Article de Joan Josep Nuet publicat a Nueva Tribuna.
En els últims anys, i especialment en els últims mesos, la relació entre Catalunya i Espanya s’ha vist sotmesa a un estrès cívic i polític sense parangó en els últims decennis de la nostra història.
Des de el meu punt de vista i el de molts altres subjectes polítics, acadèmics i socials, l’origen remot del conflicte se situa en l’incomplet encaix constitucional de la real plurinacionalitat del nostre Estat compartit, que ha impedit el normal desenvolupament d’aquest concepte en els seus marcs legislatiu, judicial, cultural, etc. Però l’origen concret que ha agreujat ostensiblement l’assumpte, convertint-lo en problema creixent en lloc d’oportuna i rica pluralitat, cal situar-lo en el període de debat i aprovació de l’Estatut de Catalunya impulsat pel Govern de la Generalitat de Pasqual Maragall. Aquest Estatut va ser un intent lleial dins el marc constitucional d’interpretar la Constitució de 1978 de forma àmplia i flexible, com a bona part dels “pares constitucionals” van concebre per a un moment posterior i oportú allunyat de les pressions autoritàries que el clima polític i militar de 1978 presentava.
Tot i les limitacions imposades al text aprovat pel Parlament de Catalunya a les Corts, la seva posterior ratificació en referèndum pel poble de Catalunya va projectar una perspectiva amb més llums que ombres per a una renovació del “Pacte Constitucional” de 1978, que incorporava a aquest text estatutari nous drets i llibertats, ampliant i consolidant d’aquesta manera no només el pacte territorial sinó també el social i el democràtic.
Però tot es va enfonsar. Les tensions acumulades per aquesta tramitació van ser aprofitades de forma electoralment irresponsable pel Partit Popular, que va utilitzar demagògicament aquest tema per fer oposició al Govern socialista de José Luís Rodríguez Zapatero, que (no sense dificultats) havia donat suport aquesta relectura estatutària a Catalunya per a després en gran part reproduir-la primer a Andalusia i després a altres comunitats autònomes en el que va ser denominat “estatuts de segona generació”, en una lectura federalitzant de la Constitució.
La campanya del Partit Popular per tot Espanya, amb recollida de signatures i falques radiofòniques incloses, atiant els pitjors prejudicis vuitcentistes contra els catalans, va sembrar l’odi i el jull entre els diferents pobles i territoris de l’Estat, i passarà a la història com un els pitjors episodis de l'”Espanya Negra” contemporània. Està en l’origen del cúmul d’odi i incomprensió que aquests dies agiten la premsa sensacionalista, les tertúlies tendencioses i els aparells de propaganda.
L’estocada conseqüent a la batalla política i ideològica que el PP va emprendre amb l’Estatut va ser la sentència del Tribunal Constitucional de l’any 2010, que va desautoritzar al poble català que havia votat la seva ratificació, el Govern de la Generalitat, al Govern del PSOE i a la majoria parlamentària plural de les Corts que l’havia tramitat. L’impacte polític i social d’aquesta sentència va ser molt més enllà dels textos concrets esmenats: provocar una marca profunda des del punt de vista de la psicologia social i a poc a poc va tenir un trasllat transcendent al pla dels partits i la política. L’independentisme va créixer com mai en pocs anys i, a l’altre costat, el PP va decretar el seu acte-profecia completa i consolidar la seva hegemonia sobre el concepte d'”Espanya” que va modular al seu gust de forma excloent, col·locant a l’esquerra espanyola a la defensiva . Encara pitjor, la va obligar a substituir la seva visió oberta, plural i republicana per una altra tancada, excloent i conservadora. Tot això va comportar a Catalunya la sensació (ara majoritària) de ruptura d’aquest pacte constitucional i l’oportunitat o obligació d’explorar un nou camí de relació entre els subjectes polítics de Catalunya i Espanya.
Aquesta situació concreta, catalana i espanyola, va connectar amb una situació de crisi en l’àmbit mundial d’un model de capitalisme que aprofundeix les desigualtats i concentra l’acumulació de riquesa en menys mans que mai en la seva història. Aquest nivell de concentració ha reforçat els seus trets més oligàrquics, que permeten prendre decisions transcendents per centres de poder allunyats de la immensa majoria de la gent i sobretot no elegits democràticament ni sota cap tipus de control popular. Per això, la demanda de més sobirania s’ha expressat en diferents parts del globus en moltes ocasions vinculat a polítiques econòmiques i socials, i no sempre -cal apuntar-amb preocupació- generant respostes inclusives i solidàries.
A Catalunya s’ha generat una tempesta perfecta: crisi del model constitucional de 1978 en els seus diversos vessants, l’econòmica i social, la del sistema democràtic amb la corrupció i la crisi de representació i la de l’Estat de les Autonomies un cop sentenciat el seu sostre de vidre per part del Tribunal Constitucional. El 15-M va cridar “No ens representen” i el moviment independentista va ocupar cívicament carrers reivindicant poder decidir aquí, i no a Madrid, el nostre present i el nostre futur.
L’experiència de les majories institucionals independentistes (2012-2017) presenta ara ja un balanç prou nodrit per emetre algunes opinions:
1- En el marc de la crisi anteriorment descrita, el moviment independentista s’ha comportat com un factor de ruptura i impugnació del disseny d’Estat hegemonitzat pel PP, al qual Cs retroalimenta i intenta prendre el testimoni ampliant els seus trets més antidemocràtics, centralistes i neoliberals. El PSOE és absorbit preocupantment per aquesta hegemonia renunciant a la seva tradició d’esquerres i republicana. La resposta autoritària, amb la judicialització i criminalització de les idees independentistes, retroalimenta aquest valor impugnatori.
2- Part de l’independentisme no té projecte per a Catalunya i no vol tenir-lo per a Espanya. No hi ha una clarificació de model de societat que es pretén construir, aspectes de model social i econòmic, d’estructura i funcionament democràtic i de política internacional en el món globalitzat. Una part important de l’independentisme no juga la lliga de la sobirania en el seu sentit de radicalitat democràtica per decidir-ho tot, només juga el paper de canviar els collarets dels mateixos amos.
3- El més preocupant és la seva concepció d’unilateralitat i ara d’Il·legitimitat en una societat catalana on més de la meitat de la població no vol la independència i reivindica una identitat o identitats diferents de les projectades per una bona part de l’independentisme. S’han forçat al límit les costures democràtiques, com en les sessions parlamentàries del 6, 7 de setembre i 27 d’octubre, el que ha aprofitat el PP per executar un veritable “cop centralista” amb l’aplicació de l’article 155 de la Constitució i la intervenció de l’autogovern per primera vegada en la història.
¿I ara què? ¿Cap a on anem?
Davant la complexitat del moment seguim assistint a tendències que extremen encara més les seves propostes en un clima contaminat d’electoralisme, com hem comprovat setmanes després de les eleccions del 21 de desembre. Tot i això es consolida el cop centralista tot i ser suportat per la contínua deslegitimació del Tribunal Constitucional (allunyat del seu paper arbitral i convertit en intèrpret del dia a dia de la política catalana independentment de si és formalment requerit per a això o no) i el paper creatiu del Tribunal Suprem pel que fa al delicte de rebel·lió i la seva imprescindible violència.
Aquesta tendència a interpretar la Constitució i el Codi Penal sota el concepte de “dret penal de l’enemic” -desenvolupat per Günter Jakobs- pot acabar consolidant un retrocés en el nostre sistema de drets i llibertats que, sumats als retrocessos en drets econòmics, socials i laborals, poden prefigurar la definitiva resposta conservadora a la finestra d’oportunitats de canvi que es va obrir amb la crisi de 2008 i que en 2019 i 2020 tindrà moments definitius.
Els demòcrates i les esquerres catalanes i espanyoles necessiten reconfigurar els seus objectius estratègics de lluita redimensionant les correlacions de forces i les aliances necessàries a Catalunya, a Espanya i a Europa, reforçant una proposta global on drets socials, plurinacionalitat i democràcia avancin de la mà, tot això sota un mantell republicà que pot resumir l’impuls regenerador o constituent que el moment necessita.
Les forces de canvi a Catalunya i a Espanya no poden girar l’esquena o totes podran ser derrotades per etapes. Si el cop centralista i autoritari ofega el millor de l’independentisme (em refereixo a els seus vectors progressistes, d’esquerres, republicans i democràtics), després li tocarà a l’esquerra, i al final tot demòcrata pot ser sentenciat. Per això, ni la unilateralitat ni el tancament constitucional ens serveixen: hem de construir un projecte on la sobirania i la fraternitat entre pobles convisquin i s’articulin per a una convivència conjunta que asseguri més drets i llibertats en un marc de plurinacionalitat.
Joan Josep Nuet
