Aquest és el segon d’una sèrie d’articles dedicats a l’anàlisi de la nova extrema dreta, que vam començar amb Una mirada a la nova extrema dreta (I).
Les causes del sorgiment i ascens dels partits de dreta radical contemporanis, són objecte de debat dins de la literatura acadèmica. Pippa Norris, en el seu llibre Dreta radical, publicat l’any 2009, engloba totes les postures en tres enfocaments diferents: l’enfocament sociològic, l’enfocament institucional i l’enfocament tradicional de l’estudi dels sistemes electorals. Norris realitza una anàlisi de 39 països, posant a prova aquestes tres escoles teòriques.
L’enfocament sociològic posa l’accent en la part de la demanda i en els canvis estructurals de la societat. Aquestes tenen com a conseqüència un augment de la demanda social de partits de dreta radical, els quals actuen com a vàlvules de fuita a les frustracions polítiques de la comunitat.
La dreta radical troba un brou de cultiu òptim per créixer en aquelles societats on es donen certes condicions, com per exemple, allà on s’ha creat un estat d’alarma en una població en sentir-se amenaça per l’augment de la immigració. També tenen molt a veure els trencaments i substitució dels cleavages tradicionals, com els religiosos o els de classe, que fins ara estructuraven les filiacions polítiques de la societat, per altres de nous. Una reacció negativa contra l’aparició dels valors postmaterialistes i/o les retallades en l’estat del benestar i la corrupció, poden ser també elements afavoridors de l’aparició d’aquest tipus de formacions. Altres factors poden ser la perduda d’estabilitat laboral i l’augment de les xifres de desocupació. Cada una d’aquestes situacions és sensible de generar descontentament amb els principals partits tradicionals i desconfiança cap a les institucions.
Norris realitza la seva recerca sobre les explicacions per la part de la demanda analitzant factors com el perfil de la classe social, el gènere, l’augment de la protesta social contra l’establishment i l’elit política i els canvis en l’opinió pública generats pel creixement de la immigració i del multiculturalisme. Les conclusions més importants a les que arriba són que el suport a la dreta radical es dóna, essencialment, en perfils socials corresponents a la petita burgesia, professionals autònoms, tècnics per compte propi i petits comerciants, així com en treballadors qualificats i no qualificats. Per tant, el perfil social sembla més complex del que indiquen els estereotips populars, que limiten aquest suport a sectors de treballadors poc qualificats, que poden veure perillar el seu lloc de treball per la competència que suposa la immigració. Pel que al gènere respecta, persisteix el suport majoritari a aquests partits entre els homes. Pel que fa a l’augment de la desconfiança en l’establishment i en el sistema polític, sembla que el factor que més afavoreix al suport a la dreta radical és la cada vegada menor confiança en les institucions polítiques i legals, especialment en els partits polítics i els parlamentaris, encara que aquestes dades no són concloents, ja que en algunes societats modernes existeix un augment notable de desconfiança cap a aquestes institucions i no per això els partits d’extrema dreta han aconseguit bons resultats. Alguna cosa similar ocorre en el cas de canvis en l’opinió pública respecte a la immigració i el proteccionisme cultural. Sí que es mostra rellevant en el suport a la dreta radical però no explica per si només el fenomen, ja que en països amb indicador similars, els suports a aquests partits és desigual.
L’enfocament institucional, per la seva banda, sosté que l’anàlisi pel costat de la demanda és massa simple i, de fet, les conclusions a les quals arriba Norris així ho demostren. D’aquesta manera, l’enfocament institucional diu que l’accent ha de posar-se en el que els partits poden fer amb les seves accions i mètodes. Així, aquesta escola, posa l’èmfasi en el costat de l’oferta, com per exemple les activitats estratègiques dels partits dintre de la mateixa competició electoral amb els altres partits i la zona de l’espectre ideològic en la qual decideixen posicionar-se. Respecte a les activitats estratègiques, el focus d’estudis de Norris van ser factors com el discurs antiimmigració dels partits de la nova extrema dreta, l’estil populista dels seus discursos, la tipologia i el carisma dels seus líders i els recursos financers i organitzatius de cada formació.
La posició espacial en l’eix ideològic dels partits principals limita les possibilitats d’expansió de la dreta radical. En aquells països on els partits d’esquerra i de dreta convergeixen al centre moderat, l’extrema dreta té major capacitat d’expansió. D’altra banda, quan els partits de dreta decideixen adoptar els missatges de la dreta radical, o els accepten com a socis de govern, en realitat el que fan és legitimar el discurs radical de cara als electors. D’aquesta manera, l’èxit d’aquests partits depèn de la resposta de les formacions tradicionals a problemàtiques utilitzades per l’extrema dreta.
Al testar les dades pel costat de l’oferta, l’estudi de Norris arriba a la conclusió que l’èxit de la dreta radical pot atribuir-se en gran part a la posició ideològica dels principals partits i en les oportunitats que aquesta els proporciona, encara que varia segon el context de la legislació electoral, ja que aquestes influeixen en el posicionament ideològic dels partits. Així, en els sistemes majoritaris, en el que els partits convencionals estan més propers ideològicament però en els que resulta molt complicat que una formació petita aconsegueixi representació, l’èxit de la dreta radical depèn del fet que el seu missatge populista i ideològic sigui més moderat, i en el cas dels sistemes de representació proporcional, els partits de dreta radical troben major espai en l’espectre ideològic per llançar missatges més radicalitzats.
D’aquesta manera entra en joc el tercer enfocament que se centra en els sistemes electorals. Segons aquest enfocament, posar el focus en les explicacions en l’oferta o la demanda és incorrecte perquè els diferents sistemes electorals estableixen una competència imperfecta, ja que condicionen la representació i l’accés a les institucions dels partits.
Les oportunitats dels partits de dreta radical depenen dels requisits legals associats al registre de partits i la presentació de candidatures. Aquest es veu limitat quan el procés de registre resulta complicat costós i, especialment, quan aquests partits es troben amb traves legals que els impedeixin el seu registre. D’altra banda, els sistemes electorals de representació proporcional amb llindar baix propicien d’obtenció de representació de partits petits, mentre que els sistemes majoritaris ofereixen menys possibilitats, ja que la competició és més tancada.
Com veiem, després de fer una repassada als tres enfocaments: sociològic, institucional i de sistema electoral, hem pogut observar, guiats pel treball de Pippa Norris, que tots tres enfocaments interactuen entre si i que si un facilita l’aparició de formacions de dreta de tall extremista, pot ser corregit per un dels altres dos. Tots tres actuen com a tres vàlvules que ajuden a mantenir controlat el flux pas dels partits d’extrema dreta. A tall de resum, podem concloure que els resultats de la dreta radical depenen de la manera en què les regles institucionals formals estableixen el context, tant en el que correspon a l’oferta (partits polítics) com el que correspon a la demanda (societat).
LB
