Acabat el procés electoral i amb la vista posada en la conformació de la nova representació parlamentària que ha de donar lloc a un nou govern, resulta un moment oportú per a reflexionar precisament sobre les eleccions i el parlamentarisme.
Eleccions sense debat polític i sense confrontació programàtica
Teòricament, durant les eleccions, tots els partits polítics, en igualtat de condicions, presenten candidatures que defensen programes electorals diferents. Suposadament, els partits informen la ciutadania dels seus programes i les seves candidatures durant la campanya electoral. Llavors, la ciutadania vota en funció d’aquesta informació i s’obtenen uns resultats, dels quals es deriva una representació proporcional en el parlament, que és la institució sobirana on es prenen les decisions.
A la pràctica, aquest esquema teòric té molt poc a veure amb la realitat, de fet, s’hi oposa completament.
Per començar, els partits polítics no concorren a les eleccions en igualtat de condicions. Només uns pocs partits, els més grans, tenen capacitat per a fer front a l’enorme despesa econòmica que suposen les campanyes electorals. La major part d’aquests grans partits financen les seves campanyes a través de crèdits que la banca no concedeix als petits partits. Però, a més a més, com ha estat demostrat repetidament a Catalunya, a Espanya i a tota Europa, la major part d’aquests grans partits es financen irregularment, gràcies a les donacions il·legals que empreses privades els faciliten a canvi de negocis futurs.
Deixant de banda aquesta evidència, que ben sovint se’ns presenta com a supèrflua, també és rotundament fals que les campanyes es presentin candidatures amb programes electorals diferents. La trista realitat és que gairebé tots els programes electorals repeteixen consignes buides de contingut i no oposen models gaire diferents de societat. Gairebé tots els partits defensen un model econòmic liberal i es limiten a proposar diferències completament superficials en el model de gestió. Fins i tot, els partits que es defineixen pel seu antiliberalisme assumeixen sovint en els seus programes el marc econòmic vigent i es limiten a proposar mesures benintencionades que de manera òbvia no poden canviar el sistema que combaten.
A mesura que s’han anat desenvolupant els mitjans corporatius de comunicació de masses, aquests han anat adquirint un paper determinant en tots els processos electorals, ja que han acabat resultant la primera, potser l’única, font d’informació de la ciutadania sobre la realitat. A causa de l’absoluta hegemonia de la ideologia liberal en els mitjans de comunicació i a l’oberta dependència d’aquests amb les corporacions, la seva tasca real mai ha estat informar a la ciutadania, sinó precisament la contrària, mantenir-la tan confosa com sigui possible i fer prevaldre els seus interessos minoritaris.
Els cicles electorals, amb l’ajuda activa dels mitjans corporatius, han anat degenerant fins a esdevenir espectacles barroers on la confrontació programàtica i ideològica ha estat substituïda gradualment per la passional confrontació identitària, on els discursos racionals han estat exclosos per les consignes fàcils, on les posicions col·lectives han estat marginades pels lideratges carismàtics. D’aquesta manera, les eleccions han esdevingut un trist espectacle sense debat polític, sense cap confrontació programàtica veritable.
Parlaments sense representativitat i sense sobirania
La perspectiva democràtica no millora si analitzem els fonaments i l’activitat de qualsevol parlament liberal. En primer lloc, partim d’un sistema electoral que mai és directament proporcional, sinó que sempre està condicionat per factors no objectius, com la llei d’Hondt, la doble volta, el presidencialisme majoritari o l’equilibri territorial, tots aquests mecanismes meticulosament dissenyats per afavorir el vot conservador o impedir l’ascens del vot progressista.
En segon lloc, els partits que han arribat a tenir representació parlamentària han d’adequar-se a un complex sistema jurídic que els requereix un gran esforç econòmic i humà, així com executar una nodrida agenda institucional que redueix la major part de la seva activitat al burocratisme.
Finalment, com a conseqüència de tot l’anterior, els parlaments liberals no disposen de competències reals per a legislar en els aspectes fonamentals de la societat, ja fa temps que van renunciar al control de l’economia i van entregar el poder real a la banca especulativa. En realitat, els parlaments no tenen cap capacitat per a contradir els dictats de les forces econòmiques, no són dipositaris reals de la sobirania popular perquè no tenen ni volen tenir cap capacitat de control sobre els mitjans de producció de la riquesa o els fluxos de capital. En definitiva, tot parlament liberal, tal com va dir Marx, “no és més que una junta que administra els negocis comuns de tota la classe burgesa”.
Prova d’això, la tenim en nombrosos exemples recents. A Catalunya, dues legislatures amb majoria independentista en el Parlament i un gran moviment popular no han servit per avançar ni una mica en la conquesta de sobirania, ni per a tirar endavant cap política amb efectes reals sobre les persones. Es podria al·legar que, com que no disposa d’un Estat propi, el Parlament de Catalunya està desproveït de competències. Però tampoc el Congreso de los Diputados, parlament de l’Estat espanyol, té cap competència real en matèria econòmica, com tampoc no la té cap parlament de cap país de la Unió Europea. La prova més rotunda està a Grècia, on la victòria d’un partit anticapitalista que estava disposat a sortir de la Unió Europea per acabar amb les retallades ha acabat sent tot el contrari: Syriza no ha fet sortir Grècia de la Unió Europea i ha acabat per impulsar mesures liberals possiblement més reaccionàries i antisocials que les de governs anteriors.
Es diu molt habitualment que avui les coses es decideixen a Europa. Però de ser cert, tampoc no es decideixen en el Parlament Europeu, que ha esdevingut un simple òrgan executor dels dictats de la Comissió Europea i el Banc Central Europeu, ambdues institucions no representatives ni democràtiques que tenen segrestada la sobirania dels pobles d’Europa.
I per si encara quedava algú que pensava que el Congrés dels EUA i el govern de la Casablanca eren el veritable govern del món, la fortuna ens ha obsequiat amb el president Trump, vingut a la història per a posar en evidència que ni “el president de la nació més poderosa del planeta” pinta res. Tampoc ell pot retornar els EUA al capitalisme ranci i conservador que representa, sense quedar com un pallasso davant la mirada impassible dels nous gurús del “cripto-capitalisme especulatiu” de Wall Street.
Tornar a definir l’àmbit de la lluita política
Perquè tota aquesta farsa parlamentària sigui possible i distregui realment l’energia de totes les persones que honestament s’impliquen en política per a transformar positivament la societat, els mitjans corporatius de corporació de masses porten a terme una tasca titànica. Aconsegueixen filtrar i condicionar tota la informació que arriba a les persones, fins al punt de tenir capacitat de fer canviar el posicionament de la majoria de la ciutadania sobre qualsevol qüestió.
Així, des de la perspectiva revolucionària, és ineludible una reflexió constant sobre l’àmbit de la lluita política, que no és altra que la lluita ideològica. La participació dels moviments revolucionaris en els processos electorals no és qüestionable, és necessària perquè cal aprofitar tots els processos socials on posar al descobert les contradiccions del capitalisme, perquè cal batallar en tots els fronts on la lluita ideològica és possible. No obstant això, mai convé oblidar la limitació inherent del marc electoral-parlamentari i això comporta contemplar-lo només com un front més, en cap cas el central, de l’activitat política. Menystenir els altres àmbits de lluita i, en especial, la lluita ideològica comporta arribar als escenaris electorals amb inferioritat de condicions, sense un projecte sòlid, amb el ritme canviat, seguint l’agenda de l’enemic i acceptant sempre que ell determini el camp de batalla, els temes i els termes de tots els debats.
Incidir en la lluita ideològica significa centrar-se en la lluita comunicativa i organitzativa de la classe treballadora. Això implica treballar conscientment en la construcció de canals i xarxes de comunicació alternatives als mitjans corporatius de comunicació de masses. Això suposa aconseguir fer arribar a una majoria de la classe treballadora la informació estratègica necessària per a la defensa dels seus interessos. L’objectiu final de la lluita ideològica revolucionària no és cap altra que aconseguir la confluència de tots els fronts populars de lluita i resistència contra el capitalisme en un únic front polític i social que sigui capaç de conquerir el poder de l’Estat i subvertir el sentit de la seva actual opressió de classe.
La comunicació i l’organització són el repte més important de les forces revolucionàries avui. Mentrestant, continua l’intranscendent espectacle electoral i parlamentari.
PA
