Un cop més el món s’ha manifestat contra l’injust i criminal bloqueig dels EUA a Cuba, i una vegada més EUA i el seu acòlit Israel han votat a favor al·legant raons que són un insult a la veritat.
Només cal donar una ullada ràpida a l’argumentari esgrimit pel seu canceller, Nikki Haley, per constatar que el nivell de desvergonyiment d’aquesta administració sobrepassa qualsevol límit conegut: “Els Estats Units creuen que el poble de Cuba es mereix un país estable, pròsper i democràtic”. “Donem suport a fermament el seu dret a determinar lliurement el seu propi futur”. “Les nostres sancions contra Cuba són una part del nostre esforç per ajudar al fet que tothom a Cuba tingui drets humans i llibertats fonamentals, i triï el seu propi destí”. “Per aquest motiu vam votar NO i ens oposem fermament a aquesta resolució”…
S’imposa recordar quina és la raó fonamental que persegueix el bloqueig, perquè és el punt al qual l’administració de Trump retrocedeix. El memoràndum del Departament d’Estat dels EUA, datat el 6 d’abril de 1960 diu textualment: “La majoria dels cubans donen suport a Castro, no existeix una oposició política efectiva. L’únic mitjà possible per fer-li perdre el suport intern és provocar el desengany i el desànim mitjançant la insatisfacció econòmica i la penúria. Cal posar en pràctica tots els mitjans possibles per debilitar la vida econòmica, negant-li a Cuba diners i subministraments per tal de reduir els salaris, nominals i reals, amb l’objectiu de provocar fam, desesperació i l’enderrocament del Govern”.
És important no perdre de vista la raó i l’origen d’aquesta política, que ha condicionat i alterat la vida de milions d’éssers humans. El bloqueig neix en un context de guerra freda entre dos pols, el socialista i el capitalista; d’ací que estiguem davant d’un acte de guerra, econòmica, bruta i psicològica, sostinguda durant 55 anys ja. I en aquest sentit, una de les seves accions estratègiques sempre ha estat la de fer creure al món que les conseqüències i els efectes devastadors que exerceix el bloqueig sobre el poble és culpa exclusiva del govern cubà. Sens dubte, afirmacions aberrants i d’un cinisme atroç que no busquen sinó la manera de fer veure que el sistema cubà, és a dir, el sistema socialista, no funciona. Recordem una altra vegada a Haley en les seves paraules: “Cada any el govern cubà utilitza aquesta resolució per assenyalar als EUA com a cap de turc per exculpar-se dels seus propis fracassos en matèria política”. “El govern cubà segueix aïllant al poble cubà i culpa d’això al bloqueig”…
És clar que no totes les gestions administratives han estat (ni són) immaculades. I d’altra banda, també hi ha els oportunistes que han fet desviament de recursos en benefici propi aprofitant-se del càrrec o del lloc de direcció que ocupen. Però una cosa és reconèixer això, la certa manca d’operativitat a l’hora de resoldre la quantitat de problemes que té la població, als centres de treball, d’infraestructures de cada poble i ciutat, etc., i una altra afirmar per això que el sistema és corrupte i ineficaç per ell mateix, negant la relació directa que exerceix l’acció del bloqueig en aquests problemes. Perquè no hi ha àrea o sector, ni element en la vida quotidiana del poble cubà que no pateixi l’impacte del bloqueig, que evidentment incideix directament sobre la capacitat resolutiva que puguin tenir els que es dediquen a l’exercici polític. Es dificulta, i molt, la solució dels problemes que maltracten les condicions de vida de la població cubana en la seva totalitat i el seu desenvolupament.
Si mirem l’“Informe sobre la necessitat de posar fi al bloqueig contra Cuba” sotmès a votació el passat 1 de novembre, veurem xifres esgarrifoses i esfereïdores. Aquest informe (vegeu http://media.cubadebate.cu/wp-content/uploads/2017/10/informe_de_cuba_sobre_bloqueo_2017_espana.pdf) ens diu, per exemple, que els sectors de la salut i l’alimentació són els més castigats pel bloqueig. I no cal fer una mirada profunda sobre Cuba per veure l’efecte devastador que ha tingut i segueix tenint el bloqueig. Aquí hi ha el deteriorament, la precarietat, l’escassetat, la necessitat, l’angoixa, la desesperació; i també, en alguns casos, el desànim i el desencís. L’esforç sobrehumà de la família cubana per a resoldre el dia a dia, i el temps que dedica a això, obstaculitzen sensiblement l’exercici i la participació activa que es requereix per al desenvolupament del país. Però no obstant això, el govern i la població cubana han sabut idear fórmules per anar pal·liant aquestes dificultats, i així i tot s’obre pas en la implementació d’un nou model econòmic per a un millor socialisme.
Els EUA una vegada més subestimen la fermesa dels valors socialistes que la Revolució ha sabut transmetre al poble cubà generació rere generació. Subestimen la durabilitat de la seva cuirassa moral que, per molta volta de rosca, s’enforteix i augmenta la capacitat de resistència. “La revolució és com una estaca, com més dur li donen més profund es clava”, va dir una vegada Fidel. Aquesta realitat és menyspreada novament. Trump comet el mateix error davant el qual no pot sinó fracassar. Tot i que la victòria més gran i important que representa Cuba va més enllà de la defensa de la seva sobirania. És la victòria d’un model de desenvolupament que està als antípodes del model neoliberal. Això és el que en veritat aterreix enormement als EUA, que el socialisme cubà pugui demostrar que hi ha vida més enllà del capitalisme. I no hi ha dubte que així serà, perquè “el poble cubà no renunciarà mai a construir una Nació sobirana, independent, socialista, democràtica, pròspera i sostenible” (1).
Adel Pereira
(1) Paraules finals del canceller cubà Bruno Rodríguez en el seu discurs el passat 1 de novembre a l’ONU.
