Aquest és el tercer d’una sèrie d’articles sobre la nova extrema dreta. Pots trobar els dos articles anteriors a “La nova extrema dreta (I)” i “La nova extrema dreta (II)“.
El nativisme forma part essencial de la base ideològica de la nova extrema dreta. És un concepte que va aparèixer als Estats Units a principis del segle XIX, aplicat a la resposta defensiva dels colons originals que veien amenaçades la seva cultura, valors i institucions, a causa de l’onada massiva d’immigrants que provenien d’Europa, la majoria d’origen camperol catòlic d’Irlanda i Alemanya. Aquests immigrants eren vistos com enviats de les elits catòliques europees, que arribaven als Estats Units per acabar amb la llibertat americana i prendre el control polític de les institucions. Amb aquests arguments com a base, en la dècada del 1840 i 1850 va aparèixer l’American Party, que atreia votants de les classes populars que veien perillar els seus llocs de treball per la competència que suposaven els immigrants, als quals culpaven de l’augment de la delinqüència i els acusaven d’embrutir la societat americana a causa de la seva marginalitat i dels seus valors i tradicions tan diferents.
Després de gairebé un segle i mig de letargia del nativisme, a la fi del segle XX tornà a ressorgir amb força a causa de l’augment del flux d’immigrants procedents de països en vies de desenvolupament. L’argument que va prendre més força en aquest moment va ser el fet que els immigrants eren més dependents dels serveis públics que qualsevol altre grup d’immigrants que haguessin arribat al país. D’aquesta manera, s’apel·lava a l’enorme despesa que suposava la immigració per a les arques públiques i, per tant, a la comunitat. Això se sumava a l’amenaça que constituïa la immigració cap a la forma de vida tradicional americana per reforçar l’argumentari antiimmigració.
A Europa, el discurs nativista va començar a sorgir amb força a principis la dècada de 1990, encapçalats pel Front Nacional francès i el Vlaams Block belga. El seu objectiu principal era construir tot un argumentari en el qual es feia culpable a la immigració d’origen islàmic de suposar una amenaça per a la cultura i els valors tradicionals d’Occident. A causa del fet que molts dels immigrants ja s’havien establert als països d’arribada, i havien tingut fills, el discurs d’aquests partits es va desplaçar de la reivindicació d’una major regulació dels fluxos migratoris a la integració dels que ja es trobaven dins, per evitar la creació de guetos i grups tancats que podien proliferar a causa de les polítiques tolerants amb les tradicions i cultures estrangeres.
Els partits de la nova extrema dreta construeixen el seu discurs emprant arguments contra els immigrants, especialment contra aquells procedents de països musulmans, reemplaçant l’antisemitisme de l’extrema dreta tradicional per la islamofòbia. Es tracta d’un rebuig al multiculturalisme, apel·lant al fet que no totes les cultures són compatibles. Així, posen l’èmfasi en què l’èxit de la integració dels immigrants està en funció tant del desig com de la capacitat dels estrangers per adoptar la cultura, els valors i la manera de vida del país d’acolliment. D’aquesta manera entra en joc el nivell de commensurabilitat i de compatibilitat de la cultura i els valors de cada grup d’immigrants: aquells que comparteixin els valors principals amb la societat d’acolliment, la integració no plantejarà cap problema, mentre que per a aquells grups on la cultura i tradicions siguin incompatibles amb els valors dominants, la integració resultarà impossible.
La dreta radical populista europea, contraria a la multiculturalitat per entendre-la com una proposta perillosa i amenaçadora, s’oposa de manera radical a qualsevol intent d’ajudar a preservar i fomentar la identitat dels immigrants, enfrontant-se a les polítiques que vagin en aquest sentit. L’argument és que, com més immigració existeixi, més difícil resultarà la integració, perquè la tendència serà a crear grups tancats i mons separats, que alimentarà la seva identitat i els impedirà despullar-se d’aquells valors i tradicions que formen part de la seva idiosincràsia i que xoquen frontalment amb els valors i tradicions de la societat occidental.
El nativisme suposa un racisme cultural que posa l’accent en la identitat cultural pròpia i considera inviable la convivència en un mateix territori de diverses comunitats culturals, sent constants les al·lusions als perills derivats de la immigració. S’emfatitza una diferenciació entre comunitats per accentuar els trets distintius, negant la integració dels immigrants en la cultura autòctona, perquè aquesta acabaria perdent la seva essència a causa dels efectes negatius dels elements culturals aliens. Enfront de la mescla de cultures, el racisme cultural argumenta que cada cultura té el seu propi territori i a ell ha d’adscriure’s cadascuna d’elles. És d’aquesta manera que el discurs de la nova extrema dreta se centra en els mals que suposa una immigració massiva, argumentant tot un seguit de clixés i tòpics, creant una imatge estereotipada de les persones immigrades que arrela fàcilment a la societat.
LB
