L’educació pública d’avui, en totes les seves dimensions, està passant per un moment crític ple de dificultats en forma de fronts de batalla que exigeixen un posicionament i una lògica d’acció dels i les comunistes.
El gran capital i el seu discurs neoliberal -preconitzat per organismes internacionals com l’OCDE i amb el vistiplau dels governs i partits d’esquerra, de centre i de dreta- pressionen des de fa dècades per tal d’exercir una influència definitiva en el futur de l’escola pública: sota un paraigua ple d’eufemismes i neologismes (a saber: innovació, emprenedoria, flipped classroom, avaluació per competències, coaching emocional, informe PISA, ABP, …) pretén convertir l’educació en un negoci rendible. A més i en paral·lel, aquesta influència exercida pels engranatges neoliberals presents en tot el planeta té com a objectiu l’expropiació de l’escola i l’educació pública de les mans de les classes populars, sigui mitjançant la privatització o la segregació. No és d’estranyar, des d’una lògica capitalista, que això sigui així: l’escola pública i democràtica és, des de les seves primeres passes fins el dia d’avui, un vehicle d’empoderament popular per la seva capacitat transformadora de la realitat concreta. Protegir l’escola pública no és només protegir un espai reservat a l’aprenentatge, a la cohesió i la cooperació entre iguals, sinó que és també protegir el futur de les classes treballadores i per tant el benestar de la societat.
Les envestides neoliberals a l’educació pública així com a altres àmbits de la vida pública són identificables, quantificables i finalment criticables. No podem separar la defensa de l’escola pública de la defensa de la sanitat pública, ni del dret al treball digne, ni de les pensions, ni de qualsevol altre àmbit que pateixi històricament o presentment els atacs del gran capital organitzat en la seva guerra contra l’empoderament popular, això és, contra la ciutadania que es resisteix a vendre els seus drets naturals, que es nega a ser clientela en lloc de ser tractada com a subjecte sobirà. És la lluita de sempre: la de la transformació social com a forma de resistència però també de futur.
Aproximar-nos a la realitat de l’escola pública sota l’amenaça de l’apropiació neoliberal dels dies presents demana, segons el nostre punt de vista, una visió superadora de la realitat que ens permeti posicionar-nos davant la lògica neoliberal al mateix temps que fem possible la construcció d’un espai alternatiu de canalització d’estratègies i visions de futur en relació a una escola pública que volem i defensem en tant que eina transformadora i patrimoni de les classes populars. Resistir al capitalisme és construir alternatives al mateix. I des d’aquí considerem que no hi ha un marc més adient que el de l’escola pública i democràtica, laica i universal per a resistir, tot fent camí cap a la construcció de més justícia social.
Així, la defensa de l’escola única -que presentarem en una sèrie de futurs articles – esdevé des del nostre prisma combatiu una necessitat de primer ordre, una resposta necessària a l’emergència que suposa el control ideològic de l’escola per part de les grans corporacions econòmiques, financeres i polítiques que dirigeixen el capitalisme global. Parlar d’escola única i democràtica és parlar de com plantar cara a la segregació i a l’infrafinançament, les dues puntes de llança del neoliberalisme d’avui, que no fa sinó amagar sota la bandera opaca de la innovació la destrucció d’un teixit social popular que no casualment serveix a l’interès i al bé comú. Convertir els centres escolars en empreses: heus aquí la gran croada del neoliberalisme davant de la qual hem de mantenir-nos dempeus, combatives i proactives.
Els articles que seguiran i l’activitat que encetem des de, l’acabada de crear, Àrea d’Educació de Comunistes de Catalunya tenen, per tant, una doble comesa. D’una banda identificar les diferents estratègies neoliberals: analitzar-les, quantificar-les i criticar-les des de la perspectiva de la defensa l’educació pública catalana. Sota aquest pretext, estudiarem el nou decret d’avaluació per competències de la Generalitat, la seva naturalesa i els seus objectius reals. Analitzarem la situació de segregació que pateix l’educació pública catalana, així com l’infrafinançament de part de l’administració pública que respon a una lògica privatitzadora de l’ensenyament al nostre país.
D’altra banda, com ja hem dit, proposem una visió superadora d’aquesta realitat per tal d’articular una resposta organitzada des del partit dels i les comunistes de Catalunya. La construcció d’un discurs superador, més enllà de la praxi que se n’ha de desprendre, esdevé de vital importància si tenim en compte que els partits autoproclamats d’esquerra i progressistes amb representació institucional del nostre país han optat per comprar, sense embuts, el discurs opac de la innovació i de la necessitat de regeneració d’un sistema educatiu, intencionadament jutjat caduc, sigui per interès particular o per desinterès global, als estaments neoliberals; en lloc de construir-ne un des de la base, des dels principis de l’escola pública i de qualitat, universal, que és el que hom esperaria de qualsevol partit o moviment que s’identifica a si mateix des de l’esquerra o el progressisme.
L’atansament de l’esquerra institucional al discurs neoliberal en matèria educativa -i no només en matèria educativa – ens ha de fer reaccionar i passar a l’acció.
Idees com ara “els docents d’avui han de modelar l’alumnat per tal de competir en un món global” no estan gaire lluny del posicionament de l’esquerra institucional, alhora que fa palesa de la substitució d’un discurs transformador per la “compra”, ben embolicada i amb un llacet de progrés, d’un discurs neoliberal el propòsit del qual és convertir l’escola pública en una mena d’ETT que prepari als i les usuàries per a l’entrada a la selva que és avui el mercat global del treball. La nostra voluntat i la nostra visió estan molt lluny d’aquests principis. Ans al contrari, l’escola és una oportunitat de transformació, entre altres coses, del mercat de treball. I no pas una eina acrítica i deshumanitzada d’entrenament per a la precarietat present i futura, tal com plantegen els postulats neoliberals, que són també els d’una part del progressisme de casa nostra.
En aquest sentit, teoria i praxi esdevenen una eina necessària i urgent per aturar les envestides del capitalisme global i recuperar una part del terreny perdut per tal de seguir construint realitat combativa i transformadora des de les escoles.
Comunistes de Catalunya
Àrea d’Educació
