Sembla que gairebé totes les forces militants que resten del que fora el gran PSUC de Sabadell han decidit entaular per fi, la lluita darrera. [1]
Per desgràcia, no es tracta de la lluita darrera per a aconseguir que el gènere humà esdevingui la internacional. Es tracta d’un fenomen bastant més domèstic i lamentable: si un miracle no hi posa remei, aquesta serà la lluita darrera que mena a l’extermini mutu, i a l’extinció política de tota una generació de vells lluitadors i dels seus migrats relleus generacionals. Quatre candidatures provinents d’aquella experiència competirán entre elles en les properes eleccions municipals.
Com sol passar, els uns acusaran als altres de traïció i de trencar la unitat. Tots afirmaran que la derrota que els espera a tots plegats el proper més de maig serà culpa de la divisió. Una divisió que sempre és culpa de l’altre. L’altre és el culpable, per definició. No es descartable que aquest modest i marginal text sigui també desqualificat de manera peremptòria com a culpable de la derrota de tots, menystingut amb alguna frase condescendent o ignorat amb un silenciós aixecament de celles.
Les noves generacions que pretenen rebre l’herència dels vells lluitador de la transició son, a Sabadell, ben migrades. Però a questa no és la pitjor notícia: pel que mosterd els fets recents o no poden, o no saben, o potser no volen, sortir d’aquesta dinàmica ni d’aquesta cultura. Una dinàmica i una cultura que no va començar l’any 2015, com alguns pensen, sinó que prové de molt més lluny.
En el paroxisme de la lluita de tots contra tots, ningú no s’aturarà a pensar que la divisió és producte de la derrota i no pas al contrari. Però sí: és la derrota la que produeix la divisió. Ningú no s’aturarà a pensar que aquesta lluita darrera sabadellenca és un epifenomen d’un procés més important i molt més llunyà en el temps.
A quina derrota em refereixo?
Naturalment parlo de la derrota del PSUC en la transició.[2] De la derrota de la seva política de ruptura democràtica que fou baratada com a gran victòria per part dels seguidors de l’euro-comunisme.[3] L’error no fou la derrota. Qui lluita pot ser derrotat momentàniament.
L’error fou transformar la derrota en gran victòria. L’error fou dir que calia transformar la lluita en consens. L’error fou la participació en l’elaboració de la constitució, foren els pactes de la Moncloa, fou la desmobilització, fou la transformació del partit en màquina electoral. L’any 1982 es recolliren els fruits amargs d’aquella cadena d’errors: la ruptura i la derrota electoral de tots plegats.
Fou la derrota estratègica en la transició el que dugué a la divisió d’aquell gran partit. Les derrotes sempre duen a la divisió. I no a la inversa.
La divisió és conseqüència de la derrota i no a l’inrevés.
Deia Clausewitz. “La guerra no es altra cosa que la continuació de la política de l’estat per d’altres mitjans”. Lenin sostenia que les lleis de funcionament de la política ( en tant que lluïta pel poder) poden ser anàlogues a les de la guerra. Que els meus lectors pacifistes es prenguin les ratlles que segueixen com a una metàfora.
Mentre un exèrcit avança, mentre suma victòries, les seves rengleres creixen i s’enforteixen, la moral de lluita creix. La majoria sol sumar-se al vencedor.
Quan retrocedeix, quan perd una batalla rere altra, l’ exèrcit es desfà; es produeixen desbandades i desercions; sovinteja el refugi en el solipsisme organitzatiu; creixen els egos i la indisciplina; es produeixen ingressos de destacaments amb armes i bagatges en l’exercit vencedor; com a conseqüència d’aquest estat de coses i no com a causa, l’estat major s’esmicola; els generals comencen a culpar-se els uns als altres de la derrota i encapçalen els destacaments de l’exèrcit que, en plena retirada passen a combatre’s els uns als altres.
És a dir la divisió és conseqüència de la derrota i no a l’inrevés
Tant sols un exèrcit disciplinat entorn d’una doctrina estratègica pot adonar-se de la derrota a temps, sobre el camp i, lluny de rendir-se, pot tractar d’organitzar una retirada ordenada, reconèixer el nou camp de batalla, intentar el re-agrupament de forces per a prosseguir la guerra en la seva nova fase. Per a fer-ho possible aquest re-agrupament és condició sine qua non revisar la doctrina estratègica que ha produït a la derrota.
Així doncs, la derrota del projecte estratègic del PSUC en la transició és la causa primera de l’actual dispersió, divisió, solipsisme organitzatiu i esmicolament dels destacaments provinents del gran PSUC de Sabadell. I més enllà de Sabadell, és clar.
Llavors, els euro-comunistes culparen als comunistes de la divisió. I a la divisió, de la derrota. Conseqüentment, es dedicaren a purgar el sindicat i els ajuntaments de comunistes.
Era la seva particular manera de tractar d’ocultar al món i d’ocultar-se ells mateixos que la seva proposta política no era, ni de lluny era com afirmaven, “la autopista al socialisme”. Paco Frutos dixit respecte dels Pactes de la Moncloa, més d’un ho repetia com un lloro. D’ocultar que l’eurocomunisme a l’espanyola no era altra cosa que un atzucac estratègic. Un atzucac a partir del qual molts dels seus seguidors iniciaren la seva particular via al transformisme i a la cooptació.
Enduts per un insuportable supremacisme moral es negaven a acceptar la pròpia derrota i els propis errors. La culpa sempre és de l’ altre: dels sectaris, dels dogmàtics, dels pro-soviètics, dels afgans. Els mitjans de comunicació/manipulació del règim alentaren aquesta visió conspirativa de la crisi i els hi donaren bona cobertura en aquesta tasca. Una simple revisió de l’hemeroteca d’aquells temps avala aquesta darrera afirmació.
Els comunistes que ens resistíem a acceptar la derrota de la transició (alguns romanien, impotents dins d’un PSUC que els post-euro-comunistes havien posat al congelador; altres constituirem el PCC), seguíem combatent-nos els uns als altres com si l’enemic que teníem al davant no existís.
Passats uns pocs anys, un cop recuperada una mica de racionalitat, ens unirem en precàries coalicions electorals. Unes coalicions que, com a producte de la seva precarietat estratègica es trencaven cada cop que calia donar resposta a algun problema seriós. Les coses degeneren amb el temps: des de fa uns anys, les ruptures ja no es produeixen per divergències polítiques estratègiques sinó pel lloc a la llista dels integrants d’un dels lobbys en presencia. L’actual lluita sabadellenca de tots contra tots és una simple manifestació local d’aquest fenomen més ampli.
La veritable derrota ideològica i cultural que ocasiona la lamentable situació sabadellenca habitava des de feia molt de temps dins de les nostres rengleres. Habitava en una cultura política que ja no servia ni serveix: l’institucionalisme polític i sindical, el culta a la representació i a la delegació que anul·la la democràcia, i la seva altra cara, el transformisme.
A resultes de tot plegat els diversos esqueixos organitzatius (el PSUC congelat, o sigui ICV, el PSUC Viu i en part el PCC) es transformaren en lobbys institucionals i sindicals. O sigui en oficines de negociació de càrrecs institucionals o sindicals. Pel davant seu passaren els anys de les grans lluites contra la globalització (per exemple Barcelona 2001; els fòrums de Porto Alegre, de Florència, de Paris…) tot un cicle de lluites que fou menys-preuat, combatut o, simplement, desaprofitat). Passaren tots els intents de renovar l’esquerra provinents de l’impuls d’aquells moviments anti-globalització. Passà davant d’ells la creació de les Candidaturas Alternatives del Vallès, creades en aquells anys i que ara mateix tenen alcaldia a tres ciutats , participen al govern en una altra i tenen representació a dues ciutats més de la nostra comarca.
Malgrat aquell moviment d’inicis de segle en ascens, l’esquerra sistèmica romangué instal·lada en l’institucionalisme tant polític com sindical: foren els anys del tripartit 2003-2010. Els anys de les retallades anteriors a la crisi del 2008; els anys de l’aplicació entusiasta de les polítiques de Maastricht i de la implantació de l’euro; els anys de Bolònia i de la repressió contra els estudiants. Uns anys de tripartit dels que encara no he llegit ni escoltat cap autocrítica. Com a conseqüència d’aquelles polítiques, tota una generació es va polititzar al marge d’ ICV, del congelat PSUC, del PSUC-Viu i del PCC. Foren també els anys de la supeditació del sector crític de CCOO al coscubielisme i al lopez-bullisme.
Vingué la crisi del 2008, i l’onada de desnonaments provocà l’ascens de la PAH; el 15 M inundà les places de joves, les marxes de la Dignitat mostraren una potencialitat de ruptura que fou combatuda o ignorada, aparegué un nou sindicalisme de classe: la revolució de les escales, les kelly’s, les aparadores del calçat, els sindicats de llogaters, fenomens com el de l’Obrera… Tot passava lluny de palau. I tornà el menyspreu i el combat a tot lo nou, el tancament davant del cicle de politització de tota una nova generació. S’inicià el creixement de dues experiències democràtiques de politització massiva de noves generacions: d’una banda el cicle que va dur una nova generació de les places a Podemos,[4] d’altra banda el creixement espectacular de l’esquerra independentista. Una esquerra molt més jove, creativa i combativa.
Entre 2011 i 2015, els diversos trossos del procedents del gran PSUC de fa quaranta anys seguien allà: ignorant o combatent els canvis generacionals, els canvis de composició de la classe treballadora, instal·lats en les velles sigles i donant prioritat a les lluites finals per a millorar la col·locació d’ un dels nostres dins les llistes de precàries coalicions electorals. Cap mirada al conjunt dels problemes de la nostra classe, cap mirada a les noves generacions que es polititzaven amb mecanismes diferents als de la nostra generació.
L’actual lluita darrera a Sabadell no és més que un epifenomen local de tota aquesta història més general. És per això que no té solució. Com digué Juli César tot travessant el riu que marcava el límit de la guerra civil: Alea jacta est. O en l’idioma més modern i menys èpic dels casinos: les jeux sont faits.
Amb el respecte i la fermesa degudes
Allò que el lector llegirà a continuació està escrit amb el respecte degut a persones i organitzacions. Però també amb la fermesa deguda.
La meva previsió és que les persones de la meva generació, ja sigui d’ICV, del PSUC-Viu o del vell PCC que participarà en aquesta lluita darrera no es replantejarà ni l’anàlisi ni els instruments que haurien d’ajudar a sortir d’ aquest cul de sac estratègic. La seva cultura política és producte d’una llarga experiència, està instal·lada tan profundament en llur consciència que no els permet fer altra cosa que allò que saben fer.
Desgraciadament i tal com apuntava al principi, els escassos relleus generacionals que han aparegut en aquest camp, determinats per la vella cultura política en la que han format la seva consciência política, i el seu mètode d’anàlisi dels problemes, les seves prioritats tàctiques i donada la seva absència d’estratègia o no saben, o no poden, o potser tampoc no volen emprendre el camí de sortida d’aquest l’atzucac.
La nostra esquerra local no té prou autonomia de pensament estratègic com per a fer una reflexió del calibre necessari ni per a prendre les mesures correctores adients. Tampoc no compta amb el temps necessari per a fer una operació de tal envergadura.
Una modesta, personal i intransferible conclusió.
Davant d’aquesta realitat, una realitat que no em sembla modificable he arribat a una modesta, personal i intransferible conclusió: hi ha vida au dessus de la mêlée. Vull dir d’aquesta mêlée.
Joan Tafalla
Del bloc La llibertat dels Antics
Notes
[1] Allò que l’amable lector es disposa a llegir, està escrit amb el màxim respecte a les persones quins noms no són pas mencionats però que li seran fàcils de reconèixer a qualsevol sabadellenc. Respecte que faig extensiu als col·lectius que si que menciono. Els conec a tots des de fa quaranta anys i sé que en la seva majoria ( o sigui, no tots), son col·lectius i persones dignes del major respecte més enllà dels meus acords i desacords amb ells. Amb alguns m’uneixen no sols llaços de companyonia, sinó també llaços d’amistat i, per que no dir-ho, de fraternitat. Però el respecte degut no implica l’acceptació acrítica de la incapacitat estratègica per a donar una alternativa comunista a la ciutat de Sabadell i de les males praxis polítiques que es deriven d’aquesta incapacitat: institucionalisme, tacticisme compulsiu, absència de democràcia interna… Unes males praxis que ja s’han fet atàviques i que donada la mitjana d’edat del col·lectiu, no crec que siguin ni corregibles ni reformables.
[2] Es pot llegir un anàlisi de les conseqüències de la derrota de l’estratègia de ruptura democràtica durant la transició en la ponència que vaig presentar al Segon Congrés d’ Història el PSUC celebrat a Barcelona el mes d’octubre de 2016. La ponència duia per títol: Les conseqüències de la transició en el PSUC. Ha estat inclosa en el volum nº 7 de la sèrie Documents del Memorial Democràtic, Les mans del PSUC. Militància, editat per Josep Puigsech i Giaime Pala, Barcelona, desembre 2017.
[3] Alguns, com Coscubiela i López Bulla i els seus seguidors segueixen erre que erre. En parlaré en un altre post que encara està en construcció.
[4] No hi ha espai en aquestes notes per a parlar de la colonització de l’artefacte electoral anomenat Podemos per part de diversos sectors de la vella esquerra i extrema-esquerra que li han inoculat tots els pitjors continguts de la vella cultura política. A nivell local de Sabadell, les divisions fraccionals d’aquest espai des del primer dia són una expressió d’allò que dic. El producte és que segons afirmen les cròniques, avui existeixen quatre expressions de Podem fraccionades i repartides en les quatre candidatures que es presentaran a les eleccions municipals: d’una banda, Guanyem Sabadell, d’altra la coalició entre ICV, el PSUC viu i un sector d’EUiA, el grupet de l’ex-regidor de Sanitat [Podemos decano (sic)] i la nova coalició entre el sector majoritari de Podemos i la direcció local d’EUiA. No sols no tinc espai per a glosar aquesta situació sinó que sobre allò que un no coneix prou, és millor callar.
