Reproduïm un article amb la posició de la Joventut Comunista de Catalunya sobre els ventres de lloguer.
De què parlem quan parlem dels ventres de lloguer?
Al costat del debat entorn la prostitució i la pornografia, en aquests últims temps en política i en espais militants s’està generant el debat sobre els ventres de lloguer, pràctica també mal coneguda com a gestació subrogada. És per això que, com a Joventut Comunista, volem posicionar-nos davant d’aquesta pràctica i argumentar el perquè de la nostra posició. Per contextualitzar, cal dir que els ventres de lloguer són la pràctica per la qual una dona gesta el fill d’una altra persona o parella. Sota aquesta premissa i sota els discursos basats en la llibertat individual i l’altruisme, es planteja com una cosa ideal, una solució per a tots aquells pares i mares que volen tenir fills però no poden (i que no volen adoptar, sigui perquè el procés d’adopció és molt llarg i complicat a causa de totes les traves que es poden presentar o perquè simplement “no és el mateix” i els interessats en els ventres de lloguer desitgen tenir un fill genèticament igual que ells). Llegint-ho d’aquesta forma podries arribar fins i tot a plantejar-te realment què podrien tenir de dolent els ventres de lloguer si fan un favor a famílies que no poden gestar per elles mateixes i, a més, la mare que ho gestaria ho faria lliurement i de forma completament altruista.
On és legal i on no?
Per començar a abordar el tema presentarem una sèrie de dades que indirectament ens portaran a analitzar el problema d’aquesta pràctica ja descrita. La gestació subrogada sí que està regularitzada en molts països del món (al contrari del que plantegen els defensors), la problemàtica està en el fet que són pocs els països en els quals està legalitzada completament i no té una consideració d’il·legal. En el cas espanyol els contractes de gestació subrogada són nuls de ple dret i per tant la filiació correspon als pares biològics (o sigui, a la gestant). I encara que mitjançant una sèrie de tràmits els pares intencionals podrien aconseguir el reconeixement, aquesta és il·legal. Hi ha altres casos, però ens centrarem en les diferències entre el procés de gestació subrogada als Estats Units/Ucraïna/Rússia i a Portugal/Canadà/Regne Unit, ja que encara que en tots dos casos aquest procés és legal, les mesures restrictives de cadascun dels països són diferents. En el cas dels Estats Units, Ucraïna i Rússia a part de ser totalment legal, també ho és la comercial (o sigui, que és legal pagar a la gestant pels seus serveis), mentre que a Portugal, Canadà i el Regne Unit (i la gran majoria de països de la Unió Europea en els quals la gestació subrogada està legalitzada) la comercial no és legal, sinó que s’exigeix que aquesta tingui aquest component “altruista” i solament es permet donar una determinada quantitat de diners per pagar les despeses sanitàries o de transport, sempre justificats.
Què passa als països on és legal?
Davant aquesta situació cal remarcar la diferència d’oferta i demanda entre els tres primers casos i els tres últims, la demanda en països com Ucraïna i els Estats Units és considerablement superior a l’oferta a Portugal o el Regne Unit, i la pregunta és: per què? És simple, als països en els quals no hi ha incentiu econòmic per a la gestant hi ha moltes menys dones que s’ofereixin a gestar un nadó per a una altra família i, per tant, els interessats a contractar el servei han d’esperar molt més per trobar a una dona que estigui disposada a patir tot el procés gratuïtament i “altruistament”. Això provoca que la majoria d’interessats acudeixin als altres tres països, on l’oferta és altament superior, ja que moltes dones en risc de pobresa o amb qualsevol necessitat econòmica s’ofereixen a ser-ho a canvi de diners.
El paper de les gestants
El quid de la qüestió comença amb la gestant. Aquesta dona que, sota el discurs neoliberal a favor dels ventres de lloguer, lliurement decideix dur a terme una bona i altruista acció gestant durant 9 mesos un bebè que en parir haurà de lliurar a una família desconeguda i aliena a ella, ja que aquesta ha pagat pels seus serveis. Però com hem presentat en els paràgrafs anteriors, en contraposició al discurs neoliberal de la llibertat de deixar a les dones fer el que vulguin amb els seus propis cossos, la norma no és que les gestants decideixin gestar un fill “aliè” per altruisme, sinó per la seva situació socioeconòmica. La regla en les gestants és ser dones obreres, i, com sabem, al moment en el qual s’està en una situació de necessitat que et porta a actuar de determinada forma perquè necessites, en aquest cas diners, per sobreviure, aquesta acció no és lliure (de la mateixa forma que amb la prostitució). La condició socioeconòmica de l’individu li condiciona a realitzar o no determinada acció, anul·lant el discurs neoliberal de la lliure elecció.
En els webs d’aquestes empreses exposen un catàleg de dones com si es tractés d’una botiga online. A la columna esquerra es poden veure les seves característiques, i a la dreta la descripció de la seva personalitat, les seves aficions i les seves metes en la vida.
Qui ho fomenta?
Gran part del suport que tenen els ventres de lloguer ve per part d’homes i dones amb una bona posició econòmica. Aquestes últimes són dones que no estan a favor perquè necessitin els diners que produeixen els ventres de lloguer ni perquè siguin elles les que pariran, sinó que són dones que donen suport perquè unes altres parin per a elles o pels seus familiars, amics o coneguts. En un context capitalista i, per descomptat, patriarcal, no resulta estrany que el mal anomenat acte d’altruisme vingui per part de dones obreres cap a homes i dones amb major capacitat econòmica? Si és un acte altruista i que no aporta cap benefici econòmic, per què són les comercialitzadores de ventres de lloguer les que defensen amb més interès aquesta pràctica? Sota aquesta pràctica i aquest suposat altruisme, les gestants perden qualsevol poder de decisió sobre el seu cos, tenint-ho els interessats, sense possibilitat de poder interrompre l’embaràs o tenir la custòdia del bebè en el cas de penedir-se, tot per culpa d’un contracte signat. Ja hi han hagut casos en els quals la parella interessada ha obligat a la gestant a avortar (per malformacions del fetus o fins i tot per haver tingut trigèmins) o que en tenir bessons han decidit quedar-se solament amb un, ja que l’altre tenia qualsevol trastorn genètic com a Síndrome de Down. Fins a quin punt una pràctica com aquesta és ètica? Fins a quin punt una persona veuria realista la cessió d’òrgans entre persones vives que no es coneixen posant en risc la seva salut o fins i tot la seva vida sense poder penedir-se durant el procés? Per què es condemna el tràfic d’òrgans però s’està tenint un debat sobre si s’ha de legalitzar el tràfic de bebès i la mercantilització del cos femení en una nova forma com són els ventres de lloguer? El lloguer de ventres es dóna en un context de desigualtat social i de gènere molt fort, en la qual parelles acomodades treuen profit de la necessitat econòmica per satisfer els seus desitjos.
Dones=objectes
Amb aquestes dades podem fer fins i tot una comparació entre els ventres de lloguer i la prostitució, ja que són exemples d’explotació del cos de les dones en ser ambdues indústries la intersecció del patriarcat i del capitalisme, amb la principal diferència que mentre la prostitució busca el sexe sense reproducció, els ventres de lloguer busquen la reproducció sense sexe. A més, hem de diferenciar que en el cas del treball d’una mare de lloguer, aquest no funciona per hores, sinó que és un treball ininterromput per nou mesos. Una altra similitud amb les prostitutes és que les mares de lloguer es veuen obligades a dissociar-se dels seus cossos com a estratègia d’autodefensa mental. Es veuen obligades per la família a sotmetre’s a tractaments psicològics perquè siguin conscients que el bebè que gesten no és seu i així impedir-les establir un vincle afectiu amb ell. Per aconseguir això, s’ha plantejat fins i tot que en un intent de reduir aquest dolor psicològic a l’hora de renunciar a la criatura, les mares es visualitzin a si mateixes com a objectes, com a simples atuells a servei aliè. Moltes dones que han tingut una manca de teràpia i suport emocional desenvolupen angoixa durant el procés de subrogació i són també més propenses a patir trastorns depressius a l’hora de lliurar al bebè, i fins i tot negar-se a lliurar-ho.
I si la gestant és una familiar o una amiga?
Entorn del debat de l’altruisme en els ventres de lloguer i la possibilitat que siguin les mares gestants conegudes properes, des d’amigues a familiars, realment cap companyia recomana que aquesta sigui una persona coneguda, i no perquè pugui resultar una competència forta (ja hem vist abans què passa realment), sinó a causa dels problemes per demandes judicials per la custòdia del nounat. Sumant els problemes ètics i morals, possiblement poden haver-hi complicacions en l’embaràs, com pot passar en la gestació subrogada comercial. També cal tenir en compte que no solen recomanar que la gestant sigui un familiar si aporta òvuls, a causa dels possibles problemes de consanguinitat i que sempre s’intenta evitar que la gestant aporti material genètic per reduir la seva implicació (fet que demostra que per molt que sigui una familiar o una amiga, se li segueix visualitzant com un atuell i no com una persona).
Què significa legalitzar-ho?
Legalitzar els ventres de lloguer significaria llavors legalitzar que unes persones amb els recursos suficients poguessin adquirir un nombre de bebès a la carta gràcies als diners del seu compte bancari i legalitzar l’explotació reproductiva de les dones amb necessitats econòmiques. Si et sembla bé comprar bebès, llavors no cal que continuïs llegint.
És més barat llogar un ventre que adoptar?
En el cas que el problema amb l’adopció sigui que és “cara”, l’única cosa que tenim a dir és que els ventres de lloguer no és que siguin precisament econòmicament assequibles. Un exemple és el de l’agència Surrofamily, que ofereix el seu servei per un “modest” i assequible preu de 122.000€ amb gestants americanes o de 34.000€ a 53.100€ amb gestants ucraïneses. A més, cal remarcar que aquestes afirmacions sobre quant costa l’adopció, es tracten de fal·làcies. Començant perquè l’adopció a Espanya és gratuïta (com a molt cal pagar uns 2-5€ per tràmits) i solament puja en el cas que sigui una adopció a l’estranger, ja que cal pagar per assumptes burocràtics (i en el cas que els pares interessats a adoptar vulguin visitar el país d’origen, es posin en contacte amb l’orfenat, vulguin que els estudis psicosocials siguin personalitzats o que necessitin un advocat, el preu puja com a molt a 20.000-30.000€). No és ni tan sols comparable als 34.000€-122.000€ que es poden arribar a pagar amb la gestació subrogada per serveis que més que necessitats són capritxos (com a mainaderes, servei personalitzat de matrona, coachs de reproducció assistida, trasllats amb cotxe o tenir al teu servei a “gestants preparades i amb bons resultats”). Per tant, hem de tenir present que el preu més barat per llogar un ventre equival a la despesa més cara per realitzar una adopció internacional. Ara bé, si el problema és que el nen o la nena és d’un altre país, o que no és genèticament pur, el problema és un ben diferent.
És un dret ser pare o mare?
En contra del discurs a favor de legalitzar-los, cap norma internacional reconeix el dret a ser pare o mare. Ser-ho és un desig personal, i reivindicar ser-ho a qualsevol preu (inclòs al preu de l’explotació reproductiva de les dones) és un capritx egoista que només beneficia als interessos econòmics de les clíniques i els bufets d’advocats, no a la gestant. En el cas de desitjar ser pare o mare i no poder, sigui pels motius que sigui, existeix l’adopció, procés en benefici del nen o la nena, i que sí respon al dret reconegut internacionalment de tenir una família. Renunciar a l’adopció perquè és un procés llarg i complicat o perquè la criatura no serà genèticament igual que tu és una actitud egoista i que seria suficient per prohibir a una parella fer-se càrrec de qualsevol criatura.
La Joventut Comunista està en contra del lloguer de ventres
En conclució, com a comunistes ens posicionem en contra de qualsevol tipus d’explotació. En aquest cas es tracta de la reproductiva i sexual, i ens posicionem en contra, per tant, dels ventres de lloguer, ja que no només atempta contra la integritat física de les dones, mercantilitzant els nostres cossos, sinó també la del bebè, que es pinta com un mer producte amb el qual comercialitzar i que pots adquirir al teu gust.
JCC
Font: JCC
