Que van ser les Revolucions de Colors i les Primaveres Àrabs? Quina importància tenen en la política europea?
Revolucions de colors
“Revolucions de Colors és el nom col·lectiu que han rebut una sèrie de mobilitzacions polítiques en l’espai exsoviètic dutes a terme contra líders suposadament «autoritaris» acusats de «pràctiques dictatorials» o d’arreglar les eleccions o d’altres formes de corrupció. En aquestes, els manifestants solen adoptar com a símbol un color específic que dóna nom a la seva mobilització. Aquest fenomen sorgit a l’Europa Oriental també va tenir posterior repercussió a l’Orient Mitjà. Aquestes protestes tenen en comú el recurs a l’acció directa no violenta, segons els seus simpatitzants, i un marcat discurs prooccidental, a més de, segons els seus defensors, «democratitzador i liberal».”
Això és el que es pot llegir a la versió castellana de la Viquipèdia sobre les Revolucions de Colors. A la versió catalana també s’hi pot trobar una relació de les Revolucions de Colors esdevingudes fins avui.
Revolució Groga (a les Filipines el 22 de febrer del 1986)
Revolució de Vellut (a les Repúbliques Txeca i Eslovaca el 17 de novembre del 1989)
Revolució Bulldozer (a la República Federal de Iugoslàvia el 5 d’octubre del 2000)
Revolució de les Roses (a Geòrgia el 3 de novembre del 2003)
Revolució Taronja (a Ucraïna el 22 de novembre del 2004)
Revolució Violeta (a Iraq al mes de gener del 2005)
Revolució de les Tulipes (al Kirguistan, el 27 de febrer del 2005)
Revolució dels Cedres (al Líban, el 14 de febrer del 2005)
Revolució blava (a Kuwait el mes de març del 2005)
Revolució amb texans (a Bielarús el 19 de mars del 2006)
Revolució Safrà (a Birmània el 14 d’agost del 2007)
Revolució morada (a Moldàvia el 6 d’abril del 2009)
Revolució verda (a L’Iran el 13 de juny del 2009)
Revolució del gessamí (a Tunísia el 17 desembre del 2010)
Revolució del Lotus (a Egipte el 25 de gener del 2011)
Revolució del gessamí xinesa (a la República Popular Xinesa el 20 de febrer del 2011)
Revolució Colorida (a Macedònia el 12 d’abril del 2016)
Primaveres Àrabs
La Viquipèdia en castellà també dona una definició interessant d’un altre fenomen similar, les Primaveres Àrabs.
“Les manifestacions del món àrab de 2010-2013, conegudes com a Primaveres Àrabs, corresponen a una sèrie de manifestacions populars, segons els manifestants, per la democràcia i els drets socials organitzades per la població àrab i, en molts casos, finançades per potències occidentals.”
La versió catalana afegeix una relació molt gràfica de les Primaveres Àrabs.
9 d’octubre de 2010 Sàhara Occidental
18 de desembre de 2010 Tunísia
28 de desembre de 2010 Algèria
“13 de gener de 2011-15 de febrer de 2011” Líbia
14 de gener de 2011 Jordània
17 de gener de 2011 Mauritània
17 de gener de 2011 Sudan
17 de gener de 2011 Oman
18 de gener de 2011 Iemen
20 de gener de 2011 Albània
21 de gener de 2011 Aràbia Saudita
25 de gener de 2011 Egipte
26 de gener de 2011 Síria
30 de gener de 2011 Líban
30 de gener de 2011 Marroc
1 de febrer de 2011 Djibouti
10 de febrer de 2011 Iraq
13 de febrer de 2011 Somàlia
14 de febrer de 2011 Bahrain
14 de febrer de 2011 Iran
18 de febrer de 2011 Kuwait
Occident, exportador de “revolucions” prefabricades
Com podem comprovar, és una opinió estesa que tant les Revolucions de Colors com les Primaveres Àrabs han estat processos de desestabilització de governs sobirans promoguts per les potències occidentals, que han tingut com a objectiu fer caure governs nacionals per interessos econòmics de les poderoses corporacions. Amb el pas del temps, la ingerència de les grans potències capitalistes en aquests processos polítics ha estat reconeguda donada la gran quantitat d’evidències.
Avui no hi ha cap persona ben informada que no conegui l’obscura participació d’occident en aquests processos. La simple enumeració de les “revolucions” posa al descobert la seva estranya semblança sistemàtica, talment com si fossin processos creats en sèrie seguint un mateix patró. Existeixen nombroses publicacions que documenten la profunda connexió dels interessos capitalistes occidentals en aquestes suposades mobilitzacions espontànies de la ciutadania.
Tanmateix, mentre succeïen, el simple suggeriment que darrere d’aquestes mobilitzacions, en aparença espontànies i populars, hi havia la mà negra d’alguns serveis d’intel·ligència o d’algun grup de pressió empresarial era rebutjat com una teoria de la conspiració.
El fet habitual que cap d’aquests moviments de protesta estigués encapçalat per organitzacions arrelades en la societat civil, com partits polítics d’oposició, sindicats o moviments socials històrics, es preferia veure com una mostra d’espontaneïtat ciutadana. El fet que aquests moviments fossin promoguts per una estranya amalgama d’ONG, grups informals i personatges mediàtics completament prooccidentals, no es volia percebre com una evidència de dirigisme, sinó com l’expressió d’una incipient nova autoorganització popular. El fet que aquests moviments recollissin un malestar popular real i el convertissin en un programa de reivindicacions ple de vaguetats i contradiccions, no es veia com a prova de la incongruència dels seus objectius, sinó que era interpretat com una evidència de la pluralitat de grups que hi confluïen.
Malgrat tot, passat l’impacte mediàtic d’aquestes “revolucions”, el sistema no ha pogut impedir que la veritat sortís a la llum, ni li ha interessat impedir-ho. Quan els mitjans de comunicació treuen el seu focus d’aquests països, la gran majoria de les audiències deixen de preocupar-se pel desenllaç dels esdeveniments. El tema ja només circula entre els minoritaris cercles progressistes i acadèmics que, en comprovar la infinita capacitat de manipulació que té el capital corporatiu, transiten entre la indignació i el terror paranoic.
Les primaveres induïdes “occidentals”
Davant les Revolucions de Colors i les Primaveres Àrabs, la ingenuïtat de l’esquerra europea sembla doble. D’una banda, mentre les “revolucions” es produïen, l’esquerra va caure en el parany del suport acrític a aquestes mobilitzacions i va alimentar el discurs mediàtic contra els suposats dictadors, sense permetre anàlisis més complexes. D’altra banda, un cop assumida, a força d’evidències, l’obscura participació d’occident en les mencionades “revolucions”, segueix cometent la terrible supèrbia de considerar que aquesta capacitat de manipulació només es pot portar a terme en el Tercer Món i que, a la vella i sagrada Europa, coses així, senzillament, no passen.
Però res més lluny de la realitat, Revolucions de Colors i Primaveres “occidentals” es comencen a succeir cada vegada amb més freqüència, quan el malestar social comença a despertar un moviment de resistència.
Aquest mecanisme ha estat estudiat en diferents treballs publicats en les darreres dècades, com Guerra Anònima. Els patrons de creació, desenvolupament, assoliment d’objectius i desaparició de moviments com el dels Indignats, el 15M a Espanya, el Nuit Debout a França o l’Occupy als EUA responen al mateix model sistemàtic de les Primaveres Àrabs.
La metodologia és bàsica i molt efectiva: permet la desarticulació i reorientació de les protestes socials latents. Primer es fa esclatar les mobilitzacions, abans que estiguin organitzades i s’hagin dotat de lideratges sòlids. Llavors, s’utilitza el monstruós enginy dels mitjans de comunicació de masses i les xarxes privades per fer caure governs incòmodes i substituir-los per governs més reaccionaris. Així mateix, s’utilitza aquestes mobilitzacions per a fer aflorar les contradiccions internes de les organitzacions de la classe treballadora i per a estendre una concepció extremadament individualista del posicionament polític, també per a estendre una concepció lúdica de les mobilitzacions de protesta, que afavoreix la seva superficialitat i intranscendència. En tots els casos hi juguen un paper determinant els mitjans de comunicació i les mal anomenades xarxes socials, en realitat xarxes de tràfic de dades íntimes i privades de les persones usuàries.
En aquest sentit, convé recordar que tant les revelacions de Wikileaks, com les filtracions d’Snowden, com el recent escàndol de Cambridge Analytica, han posat al descobert l’ús sistemàtic d’aquestes plataformes d’Internet per part d’agències d’intel·ligència per a la manipulació de l’opinió pública a escala massiva, també als EUA i la UE.
El control mediàtic de l’agenda de mobilització i la batalla per una agenda pròpia
Aquestes evidències mostren els efectes del creixent control mediàtic de l’agenda de mobilització dels moviments socials a escala global. Avui, són els mitjans de comunicació de masses i els cicles electorals els qui determinen els temps d’inici i final de les mobilitzacions transcendents i condicionen, d’aquesta manera, el seu efecte real en la política interna dels Estats.
Per plantar cara a aquesta realitat, és necessari que els moviments socials i progressistes recuperin la capacitat de mantenir una agenda pròpia de mobilitzacions, desvinculada dels cicles purament electorals i mediàtics, així com un punt de vista propi de la realitat. Però per a fer això, és imprescindible dotar-se de mitjans de comunicació que facin front al pensament únic dels mitjans corporatius. Uns mitjans alternatius de comunicació que han de tenir una estreta vinculació amb els moviments de base i que han de servir a la construcció d’un front unitari democràtic i social que vagi molt més enllà d’una simple candidatura electoral. Per a això, també cal recuperar antigues metodologies d’organització de la classe treballadora i repensar amb profunditat l’estratègia política i el sentit de les mobilitzacions actuals.
Aquesta és una tasca complexa i difícil, que tanmateix no pot ser deixada per més endavant.
PA
