Potser no deixen de tenir raó els que consideren que “Varoufakis ha escrit una de les millors autobiografies polítiques de tots els temps” (The Guardian). Són úniques, certament. Però crec que és alguna cosa més que una autobiografia. És, perfectament, un tractat sobre les desestructures i contradiccions de la construcció europea i el riu de sofriments que arrossega rere seu.
Una radiografia punyent, de vegades fregant l’obscè, de les institucions europees (singularment de l’única que no li és pròpia: la troica). Un dietari gens complaent del primer govern Tsipras. Una dissecció política i ètica de la plutocràcia que governa els pobles d’Europa en ple segle XXI. Un relat precís en temps real i en un primer pla de protagonisme (d’enorme valor històric d’altra banda), entorn de les negociacions sobre la renegociació del deute grec. Un apunt i una aportació a la construcció d’alternatives per quan altres governs, en altre moment, intentin posar en primer pla els interessos dels pobles davant l’oligarquia que ens depreda.
Tranquils, no estem davant d’un totxo teòric (que per pàgines ho és) de ciència política en relació al moment històric que d’Europa i menys, des d’aquest mirar-se el melic eurocèntric tan característic d’aquests manuals. Estem davant, així ho he qualificat, d’un llibre addictiu com pocs. I addictiu pel que diu i explica i per com ho diu i com ho explica. Es pot escriure de coses serioses (més encara, transcendents) i escriure tan bé i tan apassionadament com ho fa Yanis Varoufakis? Doneu-ho per fet. Us enganxarà com si es tractés d’una novel·la negra i per als que no els hi agradi la novel·la negra … Us enganxarà igualment.
Però el seu interès transcendeix la trama i el best-seller i també l’àmbit europeu i el marc de la crisi grega. És un llibre sobre ètica i política. De fet, un qüestionament de la política malalta: dels mals de fons que l’allunyen de la ciutadania en els inicis del segle XXI, allunyada de l’esperança i la fe que li tributava la ciutadania en un altre temps, del servei que ja no presta… Deixa al descobert que la política ja la fan mers titelles dels poders financers (els fills de Goldman Sachs molt fonamentalment) que aconsegueixen sempre els seus objectius perfectament planificats sobre la base d’actuar com un veritable sindicat mafiós. O llegim com despulla la crisi d’alternativa de la socialdemocràcia, que apareix a les pàgines del llibre, amb el cinisme característic (i literal etimològic) a través d’alguns dels seus més conspicus representants a Europa (Schultz, Moscovici, Hollande).
Comportar-se com adults és una reflexió sobre què queda de la sobirania avui en un món global. Sobre els límits dels Estats-nació per fer justícia amb els seus pobles i de la comunitat internacional per fer justícia amb alguns (molts ja) dels seus estats membres i on apareix clar que cedim sobirania popular (una redundància inútil) sense rebre res o gairebé res a canvi. Un llibre sense cap derivada teòrica cap a l’autarquia i el nacionalisme per part de Varoufakis i, tampoc, a res que el porti a l’euroescepticisme. Tot el contrari. Un contemporani del segle XXI realment existent i un europeista convençut en batalla campal amb els veritables liquidadors de l’única Europa possible: la dels pobles. Aquest és Yanis Varoufakis. Però que reclama d’un únic cirurgià, que no és altra que la política, per als mals d’una globalització que trenca les costures del planeta i aboca a milions a la pobresa extrema davant l’enriquiment palpable de l’1%. Una vindicació doncs de la política com a constructora d’ordres nous i solució dels nous paradigmes del nostre segle.
Comportar-se com adults, un títol que l’autor agraeix explícitament a Christine Lagarde Directora Gerent de l’FMI (la qual, en una brega amb els dirigents europeus va utilitzar aquesta expressió per desairar el comportament d’aquests davant el govern grec). És un relat vibrant amb tots els ingredients: passió, misteri, espionatge (delirant el Consell de Seguretat Nacional dels EUA seguint el mòbil i les converses de Varoufakis amb els seus col·laboradors i trucant-los directament per saber si anaven de debò!…), incògnites sense resoldre, suïcidis heroics, morts anònimes…
Dels valors i qualitats del llibre no és menor el retrat de personatges que apareixen en les seves pàgines. Retrat que algú esperaria esbiaixat, sectari, rancorós, corrosiu. Però no. És una dissecció i una lectura política de tots i cada un d’ells. Desisteixin de llegir el llibre els que vulguin trobar fàcils caps de turc i dolentíssims (que no diu que no ho siguin) que explicarien tots els nostres mals en aquest temps d’incertesa que ens ha tocat viure. La cosa és més complicada. Cada personatge apareix amb un perfil polític precís i singular. Una Angela Merkel que llueix com a veritable Reina Sol en aquesta Europa meitat alegre de la submissió a ella (com és el cas dels països de l’est) meitat imposant un ordre alemany i sense més visió estratègica al conjunt de la UE. Mario Dragui gelós defensor del seu poder real i ben real al BCE i cínic fins a l’extenuació, fred killer arribat el moment… Wolfgang Schaüble un patriota alemany més conscient que altres, malgrat la seva imatge de dur, dels mals de fons de la UE que en realitat vol a Grècia i no només a Grècia fora de l’euro com única manera de salvar l’única Europa possible: la dels grans països europeus i que té el seu propi poder enfront de Merkel i les seves pròpies baralles amb ella. La Comissió Europea: una closca buida en mans dels plutòcrates si hem d’atendre als Comissaris de l’àrea econòmica que desfilen per les pàgines del llibre… Christine Lagarde una dona intel·ligent (a més de corrupta clar) que potser és l’única que va creure en la renegociació del deute grec i en la necessitat de donar una sortida al govern Tsipras. Macron, llavors només ministre del socialista Hollande, curiosament, potser el més còmplice amb Grècia i amb Varoufakis…
Fins i tot Espanya té el seu personatge estrella: Luís de Guindos que va entendre que el tema no era econòmic sinó polític. Varoufakis i Tsipras no podien sortir-se amb la seva. Sense més. Seria molt mal exemple per als pobles europeus: podrien seguir el camí de Grècia! I Espanya estava en un moment en què Podemos podria ser la segona fitxa del dòmino… Així que es tractava de fer claudicar al poble grec al marge de tota consideració. Sí o sí. No hi havia, ni hi hauria, pla B.
I lloc principal ocupa, com és lògic, Alexis Tsipras. Es tracta del retrat d’una decepció personal encara que també política. Però honest i equànime això sí. Alexis és al principi un dirigent polític que encarna l’esperança, que convenç a Varoufakis, entusiasta i ferm defensor de la lleva del deute, amb un programa econòmic més a l’esquerra que el del mateix autor del llibre; polític humà capaç d’aixecar l’ànim dels seus ministres com quan va alçar la destral de guerra davant de l’FMI i la Troica i va dir: “No només deixarem de pagar! Tu (Vaorufakis) pujaràs a un avió, aniràs a Washington i li diràs a la senyora en persona que deixarem de pagar a l’FMI” que fan escriure a Varoufakis: “En aquell instant, vaig viure el més proper a una sublim Eucaristia que una colla d’ateus puguin arribar a sentir mai”. Però també el Tsipras responsable, condicionat per les famílies de Syriza que no vol trencar el partit en un moment decisiu pel seu poble, el melancòlic que no et permet saber que passa pel seu cap, l’abduït per Angela Merkel en la qual va confiar en moments crítics per aconseguir ni que fos una derrota dolça. Si no fos perquè hi ha poders que escapen fins i tot al control de Merkel…
I en el rerefons… sempre el poble grec. La seva dignitat, la seva lluita, les seves mobilitzacions, la particular comunió de Varoufakis amb ell, a través de persones anònimes que li donen més llum i força que qualsevol reunió del Consell de Ministres o company que l’envolta. Aquesta singular relació, populista sí…
I si es vol finalment, certament, el que apareix en el llibre són dues coses per a mi molt inquietants i descoratjadores: el poder omnímode i sense control de molt pocs i la força i determinació que tenen per ofegar qualsevol intent de canvi real en l’Europa d’avui. Potser matèria sobrada per a una pròxima entrega de Yanis Varoufakis.
Llavors quina és doncs la raó de ser d’aquest llibre? Varoufakis ens ho diu amb un símil de les tragèdies Shakespearianes que recorre tot el llibre:
“Totes les persones que apareixen en aquestes pàgines creien actuar de la manera correcta, encara que al final les seves accions, preses en conjunt, acabessin provocant una catàstrofe d’escala continental”
Al final, el que estem és davant del capitalisme al seu estadi molt superior, davant la crua i cruel lluita de classes que es reconeix al final de les pàgines. Però no hi ha desànim ni desesperança a Varoufakis. La seva actitud no és la del gos llepant-se les ferides. Només cal una declaració de principis sobre Europa:
“Contemplar els intents de la UE de gestionar la crisi és una mica com veure Otel·lo: un es pregunta com és possible que els nostres governants puguin estar tan enganyats… En aquesta titànica batalla per l’ànima i la integritat d’Europa, les forces de la raó i de l’humanisme hauran de fer front al creixent autoritarisme”. Això explica el seu compromís amb Europa (a qui va ser tractat poc menys que de dinamiter de la mateixa) i, en llançar DIEM 25, més enllà de tota consideració política, apareix l’intel·lectual compromès que no ha perdut la fe en la política per transformar les vides quotidianes de la gent.
El crit de combat, en la dedicatòria del llibre, ho sintetitza, ho deixa clar:
“Per a tots els que busquen el consens amb entusiasme, però prefereixen la derrota abans de quedar en entredit”
Ramón Luque
