El 25 de novembre passat vam tornar a commemorar una data tràgica. El Dia internacional contra la violència de gènere. Contra la violència masclista si ho diem amb propietat. Sense eufemismes. La violència exercida cap a les dones a les mans dels seus companys s’ha cobrat aquest any 44 noves víctimes. Les mateixes morts que en tot el 2016. 44 víctimes que mai havien de produir-se. 44 morts que ens colpegen i evidencien el fracàs de les polítiques educatives i de prevenció. El nostre fracàs quotidià.
44 morts fins a la data que són només la punta fatal del terrible iceberg que existeix en moltes llars del nostre país. 44 dones han estat assassinades pels seus companys, però quantes altres han estat víctimes de la violència física o psicològica? Quantes han pogut prendre la consciència necessària per a explicar-ho? Quantes altres per denunciar-la? Quantes moltes altres la pateixen en silenci? Quants infants viuen en aquest infern quotidià de violència i són alhora víctimes directes i indirectes de maltractaments?
Vet aquí alguna dada per a la reflexió. 2016 es va tancar amb ni més ni menys que 391 denúncies diàries a Espanya. Un total de 134.462 dones van denunciar l’any passat ser víctimes de violència masclista segons l’Observatori contra la Violència Masclista i de Gènere del Consell General del Poder Judicial. Una xifra esgarrifosa. Massa invisible, però, en una societat que segueix mirant cap a un altre costat. Si parlem de maltractament infantil, les xifres són igualment alarmants, també el 2016, es van detectar 13.818 casos a tot Espanya.
M’agradaria incidir en la rellevància d’aquestes dades que reflecteixen que la convivència amb la violència al domicili és lamentablement molt més visible del que sembla. Com demostren multitud d’estudis, els efectes psicològics de les persones que han patit violència familiar són presents en un gran nombre de trastorns diagnosticats en els centres de salut, dels trastorns per estrès posttraumàtic a trastorns severs de la personalitat segons la intensitat i la freqüència de l’exposició al maltractament. Es demostra que hi ha una correlació entre gravetat i edat a la qual s’hagi produït l’abús, amb una prevalença molt més gran en dones que en homes.
I és que en la biografia d’un elevat percentatge de dones que acudeixen a la consulta d’un centre de salut mental, hi ha en major o menor mesura una història de violència familiar, ja sigui en la forma d’abús sexual o maltractament físic o psicològic. Una violència de la qual ha estat víctima directa o indirectament.
A la majoria dels casos que m’he trobat com a professional, l’exposició a la violència física o psicològica, inclòs l’abús sexual, no ha estat inicialment el motiu de consulta. Habitualment es tracta d’un quadre ansiós depressiu més o menys greu. Són dones que presenten un elevat grau d’autoexigència, culpabilitat, baixíssima autoestima i una imatge molt pobra de si mateixes, quant no, devastada.
Aquestes dones o bé han presenciat escenes de violència familiar durant la seva infància, bé han patit agressió física o sexual per part dels seus progenitors o d’algun familiar proper, de manera puntual o reiterada, o bé, han patit violència a mans de les seves parelles. Sovint, la violència ve associada al consum d’alcohol i altres drogues, les dificultats socioeconòmiques o la presència de psicopatologia de personalitat greu en algun dels progenitors. Moltes d’aquestes dones han hagut de fer veritables esforços per a mantenir a flotació el seu projecte vital. L’ansietat i la depressió són les greus seqüeles del maltractament. Terribles ferides que poden i han de ser tractades mitjançant psicoteràpia, amb millor o pitjor pronòstic, segons la gravetat dels fets i la predisposició i resiliència de la pacient. En altres ocasions, aquests símptomes poden ser ofegats amb fàrmacs que no fan més que silenciar els senyals d’alarma. El tractament farmacològic només és eficaç com a complement d’un treball clínic d’escolta empàtica que pugui contenir el patiment emocional i d’un treball terapèutic que estimuli l’autoconeixement i ajudi a restaurar l’autoestima i la confiança.
Com ens diuen molts d’aquests estudis i ens confirma la pràctica clínica, la violència en la família d’origen és un predictor molt fiable de presència de maltractaments un cop es constitueix una família en l’edat adulta. L’estructuració de la personalitat dels infants que han conviscut amb violència en la família acostuma a col·locar a la persona adulta en una situació de major vulnerabilitat a l’hora d’escollir parella i de posicionar-se a si mateixos en les seves relacions afectives.
Recentment han sortit a la llum pública les denúncies per abús sexual d’estrelles de Hollywood, i també a casa nostra, a mà d’alguns productors i directors de cinema coneguts , que van comptar amb el silenci còmplice de part de la indústria. No és res de nou. La utilització de la violència sexual com a instrument de dominació de gènere ha estat present al llarg de tota la història de la humanitat. Segueix passant avui en dia. També en les nostres societats presumptament desenvolupades. Tot i que s’ha avançat força en la visibilització d’aquesta veritable xacra, el silenci al voltant de la violència, el maltractament i l’abús sexual presents en moltes de les nostres llars és encara una realitat vergonyant que cal continuar denunciant. Serveixi aquest article a manera de modesta contribució contra els silencis que maten.
Alfonso Salmeron
