Aquest 28 d’octubre es va realitzar al Centre Cívic Jove Boca Nord, al Carmel, Barcelona, l’acte per l’homenatge del 80è Aniversari del comiat de les Brigades Internacionals que van participar en la batalla contra el feixisme alemany i italià i per la II República en territori espanyol.
L’acte va ser organitzat per l’Ajuntament de Barcelona amb l’Amical de les Brigades Internacionals (ABI) i l’Associació d’Amics de les Brigades Internacionals (AABI), i hi van participar Ada Colau, Alcaldessa de Barcelona, Ester Capella, la consellera de Justícia, Gerardo Pisarello, el primer tinent d’alcalde, i Mauricio Valiente, el Tercer Tinent al consistori de Madrid, entre altres personalitats de diverses organitzacions i representants dels familiars dels Brigadistes.
En l’acte es van esmentar diverses nacionalitats que van conformar les brigades i se’ls va agrair als familiars dels mateixos la seva participació i entrega a la causa; però, en cap moment es van esmentar a les 1412 cubanes i cubans que també van participar com a membres de les Brigades. Fins i tot, ni el mateix representant de la Brigada Lincoln, present a l’acte, va ser capaç d’esmentar que aquest Brigada no va estar formada únicament de nord-americans; sinó que realment era una Brigada mixta. La gran majoria d’ells eren cubans, els segons en majoria eren argentins (650 brigadistes), els brasilers (40 brigadistes) i també la van conformar mexicans i fins a un panameny.
Malgrat que el context polític a Cuba era complicat per les inseguretats presidencials; ja que en aquest període entre 1936 al 1939 van passar els presidents Miguel Mariano Gómez i Federico Loredo Brú (que va negar l’entrada a Cuba a més de 900 refugiats jueus que van haver de tornar a Europa, on 254 d’ells van morir en els camps de concentració nazis) i per les protestes populars per l’ampliació dels mecanismes polítics i econòmics de dominació imperialista sobre el país.
El Partit Comunista de Cuba, fundat per diversos revolucionaris, entre ells José Miguel Pérez (qui va ser el seu Primer Secretari i anys després va fundar el Partit Comunista de Canàries), va ser l’organització que des de la clandestinitat va jugar un important paper en les mobilitzacions, mítings, publicacions i agitació política per a crear simpatia per la lluita de la República espanyola i consciència en la lluita contra el feixisme. Entre aquestes activitats de mobilització, no es pot oblidar que fins i tot al mateix Sr. Fernando dels Rius, ambaixador d’Espanya a Washington, va ser el principal orador en un acte d’adhesió per la República espanyola, celebrat a l’Havana, a principis de 1938.
Els cubans van arribar en quatre grups. El primer grup de cubans va sortir l’abril de 1937, el qual estava format per especialistes de carrera militar, molts d’ells havien estat comandaments de les forces armades dissoltes el 1933, sent el major dels quatre. Dos grups van sortir dels Estats Units, reclutats pel Club Julio Antonio Mella, des de Nova York, i organitzats principalment pel Partit Comunista d’aquest país, que van anar a formar part del 1r Contingent de l’anomenada Centúria Guiteras, del Batalló Lincoln. El quart grup era d’emigrats que es trobaven a Madrid, Barcelona i París (França), els qui es van mobilitzar de seguida van començar els atacs.
La proximitat de molts dels Brigadistes cubans amb el Partit Comunista d’Espanya va afavorir l’ingrés de cubans a l’anomenat Cinquè Regiment. Els grups que arribaven des de Cuba i els EUA, entraven fonamentalment per França, en vaixells com a passatgers o mercaders, i després ingressaven a Espanya pels Pirineus, on s’allotjaven al Castell de Figueres i després eren traslladats a Albacete, on es trobaven els Comandaments de les Brigades Internacionals. Els primers que arribaven a Madrid es van incorporar a la Brigada comandada per Valentín González, “El Campesino”. També hi va haver cubans a l’11a Divisió d’Enrique Líster, la 46a de Valentín González i la 101a Brigada comandada per Mateo Meriño; sense oblidar a tots aquells cubans que van perdre la vida a la Batalla de l’Ebre, a la Serra de Pandols.
La solidaritat de Cuba va ser summament generosa en Brigadistes i altres aportacions; molt més quan d’era ben precària, però, van posar grans esforços tot i la situació econòmica precària que imperava a l’illa, més quan van ser els més humils els que més van aportar recursos per a la gesta, coordinats per l’Associació Nacional d’Ajuda al poble Espanyol. Un altre de les aportacions va ser el Comitè d’Ajuda al Nen Espanyol, on la figura de Rosa Leclere va jugar un paper fonamental en la creació d’una escola-llar infantil, en la rodalia de Barcelona, amb el nom de Poble de Cuba.
Poc més d’un centenar de noms formen la llista de cubans que van adobar amb les seves vides les terres d’Espanya amb heroisme i sense restar importància a la resta, m’atreveixo a cristal·litzar tal llanço a la figura, potser més coneguda, de Pablo de la Torriente Brau, líder revolucionari i intel·lectual que va deixar una extensa obra periodística i literària, que va desenvolupar la seva activitat com a lluitador antidictatorial i antiimperialista. Es va incorporar a les Brigades Internacionals com a corresponsal de l’Amèrica Llatina i els Estats Units, les seves cròniques van sortir sota el títol “Lluitant amb els Milicians”; però la seva implicació va ser tanta que va assumir la responsabilitat de Comissari Polític, caient en combat el 19 de desembre de 1936, a Majadahonda, durant la defensa de Madrid. Les seves restes, segons últimes investigacions, es troben enterrades en una fossa comuna pel cementiri del Montjuïc, a Barcelona. A Pablo de la Torriente, el poeta Miguel Hernández va dedicar el poema “Elegia Segunda”, el qual anys després el cantautor Silvio Rodríguez hi va posar música.
Molt malgrat aquestes dades, els parlamentaris de l’acte del 80e Aniversari de les Brigades Internacionals, a Barcelona, van oblidar esmentar a Cuba com a país que va aportar un alt nombre de les seves filles i fills per combatre el feixisme a Espanya. L’empremta solidària de cubanes i cubans no podrà ser esborrada per l'”oblit” dels que haurien de donar just homenatge, almenys, als que amb gran heroisme van ofrenar les seves vides per una causa justa.
Sense cap dubte, els llatinoamericans que van caure en aquestes terres també han deixat un valuosíssim llegat que no ha de caure en l’oblit, i sí recuperat com el valor internacionalista i solidari que ens devem els pobles del món, un llegat d’altíssim valor històric per les futures generacions.
No al feixisme!
Visca la solidaritat i l’amistat entre els pobles!
