Llegim en una publicació: «L’única investigació judicial a Catalunya sobre presumpta incitació a l’odi en una escola per part de professors relacionada amb el procés sobiranista continuarà oberta. El titular del jutjat d’instrucció 1 de la Seu d’Urgell ha interrogat aquest dimarts els vuit professors de tres centres de la localitat investigats per un delicte d’incitació a l’odi per, presumptament, haver fomentat l’assetjament a un fill de guàrdies civils i pels seus comentaris a classe de les càrregues policials de l’1-O, cosa que els professionals neguen».
Aquest és un pas més de l’escalada que el Govern del PP amb el suport de Ciutadans realitzen contra l’escola pública catalana com un esglaó de la recentralització que defensen. I no ve d’ara perquè tothom recorda Juan Ignacio Wert que va ser ministre d’Educació del 2011 al 2015 i que podria passar a la història per molts motius (augments de ràtios, retallada en el pressupost d’educació, supressió d’Educació per la Ciutadania retallada de beques…), però a Catalunya el recordem per la seva frase «Nuestro interés es españolizar a los niños catalanes». I quan diu això fa referència no només a la llengua sinó a com estan confegits els currículums, especialment en Ciències Socials però també en tot el que fa referència a l’educació científica que ens permeti entendre el món i la realitat de manera objectiva.
Però no ens ve de nou. Qualsevol feixisme reprimeix l’educació i al professorat en general. Ho veiem en la recent història d’Espanya; la República va fer un esforç titànic per elevar el nivell d’educació del país tant per les persones adultes com les criatures; A Catalunya, es van implementar els mètodes pedagògics més innovadors i científics i les persones que ens expliquen el seu pas per aquelles escoles recorden aquells temps amb gran felicitat. Però amb el triomf del feixisme el col·lectiu professional més reprimit van ser els i les mestres que van ser depurats, van marxar a l’exili o senzillament assassinats.
A partir d’aquell moment, sí que podem parlar d’adoctrinament en els dogmes de l’Església catòlica i en els Principios del Movimiento. Les escoles d’ordes religiosos van adquirir «el dret» d’educar les criatures de les classes dirigents. I va quedar l’educació pública -«nacional» en deien-, com a subsidiària per «ensenyar les quatre regles» i per ensenyar a obeir a les filles i fills de la classe treballadora.
La gent d’esquerres sempre hem defensat l’educació pública com a garant de llibertat, de cohesió social i per compensar dificultats. I darrere d’escola pública hi hem posat adjectius que definien els principis: laica, catalana, científica, coeducadora, compensadora de desigualtats…
No serveix de res que l’alumnat de Catalunya en diferents proves objectives obtingui uns resultats en llengua castellana superiors a la majoria de comunitats de l’Estat que només tenen el castellà com a llengua pròpia. O tots els estudis que demostren que poder utilitzar dues o més llengües de manera significativa i comunicativa afavoreix el desenvolupament cerebral. L’objectivitat està renyida amb els hereus dels feixistes.
I ara tota la màquina PP-PSOE-C’S amb l’aplicació del 155 posen en el centre de la polèmica les escoles catalanes. Segons el document de MRP (Moviments de Renovació Pedagògica) “La campanya per desacreditar l’Escola Catalana que arrosseguem ja fa uns anys amb l’anterior Ministre i amb l’actual conjuntura social i política, amb dures i infundades declaracions que han realitzat diferents representants del govern espanyol i polítics de diferents partits, tenen la intenció de trencar la bona convivència i treure valor a la professionalitat dels i les mestres, professors/es i professionals de l’educació, per a desacreditar el model consolidat d’escola catalana, compromesa amb la seva societat.»
He treballat 40 anys com a mestra. He conegut mestres molt motivats per la seva feina que consideren vocacional i d’altres que senzillament la consideren una feina qualsevol. He conegut mestres de procedència diversa, d’interessos variats, mestres comunistes, socialistes, anarquistes, independentistes, sense criteri polític; mestres feministes i d’altres que ni s’ho han plantejat; mestres apassionats per les matemàtiques i d’altres per la literatura o l’educació física. Sí diversos i diverses, com diversa és la societat. Com diverses són les mares i pares de l’alumnat i l’alumnat mateix. Assumpta Baig (Mestra. Exresponsable de Formació de l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Presidenta de la Fundació Marta Mata) en un article al Diari de l’Educació, ens recorda una frase de Marta Mata: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política i/o religiosa-. I que són tan mestres que no la inculquen»
I amb tota aquesta diversitat es constitueixen els claustres i les AMPA’s diverses i plurals. Arribar a acords no sempre és fàcil. En algunes escoles la implementació de la immersió va generar tensions; en d’altres decidir el pas a la xarxa pública; en d’altres adoptar una organització de centre que acolli l’alumnat nouvingut… Molt professorat ha fet vagues per motius sectorials, però també han participat en vagues generals. I prendre decisions en l’àmbit del centre, sempre comporta tensions. I quan a la societat hi ha tensió i debat, en el si del centre i de les aules, també n’hi ha.
I el professorat treballa dia a dia amb la realitat de l’alumnat: algunes i alguns que pateixen un desnonament; d’altres que participen en un creuer. Mares i pares arquitectes, policies, mestres, o professionals en un hospital, en la botiga de la cantonada o estan a l’atur.
Mestres d’infantil, primària i secundària, pedagogs i estudiants de magisteri van estat els protagonistes del debat de l’Associació de Mestres Rosa Sensat: «Adoctrinament o pensament crític?», moderat per Jaume Funes. Compartim una de les idees: «El que realment té valor no és el que diem, sinó el que fem. Els valors no s’inculquen, es mostren. Puc estar molt a favor de la no-violència i fer-ne un discurs, i tenir actituds molt violentes a classe. El que és indiscutible és que el mestre ha de permetre que a l’escola es faci el debat sobre allò que els nens viuen. El problema és quan els nens intenten que allò que dius ho redueixis a una política de bons i dolents.»
En el document «Programar per Competències a l’educació primària» d’octubre de 2017 podem llegir en l’apartat de Currículum: «L’alumne ciutadà del món. Coneixements per comprendre, habilitats per actuar i actituds per comprometre’s. L’alumne com a protagonista actiu del seu aprenentatge. L’avaluació: continua, global, formativa i formadora» I en les consideracions generals sobre l’educació secundària obligatòria, podem llegir: «El currículum estableix que els objectius transversals de l’educació per a la ciutadania de l’etapa, han d’estar incorporats en el projecte educatiu de centre, així com els continguts de les dues matèries que s’han d’impartir a tercer i a quart curs d’ESO: l’educació per a la ciutadania i drets humans i l’educació ètica-cívica, respectivament».
Per tant, quan en una aula es debat, es parla, s’estudia el conflicte o conflictes de la societat, el que es fa és complir el que es planteja en els objectius generals de l’educació.
A molts centres educatius podem veure la pancarta contra les retallades. Perquè aquest sí que és un problema real a l’escola catalana, però també a la de la resta de l’estat. Com assegurar els objectius que ens proposen les lleis quan any rere any el pressupost educatiu es veu retallat? Com donar resposta a les necessitats de la gran diversitat de criatures? Del 2018 (!!) el 2015, la retallada en l’àmbit de l’estat ha sigut del 18%. Però per l’any vinent, els pressupostos educatius perdran 567 milions; es passarà del 4% al 3,8%. (Cal dir que el pressupost de defensa augmentarà).
Espanya té un problema greu amb l’educació. I Catalunya, també. Perquè qui governa a l’estat i ha governat a Catalunya és una dreta neoliberal, que per tant mai defensarà o invertirà en allò que és públic. Segons dades del 2014, amb un 4,1% del PIB, Espanya se situa a la cua de la UE, només per davant de Romania (3%). En canvi, Suècia, Finlàndia, Bèlgica i Portugal superen el 6%. Però atenció, perquè les dades de Catalunya encara són pitjors: aquí invertim en educació el 2,8% del PIB català -igual que països com el Perú, Laos o Guatemala-, segons un recent informe de la Fundació Bofill a partir de les dades del 2013. No anem bé. Si hi afegim l’existència de la doble xarxa, la penetració d’empreses privades en els centres públics, el nombre alt en l’abandonament escolar… podem concloure que el problema no és la llengua, ni que el professorat adoctrini.
I faig meves les paraules d’Assumpta Baig: «Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadores del lleure… que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics»
Doncs hem d’exigir i reclamar que deixin treballar al nostre professorat i a les nostres escoles. Que no posin les seves mans brutes i el seu odi cec en les nostres vides i les de les criatures. I que si volen ajudar, que augmentin els pressupostos que dediquen a l’educació, i que més enllà del món educatiu, assegurin treball, salaris dignes, lloguers assumibles per les famílies, que aprofundeixin en la democràcia, acabin amb la corrupció… i veuran com el debat a les aules serà diferent.
Parlar, debatre, analitzar, plantejar arguments científics que ens ajudin a interpretar la realitat, és exercir i aprofundir la DEMOCRÀCIA. I aprofundir en la democràcia mai pot ser un delicte ni al Parlament ni als centres educatius.
Adelina Escandell i Grases
