Quan el teu espai d’activisme diari està localitzat en diferents col·lectius de solidaritat internacionalista, comproves que són espais ocupats, gestionats i orientats majorment per dones.
Dones que investiguen, es formen i s’informen, prenen decisions, s’organitzen, resolen, concreten. Espais que són netament femenins, no només perquè la concentració de dones sigui més gran, sinó perquè els companys, en general (sempre hi ha algun despistat, igual que alguna despistada), assumeixen que les decisions, encara que compartides, seran les que finalment proposin les companyes, i el treball es farà conjuntament.
Però per què passa això?
Pertànyer a un col·lectiu de solidaritat internacionalista significa un treball doble: el de realitzar correctament l’anàlisi política de la situació o tasca en qüestió, i alhora desenvolupar un nivell d’assertivitat i empatia que només s’aconsegueix comprenent i internalitzant que per poder enfrontar-nos a l’Imperialisme i les injustícies que genera, hem de comprendre que l’ésser humà, en tant que individu es constitueix en l’altre i que no és sinó els afectes que el sostenen, tant emocionalment com ideològicament, ja que finalment els sentiments són una successió d’idees que ens determinen a l’hora d’estimar i construir.
I les dones sabem prou d’això.
Segurament la mateixa lluita per l’emancipació i contra les cadenes que ens han imposat el patriarcat i el capitalisme, han fet que puguem elaborar diferents estratègies de supervivència que ens han obligat a inventar i reelaborar altres maneres de relacionar-nos amb el món.
Els mons de la família, el laboral, social, polític, econòmic i cultural se’ns han anat presentant cada vegada més complexos a mesura que hem anat construint aliances entre nosaltres per reivindicar-nos com a éssers complets i autònoms sense necessitat de ser tutelats per guardians i protectors.
Desenvolupar aquestes eines ens apropa, ens fa còmplices, intel·ligents, fortes, amoroses i ens obre la ment i el cor per mirar amb ulls nous aquest món millor pel qual lluitem cada un dels nostres dies.
Milions de dones en el món encapçalen enormes batalles contra les injustícies, per la veritat, per la recuperació de la identitat, per l’aparició amb vida dels seus fills i filles, per l’aparició dels cossos dels seus fills i filles per poder acomiadar-se d’ells i exigir càstig als culpables; dones que lluiten per la defensa dels seus territoris, pels seus recursos naturals, per mantenir una relació harmoniosa amb la Mare Terra. Dones que cada dia denuncien l’horror comès pels estats que empresonen, torturen i assassinen els seus millors fills i filles pel simple fet de ser defensors de la seva sobirania, per la seva independència, dones que busquen en les presons del primer món a aquests éssers estimats que són tractats com a delinqüents pel sol fet de no tenir un paper que els etiqueti com “legals”. Dones que travessen furiosos mars, en condicions inhumanes, abraçades als seus petits i que amb sort arriben a terres de destí incert, o potser ni això i es perden en les profunditats. Dones que els reben en aquestes aigües i els abracen. Dones que ensenyen, dones que curen.
Les dones migrants, les guerrilleres, les obreres, les estudiants, les que fan revolucions i són exemple per al món sencer.
Dones, com diria Silvio Rodríguez, “desconegudes, gegants, que no hi ha llibre que les aguanti”.
Com a dona migrant, treballadora, feminista i comunista, m’agrada pensar i lluitar per un “nosaltres” que no sigui una suma d’individualitats o subjectes, sinó una altra instància, un altre lloc psíquic, polític i ideològic en el qual puguem pensar-nos l’un a altre, en el proïsme, en la humanitat tota, per derrotar unides a aquest monstre que ens allunya cada dia més del que veritablement és important: l’humà, la vida, l’amor a la justícia.
Claudia Calvo
Il·lustració de Pablo Kalaka
