per ampliar l’espai polític i social, alhora que obligués a un replantejament de l’estratègia política. Era el moment de jugar a la multilateralitat, ampliant les aliances i les complicitats en el conjunt de l’Estat i Europa sota el denominador d’un únic programa: referèndum. Era l’única sortida possible. Una sortida que interpel·lés al PSOE per articular un nou procés constituent que permetés encetar una nova Espanya, plurinacional, federal i republicana.
Aquesta hauria estat una proposta de llarg recorregut, que hauria permès construir complicitats per una alternativa en tot l’Estat. No es va voler, no es va saber o no es va poder ni tan sols contemplar-la. El que va passar ja ho coneixem de sobra i de sobra s’ha escrit aquests dies. El govern va quedar atrapat en el seu relat i va preferir caure amb ell a contemplar noves narratives. Les eleccions del 21-D poden ser una nova oportunitat. Guanyarà qui sàpiga articular una nova narrativa superadora de la dinàmica de blocs i estigui feliçment incardinada en la realitat de les classes mitjanes i populars. Perquè la gent està cansada, molt cansada però continua existint una àmplia majoria social a favor d’un referèndum acordat i que vol per a si mateix les mateixes coses: pa, casa, treball i conviure en pau. Qui gosi interpel·lar a aquesta nova majoria sense complexos tindrà molt a guanyar el 21 de Desembre.
Alfons Salmerón
