El novembre de 2018, John Bolton, Assessor de Seguretat Nacional de Donald Trump, des de l’anomenada Torre de la Llibertat, a la Florida, niu de la màfia anticubana als Estats Units, elogiava al feixista Bolsonaro, mentre al mateix temps carregava contra Cuba, Veneçuela i Nicaragua, qualificant el trinomi com la “Troica de la tirania” a l’hemisferi. Qualificatiu donat sota el raonament que són els països que s’oposen amb més força als interessos de Washington a la regió: prenent com a referència les paraules d’Obama, Vaja! Que no es deixen torçar el braç.
L’escomesa que des de la Casa Blanca i la seva Central d’Intel·ligència (CIA) s’ha organitzat contra aquests tres països és contínua, creixent i, principalment, agressiva.
Amb Nicaragua, van promoure dins d’aquest país centreamericà altres guarimbas com les que van fomentar a Veneçuela el 2014 (1), prenent com a excusa el descontentament que es va generar en sectors de la població i empresarial, per les mesures socials anunciades per Daniel Ortega, sobre pensions i impostos, malgrat que les mateixes responien precisament a les recomanacions exigides per l’FMI.
La raó de les maniobres ianquis, en generar caos i desordre a Nicaragua, respon a la intenció de frenar el projecte de construcció d’un canal transoceànic amb majors potencialitats tecnològiques i capacitat de serveis de trànsit, que Daniel Ortega va reprendre del pla d’acció que el mateix Augusto César Sandino va redactar el març de 1929, i que posa en perill els interessos ianquis, que avui dia controla el canal de Panamà. A més, el govern dels EUA té a Nicaragua una altra dolorosa espineta a treure: una altra Revolució en el Continent que va arribar al poder per mitjà de les armes i en la qual es va derrotar a les forces de la contra, les quals van ser finançades pels EUA, a través de bruts plans (Iran-Contres / Irangates_1985-86) (2).
Veneçuela es va convertir en una pedra a la sabata, des que el Comandant Hugo Chávez Frías va aconseguir arribar al poder per la via pacífica a les eleccions de desembre de 1998. Des de llavors, amb la nacionalització de l’empresa petroliera i totes les mesures i programes socials d’empoderament del poble en aquests 20 anys, van ser suficients per veure en el procés bolivarià un perill al precari sistema capitalista.
Propagandes mediàtiques de manipulació i mentides, intent de cop d’Estat el 2002, els conflictes convenientment creats amb el govern del país veí (Colòmbia) i el foment d’accions terroristes amb les guarimbas dirigides per l’oposició (amb el lamentable resultat de víctimes humanes) i sabotatges a l’economia del país. Al Manual del Comando Sud dels EUA l’oposició veneçolana ha trobat les directrius a seguir (3).
L’ús d’entitats regionals, com l’Organització d’Estats Americans (OEA), han estat instruments d’ingerència per part dels EUA per empènyer a un canvi de govern a països d’Amèrica Llatina, com ara a Veneçuela. L’alça de governs dretans que ha patit la regió sud-americana ha facilitat que s’incrementi l’agressivitat imperialista en el camp internacional contra els governs que prefereixen traçar el seu propi camí i allunyats dels dictats de l’Oncle Sam.
L’imperialisme té dificultats per assestar-li un cop a la sobirania i democràcia veneçolana i per això empeny el món a què accepti cegament el cop d’Estat. Les pressions imperialistes inclouen l’aprovació de 20 milions de dòlars d’ajuda “humanitària” per a tots els que s’acullin a la traïció.
Ara, el govern dels EUA exigeix que s’accepti la proclamació il·legal de Joan Guaidó com a president de transició, per així donar-li crèdits a una Assemblea Nacional que ha estat declarada nul·la la directiva d’aquesta, pel Tribunal Suprem de Justícia (TSJ) de la República Bolivariana de Veneçuela, perquè violenta els articles 130, 131 i 132 de la Constitució (4). Fins al mateix president espanyol, Pedro Sánchez, que va arribar a la presidència sense els vots de la ciutadania, i que s’ha resistit a fer eleccions, es creu amb la potestat del senyor del feu, a donar-li un ultimàtum al president Nicolás Maduro, que sí que va ser triat constitucionalment amb més de 6 milions de vots en eleccions democràtiques.
Per què aquesta pressió dels EUA? Les reserves naturals de petroli i altres materials que li van ser arrabassats a l’imperialisme amb les nacionalitzacions, són el principal objectiu a espoliar novament.
No obstant això, Cuba ha estat potser el repte que més dur ha colpejat a l’imperialisme, perquè ha sabut unir un poble per triomfar, resistir i cautelosament avançar, molt malgrat tot l’onatge de sòrdides agressions imperialistes que ha afrontat en aquests 60 anys. És real que Cuba no té recursos naturals, però ha estat i encara és una bandera que molts pobles prenen com a referència per a les seves justes lluites d’emancipació antiimperialista. És un exemple que l’imperialisme vol eliminar.
Per això, els governs dels EUA mantenen actiu un genocida bloqueig econòmic, el qual crea mancances materials i ocasiona milionàries pèrdues a l’economia del poble cubà, mentre els monopolis mediàtics de la (des) informació mesquinament assenyalen com a culpable al govern revolucionari, en clara guerra mediàtica de manipulació. Fins i tot han finançat una contrarevolució que els ajudi des de dins de Cuba a tractar de subvertir i generar canvis d’opinió amb escalades de mentides i actes de desobediència civil, les quals serveixin de tema preferit a la premsa “lliure” groga del capitalisme, que manipula i tergiversa la realitat interna del país.
Sabent que el govern de Cuba i els seus dirigents sempre han mantingut un vincle directe amb el poble, al qual l’ha convertit en l’actor fonamental de totes les transformacions realitzades i conquestes aconseguides. Un poble acostumat a ser consultat i a prendre les decisions fonamentals, com en aquest procés de reforma Constitucional que es va començar a realitzar des de l’any passat, 2018.
Una reforma constitucional que ha comptat amb la participació de més de 8 milions de persones i que els EUA s’obstinen a anomenar antidemocràtic i per a això utilitza a l’edulcorada “dissidència” (5), a la qual està cridant a dir “No” a una nova Carta Magna conformada amb la veu i voluntat de milions de cubanes i cubans, tant dins com fora de Cuba, i que serà sotmesa democràticament a un referèndum el pròxim 24 de febrer de 2019.
Llavors, amb quina moral, John Bolton, representant del país més bel·licista i invasor del planeta (6), s’atreveix a assenyalar com a eix del mal a governs que construeixen sistemes on el principal és el poble i els seus drets, en comptes de la banca, els consorcis, els mercats financers o les classes explotadores?
Gustavo de la Torre Morales.
Traduit per Yasmina Sánchez Oussedik
Notes:
(1) https://www.telesurtv.net/news/Conozca-que-son-las-guarimbas-en-Venezuela-y-quienes-estan-detras-20140312-0050.html
2() https://www.ecured.cu/Esc%C3%A1ndalo_Ir%C3%A1n-Contras_(1985-1986)
(3) https://www.hispantv.com/noticias/venezuela/341649/comando-sur-eeuu-mud-golpe-maduro
4) https://www.alainet.org/es/articulo/197740
(5) https://antorchae.blogspot.com/2019/01/constitucion-socialista-vs.html
(6) https://es.wikipedia.org/wiki/Anexo:Intervenciones_militares_de_los_Estados_Unidos
Font original: Fundació l’Alternativa
