Durant el mes de març de 2018 ha esclatat un escàndol que involucra Donald Trump i Facebook, manipulació psicològica per guanyar campanyes i robatori massiu de dades personals. Aquesta història també inclou revelacions d’extreballadors i tàctiques d’extorsió i suborn per guanyar eleccions. Aquesta és la política que ve?
El 17 de març The Guardian i The New York Times revelen el robatori massiu de les dades de 50 milions d’usuaris de Facebook (número que s’ha elevat a 87 milions). El 19 de març el canal de televisió anglès Channel 4 va difondre els resultats d’una investigació encoberta sobre la consultora política Cambridge Analytica. Aquesta consultora presumia d’haver dissenyat la campanya que va dur a Donald Trump a la presidència dels Estats Units, a més d’utilitzar empreses fantasma per manipular eleccions amb extorsions i suborns.
Robatori massiu de dades: plou sobre mullat
La història es remunta al 2010, quan Facebook permet que les aplicacions puguin accedir a les dades dels contactes de cada usuari. D’aquesta manera, Aleksandr Kogan, un investigador de Cambridge, Regne Unit, va dissenyar un test psicològic que, sense que l’usuari ho sabés, també registrava les dades de les seves amistats. Amb 300.000 usuaris que hi participaven voluntàriament va obtenir les dades de més de 80 milions de perfils.
Hem de reconèixer que estem completament indefenses i indefensos davant dels gegants tecnològics. Les persones que més seriosament es prenen la seva privacitat, excloent els que no tenen xarxes socials, sovint amaguen la seva identitat sota pseudònims o no emplenen algunes dades del perfil, com la localització geogràfica. La veritat és que adoptem estratègies de protecció pensant en persones, i no en màquines.
Es tracta de la xarxa social on més dades aboquem, on és més fàcil ser radiografiats a través dels nostres gustos musicals o cinematogràfics, segons quins continguts polítics compartim, quines paraules utilitzem o de quines pàgines diem “m’agrada”. A més, a través de les nostres amistats donem a conèixer quins són els nostres cercles familiars, professionals, culturals o polítics. És relativament senzill, amb tota aquesta informació, realitzar una predicció sobre les orientacions ideològiques, sexuals o religioses d’una persona.
El nostre nom, o la nostra edat, són dades que els algorismes saben que no representen qui som realment, la nostra identitat profunda. Poc importa que els amaguem si a través dels “m’agrada” estem donant molta més informació i més valuosa.
Que Cambridge Anaytica robés sense permís dades de 80 milions d’usuaris ens sembla un escàndol, com si aquestes dades no fossin ja propietat d’una empresa: Facebook. Ens indigna que ens prenguin les dades sense permís, mentre acceptem regalar-les si es compleixen uns acords que a la pràctica signifiquen el mateix. És significativa la indignació per 80 milions de comptes, i que no ens preocupi el que fa Facebook, que també és propietari de WhatsApp i Instagram, o Google, que controla Gmail, Maps i YouTube, amb les dades de milers de milions de persones.
La postveritat negativa com a lògica política
L’escàndol públic s’ha centrat, curiosament, en Facebook. Però l’ús que s’ha fet de les dades, les tècniques avançades de manipulació psicològica massiva que s’han desplegat en els darrers anys, ens haurien d’espantar igual o més.
Amb la base de dades que va recopilar, Kogan es va associar amb Cambridge Analytica, una consultora política sorgida de l’empresa de manipulació psicològica militar SCL Group, per desenvolupar algorismes que puguin predir l’orientació política d’un votant a partir del seu perfil de Facebook. L’objectiu era el microtargeting, poder realitzar campanyes electorals personalitzades: trobar els missatges més efectius per a cada votant. És la mateixa estratègia que s’utilitza en la publicitat a Internet: obtenir el màxim de dades de cada usuari per poder mostrar-li els anuncis que siguin més efectius. Però, en aquest cas, en lloc de productes es tracta de propaganda electoral. L’estratègia electoral de la campanya de Trump, dissenyada per Cambridge Analytica, es basava a reservar els missatges positius a la campanya oficial del candidat, i complementar-ho amb la difusió massiva de continguts negatius “sense signar”, distribuïts a través de grups i organitzacions aparentment independents de la campanya oficial del candidat (el que a EEUU es coneixen com a PAC). Aquesta coordinació és il·legal als Estats Units, però és difícil de demostrar que hi havia una coordinació deliberada i sistemàtica.
Imatges, vídeos, memes, cadenes de WhatsApp… tothom ho ha rebut alguna vegada, especialment durant unes eleccions. A Catalunya és molt comú des de l’inici del procés independentista. Missatges a favor o en contra d’un partit, d’un candidat o candidata, o de la independència, però amb certes constants. Missatges altament emocionals, sovint negatius i moltes vegades directament inventats. S’han arribat a conèixer com a fake news, o postveritat. Tots sense signar, o , aparentment apartidistes. Qui dissenya aquestes campanyes? Un usuari anònim, o una consultora política que sap molt bé el que es fa? Probablement, com qui encén un gran foc, es tracta d’alimentar les flames de manera constant fins que agafa força per si mateix. Com diu Mark Turnbull, director executiu de la divisió de campanyes polítiques de Cambridge Analytica:
“A vegades pots utilitzar organitzacions intermediàries que ja existeixen. Les alimentes. Són organitzacions de la societat civil […], com organitzacions sense ànim de lucre o d’activistes, i les utilitzem, les alimentem amb material, i ens fan la feina. Posem la informació en el torrent sanguini d’Internet, i llavors observem com creix, amb alguna empenta de tant en tant, per veure com pren forma. Això s’infiltra a la comunitat en línia i s’expandeix. Però sense marques, no es pot atribuir a ningú, no es pot rastrejar.”
La campanya “Defeat Crooked Hillary” va ser dissenyada per Cambridge Analytica per atacar a la candidata demòcrata Hillary Clinton, i va tenir un fort impacte per mobilitzar els votants de Trump.
Les eleccions del 21 de desembre de 2017 al Parlament de Catalunya també van tenir la seva dosi de fake news i postveritats, un dels casos més sonats va ser la sospita que s’estava fent frau massiu del cens per portar “votants castellans” a Catalunya.
És poc probable que fos una campanya dissenyada per un partit, però es basa en els mateixos mecanismes. De fet, diversos periodistes i militants afins a partits polítics es dediquen a propagar aquests rumors, actuant de cadena de transmissió informal equivalent al treball sistemàtic i coordinat que realitzava Cambridge Analytica.
És una tàctica que alguns partits tenen més integrada en el seu ADN. Per exemple, el líder de Ciutadans, Albert Rivera, no té problemes en mentir dient que hi ha llibres de text escolars que parlen dels Països Catalans. Malgrat sigui fàcil demostrar que és fals, el missatge ja s’ha difós i qui el cregui rebutjarà els fets i les dades contràries.
El projecte Maldito Bulo recopila aquests rumors i els desmenteix contrastant les dades. És interessant el recull que fan sobre el 21 de desembre, en una tasca similar a la que fa PolitiFact. Probablement aquests serveis seran cada cop més comuns. Però, altre cop en paraules de Turnbull:
“No serveix de res competir electoralment amb dades perquè en realitat el que importa són les emocions. L’error que cometen els partits polítics és intentar guanyar un debat, enlloc de trobar el nucli emocional de l’assumpte, la preocupació, i parlar-hi directament.”
És important el matís negatiu dels missatges. Els directius de Cambridge Analytica insisteixen una vegada i una altra que les campanyes no oficials han de ser de guerra bruta. Mentre la campanya oficial de Trump difonia els seus missatges positius, la campanya bruta a les xarxes socials atacava Clinton i intentava convèncer als indecisos i els votants indignats de Bernie Sanders, que va perdre les primàries, que es passessin també a Trump. Un doble moviment d’impulsar el candidat propi i enfonsar l’adversari.
És difícil no veure l’analogia amb la campanya electoral del 21 de desembre a Catalunya. No anava de programes, anava d’antiprogrames. Els missatges positius o amb contingut van quedar arraconats per dos sentiments oposats. Per una banda, l’independentisme se sentia humiliat pel 155 i la repressió judicial. Per l’altra, el centralisme de PP i Ciutadans esperonava la indignació de sectors de votants davant l’ús del Parlament i la Generalitat per declarar la independència unilateralment. Ambdós blocs clamaven venjança i l’enfonsament. El motiu per anar a votar era la derrota del programa contrari, més que no el triomf del propi.
Hi ha una gran distància entre la campanya de manipulació psicològica dissenyada per Cambridge Analítica i les campanyes electorals que vivim a Catalunya o Espanya. Per exemple, Cambridge Analytica es vanta de desplegar operacions encobertes en altres països, basades en suborns i parar trampes als adversaris, per facilitar la victòria dels seus clients. En el reportatge de Channel 4 mencionen la contractació d’investigadors privats per destapar draps bruts i contractar prostitutes per fer caure en desgràcia als competidors. Tot utilitzant empreses fantasma per distanciar Cambridge Analytica de l’operació.
Però potser aquesta mena de lògiques polítiques, basades en la falsedat, les emocions negatives, les operacions per enfonsar públicament a l’adversari, són les que seran dominants en el futur pròxim. Tenen una gran eficàcia en un públic que no sap distingir la mentida de la veritat, i que és vulnerable als missatges emocionals que provenen de fonts anònimes. Qui no ha sospitat que la filtració d’escàndols de corrupció a Catalunya i Espanya prové de venjances internes en els mateixos partits? I que ja estem vivint l’assaig de campanyes massives basades en la postveritat. A això només cal afegir-li noves tecnologies que permeten radiografiar cada persona i servir-li únicament el que vol creure.
Mentir i estendre rumors no són precisament tàctiques noves en política. Però en un món altament connectat on cada persona ven la seva identitat a les grans empreses tecnològiques, aquestes tàctiques adquireixen una nova dimensió.
Oriol Arcas
