Des del 1970 fins a l’actualitat, el món ha viscut sota l’indiscutible lideratge de l’Imperialisme financer occidental que ha mantingut l’hegemonia en tots els àmbits (econòmic, militar, ideològic, polític i cultural). Aquesta hegemonia ha passat per diverses fases: va tenir el seu punt àlgid cap al 1990, amb l’enfonsament del bloc soviètic, i, des de llavors, va créixer exponencialment, fins a col·lapsar l’any 2008, amb la crisi especulativa més gran de la història.
Des de la crisi del 2008, el final de l’hegemonia occidental va deixar de ser un tema de ciència-ficció per adquirir plena actualitat política. Van començar a proliferar les alertes d’una crisi profunda del sistema, es multiplicaven les veus crítiques amb el capitalisme salvatge. S’havia anat massa lluny en la desregulació dels mercats, s’havien agreujat massa les desigualtats, s’havia fomentat en excés la financiarització de l’economia, s’havien dispersat massa les operacions militars, s’havien debilitat massa els estats capitalistes.
Líbia i Síria: un final i un principi
Les guerres de Líbia i de Síria determinen el final i el principi de dues eres i marquen significativament el canvi de polaritat.
L’inici de la guerra de Líbia el 2011 va suposar la màxima demostració de força de l’Imperi. Es va manipular informativament les Nacions Unides per imposar la invasió d’una nació sobirana, la destrucció del seu govern legítim, l’aniquilament i l’explotació de la seva població i l’espoli dels seus recursos. Tanmateix, aquella guerra va ser una acció que va tenir conseqüències. La decadent demostració de poder destructiu de l’Imperi va precipitar el sorgiment de noves aliances que estaven latents.
Moltes coses van començar a canviar en l’àmbit internacional silenciosament. La intel·lectualitat europea es resistia a assumir-ho, els mitjans occidentals ho ocultaven a l’opinió pública, però era un fet.
Les diferències van començar a notar-se amb la guerra de Síria uns mesos més tard. La diplomàcia de l’Imperi no va aconseguir manipular les Nacions Unides, malgrat tot l’esforç propagandístic. L’ONU no va autoritzar la intervenció militar. L’OTAN va haver de començar la guerra de manera encoberta, amb exèrcits de mercenaris terroristes als quals, primer, intentava presentar com a “rebels democràtics”, i, més tard, deia combatre mentre hi col·laborava.
El 30 de setembre de 2016, Rússia va decidir implicar-se en la guerra en ajuda del govern legítim de Síria. Ben aviat va demostrar el veritable paper dels EUA i la UE en el terreny. Amb el pas dels mesos, el govern legítim Sirià va començar a recuperar el territori. Avui, es pot dir que el conflicte sirià ha arribat a la seva fi, mentre que Líbia està més submergida que mai en la guerra i la desolació.
Un nou ordre multipolar
Moltes coses han passat al món entre els anys 2011 i 2017, coses que seran estudiades en el futur per a comprendre el final del cicle d’hegemonia occidental i el naixement d’una nova hegemonia oriental, una hegemonia més compartida, si es vol, però indubtablement assentada al voltant d’un pol asiàtic.
En algun moment, en aquest període de set anys, s’ha produït el canvi de polaritat. És difícil dir quan, però no hi ha dubte que l’hegemonia occidental ja ha estat sobrepassada.
Ni els EUA, ni la UE, ni ambdós en aliança, ja no són la primera potència del món en cap àmbit. Una nova potència ha emergit en l’economia, en l’agricultura, en l’energia, en la indústria, en les finances, en la política, en la diplomàcia, en la ciència, en la tecnologia, en la guerra i en la cultura. El seu nom és Àsia i es configura al voltant de l’aliança geopolítica global de Rússia i la Xina amb tots els països del món que s’oposen a la unilateralitat occidental.
Aquestes dues grans nacions tenen importants semblances, interessos i enemics en comú, recursos i necessitats complementàries. Ambdues gegantines nacions funcionen amb sistemes mixtos on el capitalisme financer i especulatiu d’alguns sectors econòmics conviu amb el control públic dels recursos naturals, dels exèrcits i de les estructures polítiques, fiscals i socials de l’Estat. Ambdues nacions comparteixen l’objectiu de progressar econòmicament i d’esdevenir societats pròsperes. Ambdues nacions tenen en l’Imperialisme occidental el seu enemic principal. Una nació, Rússia, posseeix un poderós exèrcit i un enorme territori ple de recursos naturals i energètics. L’altra nació, la Xina, posseeix la més poderosa indústria del planeta, un sistema financer sòlid i la força humana de treball més gran.
Però ambdues compten a més a més amb poderoses i creixents aliances comercials, militars i polítiques arreu del món. A l’Àsia: Iran, l’Índia, Síria. A Amèrica Llatina: Veneçuela, Bolívia, Brasil, Cuba. A l’Àfrica: Angola, la República Democràtica del Congo, Etiòpia, Kènia, Sudan, Sud-àfrica. A Europa: Turquia.
Turquia és un cas paradigmàtic. Després d’haver estat un soci estratègic dels EUA i la UE a l’Orient Mitjà, el govern d’Erdogan ha fet un rumb de 180 graus en la seva política internacional durant el 2017 per esdevenir un soci preferent de la nova aliança asiàtica. Aquesta ha estat la resposta turca a la constant deslleialtat i traïdoria dels seus aliats occidentals. Turquia ha abandonat així la seva aspiració de ser membre d’una decadent UE i ha apostat per ser simplement Turquia en un bloc multilateral, amb socis de molta més confiança i visió estratègica. Turquia ha sabut copsar el nou vent que recorre el món anunciant la decadència de l’Imperi.
En els darrers mesos aquestes aliances s’han accelerat, molt especialment, després de la clausura del XIX Congrés del Partit Comunista Xinès i la constatació de la restauració definitiva de la sobirania de Síria que ja ha recuperat el control sobre gairebé tot el seu territori.
El nou bloc emergent emprèn amb energia la construcció dels projectes de futur de la humanitat: la renovació de la mil·lenària ruta de la seda, la interconnexió de tots els continents amb trens subterranis d’alta velocitat, la conquesta de l’espai, la cooperació internacional per al desenvolupament, l’erradicació de la pobresa, són només alguns dels seus reptes immediats.
Davant d’aquesta embranzida, occident es replega sobre ell mateix, com un animal ferit: Trump, Brexit, crisi de la UE…
La correlació de forces al món ha canviat, però la intel·ligència occidental, atrapada per la seva supèrbia imperialista, encara no ha estat capaç d’entendre-ho. El centre del món s’ha desplaçat de la zona nord-occidental a la sud-oriental. Un nou sol ha emergit per l’est i enlluerna amb la seva llum la dèbil mirada d’un imperi en decadència.
PA
