Aquest és el quart d’una sèrie d’articles sobre la dialèctica. En el primer article, vam realitzar una aproximació a aquest concepte filosòfic. En el segon, vam analitzar els conceptes de la dialèctica presents en el zoroastrisme, una antiga filosofia mística iraniana que va influir de manera notable en el judaisme, el cristianisme i l’Islam. En l’article tercer, vam donar una mirada general al naixement de la filosofia dialèctica a l’antiga Grècia i, especialment, a les aportacions d’Heràclit. En aquest quart article, ens centrarem en la dialèctica des de la perspectiva del pensament taoista, possiblement, la més completa i elaborada concepció dialèctica de l’antiguitat.
Les ensenyances del vell mestre Lao Zi
El taoisme és una complexa filosofia xinesa mil·lenària. L’origen del pensament taoista es remunta a l’antiga religió tradicional xinesa i, sent estrictes, la major part dels seus principis i símbols poden considerar-se un desenvolupament filosòfic del cos mitològic del qual és hereu, sense que pugui establir-se un punt de ruptura amb aquest llegat. Tanmateix, l’essència d’allò que anomenem taoisme és el conjunt d’ensenyances recopilades principalment en el Tao Te Jing, llibre de poemes filosòfics atribuïts a Lao Zi.
Habitualment, la redacció del Tao Te Jing se situa cap al segle -VI, tanmateix, aquesta datació continua sent objecte de debat acadèmic i ningú qüestiona que l’obra és el resultat d’una tradició molt més antiga. La mateixa existència del seu autor, Lao Zi (literalment “el vell mestre”), és disputada, havent-hi alguns enfocaments que el consideren un personatge llegendari, sobre el qual existeix una extensa mitografia paral·lela. Tot i això, durant el segle XX, es va arribar a cert consens sobre la historicitat de Lao Zi, amb l’acceptació que, en la seva figura podrien haver-se integrat les llegendes d’altres savis antics.
La comprensió de la filosofia de Lao Zi segueix sent un repte difícil actualment, principalment per a la mentalitat occidental. Aquesta dificultat és conseqüència, en bona mesura, de les complexitats derivades de les traduccions del xinès, ja que, la riquesa de matisos i referències d’aquesta llengua es perden en la majoria de versions, o requereixen un gran conjunt de notes a peu de pàgina per a clarificar el sentit de les paraules. Bona prova d’això es pot comprovar d’entrada en la mateixa dificultat per a traduir els tres termes que donen nom a l’obra: Tao Te Jing (també transcrit com a Dao De jing).
El misteri del Tao
El terme Tao es tradueix per “camí”, “riu”, “via”, “principi”, “mètode”, “doctrina”, “tècnica”, “ciència” o “coneixement”, tanmateix, cap d’aquests significats arriba a recollir la seva profunditat, essent “camí” el més comunament acceptat, per posar l’èmfasi en la seva essència més primària. En l’escriptura xinesa, el Tao es representa amb un ideograma compost pels símbols que equivalen a “cap” i “persona caminant”. La tradició explica de manera encara més gràfica el significat del Tao:
“La manifestació de Yin, la manifestació de Yang. Això és el Tao”.
Aquesta referència relaciona de manera molt directa el Tao amb el Taijitu, el símbol que a occident coneixem popularment per la designació de les parts que el formen: el Yin i el Yang. No obstant això, el terme Tao no es refereix exactament als conceptes de Yin i Yang, sinó a la relació entre aquests dos principis, una vinculació indissoluble de moviment entre les forces contradictòries de la naturalesa, un principi motor, en certa mesura, com un concepte equivalent al logos d’Heràclit. La suma d’aquests matisos ens permet comprendre el Tao com una essència consubstancial a l’existència, com una llei natural i també com un principi dinàmic de les generacions, un principi simultàniament creador i destructor. També, en certa mida, el Tao ha estat assimilat al concepte de “mònada” dels pitagòrics, com a “unitat” o “universalitat” i amb el concepte d'”arché”, com a “principi”, “origen”.
Tanmateix, totes aquestes comparacions entre el concepte de Tao i termes provinents de la filosofia occidental són correctes només parcialment. El Tao no és el logos tal com acostuma a entendre’s, com a sustentador del pensament lògic purament racional. El Tao no és la “mònada” ni l'”arché”, entesos com a estadis anteriors a una creació, perquè el Tao, per definició, ni ha estat, ni és, ni serà, sinó que precisament es defineix com “un no-res que existeix com si no existís”. La complexitat del concepte no és defugida per la tradició taoista, el mateix Lao Zi ho indica en uns dels versos més célebres:
“El Tao que pot expressar-se
no és el Tao permanent”.
Més enllà de les dificultats purament lingüístiques, el concepte del Tao presenta importants reptes filosòfics. És un concepte profund i paradoxal com la vida mateixa. No s’ajusta a les categories conceptuals del pensament racional però revela una visió completament materialista de l’existència. No encaixa en cap idea de divinitat però comporta una visió mística sobre els misteris de l’ésser. El Tao se’ns presenta com un principi que defuig la seva definició, justament perquè assumeix que el seu àmbit d’actuació escapa a les mateixes limitacions de les percepcions i del pensament humà. Podríem dir que el Tao intenta definir tots aquells aspectes inherents a l’existència que escapen de qualsevol aproximació de l’enteniment.
“El mires i no el veus,
el seu nom és incolor.
L’escoltes i no el sents,
el seu nom és insonor.
El palpes i no el toques,
el seu nom és incorpori”.
No obstant això, per a Lao Zi, el Tao no es planteja com quelcom totalment incognoscible. Pot ser parcialment reconegut, no a través de l’experiència sensorial, però si a través de la introspecció i el control de la respiració, com una força còsmica reguladora de la qual tot és efecte.
“Hi ha una cosa confusament formada
anterior al Cel i la Terra.
Silenciosa, il·limitada!
De res depèn i és immutable,
pot ser tinguda per mare del món.
Desconec el seu nom,
l’anomenen Tao”.
El Tao és l’única constant d’un món en transformació permanent, l’harmònic i irreversible principi de moviment mitjançant el qual es manifesta l’existència: la interrelació inabastable de cada cosa amb la seva contrària, l’equilibri entre els antagònics, la permanent “conversa” de la realitat material. És per això que una altra de les traduccions correctes del terme Tao podria ser perfectament “dialèctica”.
“El moviment del Tao
és esdevenir el seu contrari”.
Per la seva banda, Te és també un terme polisèmic, ambigu i de difícil traducció. Està format per tres caràcters gràfics que representen “caminar”, “ment” i “rectitud”. Des d’antic va ser utilitzat per a descriure la “bona conducta”, “el camí recte”. Normalment, s’acostuma a traduir com “virtut”, interpretació completament vàlida que, tanmateix, mereix nombrosos aclariments. Afortunadament, ja hem tractat un terme molt similar a Te en el segon article d’aquesta sèrie, quan ens vam referir al concepte d’Arta en la doctrina filosòfica de Zaratustra. La paraula xinesa Te és equivalent a l’Arta avèstic en moltes de les seves accepcions i derivacions. Es podria traduir com a “virtut”, però també com a “ordre”, “ritus”, “proporció”, “correcte”, “just”, “veritat”. Per extensió, pot ser entès com a sinònim de “present”, “realitat”. En oposició amb la universalitat del Tao, el Te conté una connotació de particularitat i singularitat. Podríem dir que allà on Tao és generalitat, Te és concreció. Sense ser antònims, les dues paraules reflecteixen cert antagonisme.
Finalment, el terme Jing és probablement el de menys difícil traducció, i significa “llibre”, en el sentit de “compendi”, “clàssic”, “ensenyança”, “testimoni”, “obra”, o “tradició”.
La dialèctica de la realitat
“La gran perfecció sembla imperfecta,
però la seva eficiència no disminueix.
La gran plenitud sembla buida
però la seva eficiència mai s’esgota”
D’aquesta manera, Tao Te Jing podria ser objecte de múltiples traduccions igualment vàlides, com per exemple: “el llibre del camí de la virtut”, “el compendi de tècniques de l’ordre”, “l’obra de la ciència de la veritat”, “el clàssic del moviment del present”, “el testimoni de la integritat de la proporció” o, fins i tot, “l’ensenyança de la dialèctica de la realitat”. I és, precisament, en aquesta darrera interpretació que ens centrem en el present article, per a parar atenció a les importants semblances dels principis del Tao Te Jing, amb els de la doctrina mazdayasna de Zaratustra i de la filosofia dialèctica d’Heràclit.
“Ser i no-ser s’engendren mútuament,
difícil i fàcil es produeixen mútuament,
llarg i curt es formen mútuament,
alt i baix se satisfan mútuament,
so i oïda s’harmonitzen mútuament,
darrere i davant se segueixen mútuament,
és una llei constant”.
L’objectiu de l’obra de Lao Zi és transmetre l’ensenyança de la naturalesa dialèctica de la realitat. Ho fa, utilitzant un estil que combina, amb genial originalitat, l’ús de paraules molt senzilles amb el recurs constant a la paradoxa i la contradicció. El resultat és una poesia aforística, simple i al mateix temps força críptica, formalment i substancialment molt similar a l’obra del filòsof Heràclit, accessible per a qualsevol persona però transmissora d’una gran profunditat de reflexió.
“Allò que es plega es conserva sencer,
allò que es doblega es manté recte;
allò que està enfonsat s’omple,
es torna nou el que ja està gastat”.
La base d’aquesta naturalesa dialèctica que s’intenta descriure és la identitat dels contraris, l’absoluta dependència, tensió, successió i complementarietat entre tots els antagonismes que regeixen la realitat. El taoisme es planteja com una via d’acceptació de la contradicció universal i de descobriment d’una unitat, paradoxalment dual, que subjau darrere l’aparença de pluralitat.
“En el món tothom sap perquè la bellesa és bella,
i així apareix la lletgesa”.
El Tao és descrit repetidament com el buit necessari que fa possible el moviment. És des d’aquesta lògica que el Tao és present en totes les coses, sense ser perceptible i sense ser les coses en si mateixes.
“Trenta radis convergeixen a l’eix d’una roda
i gràcies al buit, el carro és útil.
Modelant el fang s’obté la copa,
i gràcies al buit, la copa és útil”.
D’aquest principi únic, la realitat emana a través d’una dualitat inexorable i es manifesta finalment en l’explosió de diversitat que perceben els nostres sentits. Els fonaments d’aquesta concepció s’expressen perfectament en el següent poema, que es podria classificar com una cosmogonia algebraica:
“El Tao engendra l’un,
l’un engendra el dos,
el dos engendra el tres,
el tres engendra els infinits éssers.
Els infinits éssers duen Yin a l’esquena i abracen Yang,
l’harmonia de la vida depèn de l’equilibri entre aquestes forces”.
Essent l’origen (Tao) sempre un i immutable, la seva concreció i manifestació efectiva, la realitat (Te), és sempre dual, múltiple i sotmesa a permanent transformació. Així, el Tao es converteix en Te, la potència dialèctica es concreta en realitat, sempre a través de dos principis antagònics que s’alternen a tot arreu, en tot moment: Yin i Yang. “Yin engendra Yang, Yang engendra Yin”. El dia engendra la nit, la nit engendra el dia. L’estiu engendra l’hivern, l’hivern engendra l’estiu. Tot existeix en oposició al seu contrari i acaba per convertir-se en el seu contrari. Tal com també sostenia Heràclit, per al taoisme la realitat no és altra cosa que transformació permanent: res és, “tot esdevé”.
Del Yin i Yang a l’ètica de la No Acció
Yin és foscor, terra, contracció, passivitat, receptivitat, integració, unió, debilitat, amor, pau, s’associa amb el nord, amb l’aigua, amb la feminitat i amb els nombres parells.
Yang és llum, cel, expansió, activitat, creativitat, separació, divisió, duresa, odi, violència, s’associa amb el sud, amb el foc, amb la masculinitat i amb els nombres senars.
No obstant això, l’objectiu d’aquesta filosofia no és la categorització positivista i sistemàtica de la realitat, aspecte en el qual fracassaria ostensiblement, sinó l’atenció i comprensió de la naturalesa dialèctica que la fonamenta, aspecte en què sobrepassa la major part de temptatives filosòfiques. Per al taoisme de Lao Zi, no hi ha dogmes: res és Yin o Yang de forma permanent, ambdós principis es succeeixen i s’alternen en totes les coses. Yin conté Yang en potència i viceversa. A diferència, del zoroastrisme, en el taoisme els principis duals i antagònics de la naturalesa no tenen una càrrega moral, ni l’ésser humà és considerat responsable del curs de la creació. Yin i Yang són portadors de qualitats positives i qualitats negatives que s’expressen en funció del moment. La llum no s’associa amb el bé de forma indissoluble, ni la foscor amb el mal, ja que el bé i el mal són entesos com a productes de la ignorància humana i de la subjectivitat temporal, mentre que Yin i Yang són concebuts com potències naturals regulades per una força primigènia que escapa a la comprensió racional.
“Retornar al principi, aquesta és la transformació del Tao;
debilitat, aquesta és la qualitat del Tao”.
La perspectiva taoista de la realitat es revela sorprenentment materialista i defuig obertament tota especulació metafísica sobre qualsevol realitat transcendent més enllà de l’existència material. En aquest sentit, el taoisme és marcadament ateu, per la qual cosa és molt més convenient considerar-lo una filosofia que una religió. A diferència de la major part d’enfocaments del seu temps, l’obra de Lao Zi no mostra gaire interès a explicar la gènesi i l’apocalipsi de l’univers, sinó que sembla més enfocada en demostrar l’absurditat de preguntar-se sobre l’origen i el final del cosmos, donada l’evidència de la seva òbvia naturalesa cíclica.
“El camí del cel és circular,
tot torna a la seva arrel”.
Les idees de Lao Zi van prendre força en un temps on la corrupció i les guerres fratricides havien portat a la decadència la societat xinesa. Potser per això, el punt de partida del taoisme és un rebuig crític als fonaments culturals de les civilitzacions humanes que són l’origen de tota insatisfacció, per a afavorir un retorn, una retrospecció ideològica: des de la hipocresia adulta i civilitzada cap a la sinceritat infantil i natural, des de l’individu cap al col·lectiu, des de la cultura cap a la naturalesa, des de l’ego que pateix cap al medi del qual som part i que és la font de tota sensació, coneixement i satisfacció.
“Una sala plena d’or i jade,
ningú la podrà guardar.
Qui s’enorgulleix de la seva fama i fortuna,
atrau la desgràcia.
Retirar-se un cop s’ha vençut,
aquest és el Tao del Cel”
Tot i el rebuig del taoisme a l’especulació metafísica, a l’ortodòxia religiosa i a la litúrgia social, en cap cas podem considerar-lo desproveït de tot rastre de misticisme. Ben al contrari, el taoisme transporta una profunda càrrega de misteri i de revelació, però focalitza el seu punt d’incertesa en la naturalesa com a màxima manifestació del gran secret dialèctic de l’existència.
“Misteri dels misteris,
clau de tota transformació”.
La singularitat d’aquesta relació dialèctica és la seva essència paradoxal: allò que regeix la relació entre els principis antagònics és una potència misteriosa i incognoscible, el Tao, que no pot ser compresa completament, ni tan sols expressada amb paraules a causa de la seva insondable profunditat, però que sí que pot ser acceptada, reconeguda i, en darrer terme, assimilada a través d’una actitud davant la vida, amb un posicionament ètic.
“El més greu dels mals, els molts desitjos;
el més dolorós dels defectes, l’ambició;
la major de les desgràcies, no saber-se satisfer mai.
Estar satisfet és saber satisfer-se;
aquesta és la satisfacció perdurable”.
De la mateixa manera que la doctrina mazdayasna de Zaratustra o la filosofia dialèctica d’Heràclit, l’ensenyança del Tao Te Jing parteix d’una concepció dialèctica i materialista de la realitat per a centrar tot el seu interès en l’ètica. Allò que, en darrera instància, té per objectiu el Tao Te Jing no és donar una explicació cosmogònica ni fer una elucubració metafísica que doni explicació definitiva a tots els misteris de l’univers. El seu objectiu és donar una via, un mètode de reflexió, que des de l’assumpció del profund misteri de l’existència i de la relativitat de totes les certeses racionals, proporcioni als éssers humans un posicionament ètic i vital que els permeti gaudir d’una vida equilibrada i plena. La finalitat de la filosofia taoista és, doncs, la recerca de la plenitud, però el mètode que proposa per a aconseguir-ho és la recerca de la vacuïtat.
“Coneix la masculinitat,
conserva la feminitat”.
A diferència de la filosofia occidental, fonamentada en el poder de la llum, del Yang, com a símbol de la creativitat, de l’acció, del pensament exclusivament racional i de la masculinitat guerrera, Lao Zi ens proposa prendre el camí de la foscor, del Yin, com a representació de la receptivitat, del no aferrament, del pensament introspectiu i de la feminitat integradora. El camí que ens planteja és el camí del repòs, la calma, la humilitat, l’honestedat, l’austeritat, d’una llibertat fonamentada en l’autosuficiència conscient. Allò que coneixem com a Wu Wei o No Acció.
“Aquell que actua fracassa:
el que s’aferra perd.
Per això el savi no actua
i així mai fracassa;
a res s’aferra
i així mai perd”.
La No Acció i l’ensenyança a través de l’exemple
“Actua sense actuar,
ocupa’t a no tenir cap ocupació,
assaboreix tot allò que no té sabor.
Tant en allò que és gran com en el que és petit,
quan es pensa que tot és fàcil, per força es troba tot difícil.
D’aquí que el savi pensi que tot és difícil,
i així mai s’entrebanca amb dificultats”.
A diferència de com sovint s’interpreta en els llibres d’autoajuda occidentals, la via taoista de la No Acció res té a veure amb la resignació. Ben al contrari, és una via que aposta per l’acció conscient, des del principi de l’eficiència i de la minimització de l’energia. La No Acció no predica com sovint se’ns vol vendre, “resigna’t i no facis res”, sinó que precisament ens convida a actuar després de la reflexió, com dient-nos: “actua però només l’estricament necessari”.
“Quan es governa els homes i se serveix al cel,
res més important que estalviar vitalitat.
Només estalviant vitalitat
es pot estar previngut”.
El fonament d’aquest pensament ètic és la constatació que tota acció té una reacció, ben sovint inesperada. En conseqüència, l’acció correcta sempre ha de ser mesurada, pausada, reflexionada. Molta activitat comporta pèrdua innecessària d’energia i genera molt activitat reactiva. Contràriament, una activitat limitada suposa una menor pèrdua energètica i un major control de les conseqüències de les nostres accions.
“El bon nom o la mateixa vida,
què és més car?
La mateixa vida o les riqueses,
que és més valuós?
Guanyar o perdre,
què és pitjor?”.
En el fons, el Wu Wei és l’ètica de l’economia, de la màxima efectivitat, de la moderació, de l’equilibri. Apel·la al sentit interior de justícia de cada individu i a la seva intel·ligència racional i emocional, rebutja la imposició de qualsevol doctrina o moral, perquè reconeix la incapacitat de tota doctrina per a ser universal. És un rebuig a la superficialitat i l’artificiositat cultural en defensa de la profunditat i la sinceritat natural. L’ideal de persona sàvia per al taoisme és el de persona austera que sap renunciar.
“Tanca les portes, tapa les obertures
i acabaràs els teus dies sense fatigar-te mai.
Obre les obertures, afanya’t en els negocis
i no veuràs arribar el final dels teus dies”
Per això rebutja sense embuts el narcisisme de l’erudició, la moral hipòcrita dels discursos d’estat, la falsa seguretat de la il·lusió cultural. El poder de la persona sàvia no resideix en el seu coneixement acumulat, ni en el seu respecte a les convencions, ni en el seu domini de les tradicions, ni en la seva capacitat de persuasió discursiva, ni en el seu prestigi popular, sinó en la seva capacitat d’influir subtilment i determinar el curs dels esdeveniments sense gairebé actuar, des de l’anonimat desinteressat, sempre en favor de l’interès col·lectiu i de l’ordre natural.
“Qui s’entrega a l’estudi
es fa gran dia a dia;
qui escolta el Tao
es fa petit dia a dia”.
El taoisme confronta en molts aspectes amb l’altra gran disciplina filosòfica xinesa, el confucianisme. Ambdues filosofies van tenir i encara tenen una gran influència en els governants xinesos i segueixen sent objecte d’anàlisi arreu del món per les seves aplicacions en el govern dels pobles. Tanmateix, allà on Confuci promou la moral, Lao Zi promou l’ètica; allà on Confuci proposa la llei, Lao Zi proposa l’ensenyança; allà on Confuci defensa complexitat i burocràcia, Lao Zi defensa senzillesa i eficiència. Una antiga llegenda xinesa no demostrable assegura que Lao Zi i Confuci van trobar-se en una ocasió. Confuci va voler explicar a Lao Zi la seva concepció de la naturalesa i el govern del poble, però Lao Zi li hauria recriminat la seva arrogància i manca d’humilitat. Poc després, essent preguntat sobre la trobada per un deixeble, Confuci hauria expressat amb admiració sobre Lao Zi:
“Els ocells volen, els peixos neden, els animals corren. Aquell que vola pot ser travessat per una fletxa; aquell que neda pot ser arponejat; aquell que corre, pot ser capturat amb un llaç. Però el Drac munta al vent, cavalca sobre els núvols, es submergeix a les aigües, puja a dalt de tot del cel. Com capturar-lo? He vist a un Drac”.
A tall de recapitulació, volem assenyalar els interessants punts de contacte entre tres formes de pensament d’arrels mil·lenàries: el mazdaiasna (amor a la saviesa) de Zaratustra, la filosofia (amor a la saviesa) dialèctica d’Heràclit i el taoisme (camí de la saviesa o la virtut) de Lao Zi. Totes tres fan èmfasi en l’essència dialèctica de la realitat i desenvolupen una teoria bàsicament materialista del coneixement per arribar a concentrar-se en la necessitat d’una guia ètica qui orienti la conducta dels individus en benefici de la comunitat. En els articles vinents, intentarem, primer, descriure l’evolució de la dialèctica durant l’edat mitjana i moderna, per acabar concloent amb el materialisme dialèctic de Marx i Engels i la seva evolució fins als temps actuals.
PA
