El procés d’alliberament algerià va ser un dels processos de descolonització més sagnants i més traumatitzants de la història contemporània. L’ocupació d’Algèria per part de França va durar més de 130 anys i va ser una colonització en la qual es va integrar el territori algerià com a part de la metròpoli europea. Però aquesta integració va ser clarament en benefici de França, sense tenir en compte en cap moment les aspiracions nacionals de la població autòctona i els interessos de la població algeriana el que va portar a una terrible guerra d’independència que va durar des de 1954 fins a 1962 i que va acabar amb la claudicació del General Charles de Gaulle i la proclamació de la República Algeriana.
La guerra d’independència va ser traumàtica per a tots dos bàndols i per a tota la societat internacional, ja que va ser exageradament violenta i llarga. Els colonitzadors la veien com una rebel·lió d’una part del seu territori i els algerians com una lluita necessària per a l’alliberament de la pàtria i la seva població, tants anys aixafats i menyspreats. La part algeriana es va organitzar a través del Front d’Alliberament Nacional (FLN) i va comptar amb la participació d’homes, però sobretot amb un grandíssim nombre de dones algerianes, encara que la història hagi, com en molts altres llocs, intentat esborrar-les.
Gilo Pontecorvo en la seva pel·lícula La batalla d’Alger (1966) va ser dels pocs cineastes que va reconèixer la participació de la dona en la Guerra d’Alliberament algeriana, no només com a guerrillera armada, en el seu pas per presons i centres de detenció, sinó també sortint al carrer oposant-se a les forces d’ocupació i festejant l’alliberament.
Escenes de la pel·lícula La Batalla d’Alger de Gillo Pontecorvo
El 1996 Djamila Saharaoui en el seu documental La meitat del cel d’Al·là decidia rescatar dels arxius imatges voluntàriament oblidades i destinades a perdre’s. Buscà a moltes de les antigues combatents i els va donar la paraula perquè recordessin la seva participació i evoquessin quines havien estat les seves esperances en relació amb la independència i, com pensant que per fi havien aconseguit elles també el seu alliberament, van ser enclaustrades i emmordassades per la promulgació d’un codi de la família, que llançà a milers de dones al carrer repudiades pels seus marits, va dir llavors el President de la República Algeriana que a les gallines se les engabia perquè ponguin ous.
Podem doncs dir que les dones algerianes van haver de lluitar una primera vegada, i durant gairebé set anys, per l’emancipació del seu país per tal d’alliberar-lo de la seva situació de servitud imposada pel colonialisme francès i una segona vegada, en una lluita insidiosa, omnipresent i invisible, i que encara segueix, per la seva pròpia emancipació enfront d’una societat patriarcal que va decidir amagar el seu gran paper en l’alliberament nacional.
Avui les dones que van prendre part en la Guerra de la Independència d’Algèria tenen més de 80 anys, el temps podria haver-les relegat definitivament a l’oblit però el seu llegat ha estat a través de les seves filles i nétes.
Les seves filles van baixar als carrers durant el decenni negre cridant que no tenien por i les seves nétes avui continuen empoderades negant-se a baixar la cèrvix davant d’un codi de la família infame que, per moltes reformes que se li faci, continua intolerablement vigent. Participen en marxes, manifestacions esportives, estudien, recorden que el vel, que per les seves àvies va ser una arma, ara no pot ser una gàbia.
Sí, de vegades pensem que hauríem de ser més combatives, voldríem veure més resultats però la lluita contra el patriarcat és la lluita més dura per lliurar, ja que les batalles es lliuren no només als carrers, sinó també en els òrgans legislatius, en els tribunals, a les llars i en el més profund de les mentalitats. És una lluita que ens uneix en l’àmbit supranacional i generacional. Guerrilleres a Guatemala, Colòmbia, mares de la plaça de Maig, camperoles en els arrossars del sud-est asiàtic, a l’Àfrica negra i blanca o en el món occidental on alguns creuen que tot està guanyat però on el nombre de dones indignades i que perden la paciència va en augment, la lluita no ha acabat però guanyarem.
Abans o després, només podem guanyar, ja que som més de la meitat del cel.
Ourdia Sylvia Oussedik i Yasmina Sánchez
Ourdia Sylvia Oussedik, historiadora i gestoria cultural especialista en cultures del Magrib.
Yasmina Sánchez, politòloga i tècnica de projectes de la Fundació l’Alternativa.
