I ara a més trànsfuga.
Ara els membres de Comunistes de Catalunya que estem d’acord amb les decisions adoptades pel CC del nostre partit, a més d’acòlits del malvat Fu Man Chú (Nuet) som trànsfugues. En el passat hem estat dogmàtics, sectaris, afgans, afros, pro—soviètics, estalinistes… Les nostres esquenes on amples.
Qui ha escrit el veredicte aquest cop? Per a no interpretar-la amb un biaix cognitiu producte de l’apassionament, cal llegir freda i atentament el text de la sentència: Diu el comunicat de premsa dels Comuns:
“Cal un compromís ferm, especialment de les forces d’esquerres, d’abandonar la vella política
En els últims dies hem conegut a través dels mitjans de comunicació que ERC està negociant llocs a les llistes electorals per a les properes eleccions amb persones membres de l’espai de Catalunya en Comú.
Catalunya en Comú té entre els seus principis fundacionals el mandat d’impregnar la política de principis ètics que evitin que les institucions públiques i els partits polítics tornin a caure en les dinàmiques de desafecció sistèmica que hem viscut en les darreres dècades. L’espectacle mediàtic dels últims dies impulsat per ERC amb la negociació amb persones que van ser escollides democràticament per les llistes electorals de Catalunya en Comú és incompatible amb la nova manera de fer política que impulsa el nostre espai.
En aquest sentit, i evidenciada la incompatibilitat amb els Estatuts i el Codi Ètic de Catalunya en Comú, l’Executiva del nostre espai ha acordat suspendre cautelarment de militància a Joan Josep Nuet i obrir un expedient sancionador. A més, per tal de preservar els drets de les persones que van votar Catalunya en Comú-Podem a les últimes eleccions catalanes, l’Executiva també ha acordat demanar-li que deixi l’acta de diputat, atès que ja no defensa l’ideari ni els principis fundacionals de Catalunya en Comú, i faciliti així l’entrada a la propera persona de la llista per garantir els 8 escons que la ciutadania ens va atorgar al Parlament de Catalunya. De la mateixa manera, s’emplaça al Grup Parlamentari a què prengui les mesures necessàries per a la seva expulsió del GP.”
Una proesa literària: tots els tòpics de la “nova política” junts en tan poques línies. Només hi manca la caracterització de “trànsfuga” que aquells que han redactat aquest comunicat-sentència han deixat anar als mitjans de comunicació (burgesos, per descomptat) i que aquests mitjans recullen amb delectació. Mireu l’hemeroteca. El més preocupant és l’alegria amb què alguns companys (alguns molt estimats i respectats per mi; d’altres tan sols coneguts i saludats) s’han ajuntat, de manera força irreflexiva a l'”auto de fe”.
Anem per parts: som Comunistes de Catalunya (acords del CC de CC del passat 9 de març) i no Nuet som els que hem adoptat la decisió d’aliar-nos electoralment a través de la marca Sobiranistes amb ERC. La figura jurídica és la coalició. De manera que els titulars i les afirmacions d’alguns companys són falses. Nuet no ha fitxat per ERC, Nuet no s’ha passat a ERC. Sobiranistes, un espai polític que els comunistes catalans compartim amb altres companys republicans fa una coalició amb ERC. Estem pendents de llegir els acords en la seva integritat i no tan sols la concreció de les llistes. Alguns sols els hi interessen les llistes. Han intentat que Comunistes de Catalunya ja no tingui representació al Parlament espanyol i han fracassat en el seu intent. I això els fa perdre l'”oremus”. I els papers. I les formes. I el respecte degut entre companys de lluita.
Intentem examinar allò que realment ha passat més enllà de l’allau de vocabulari gruixut, de les desqualificacions i del soroll. Mirem de col·locar-nos una mica “au dessús de la melée”, per intentar tenir una visió de conjunt. Allò que realment ha passat és que Comunistes de Catalunya ha recuperat la seva sobirania electoral després dècades d’haver-la subrogat a EUiA, després de dècades de marxar a redós i a remolc d’ICV i després d’haver estat subsumits durant un breu temps dins d’aquest artefacte electoral que s’anomena Comuns. Allò que ha passat és que Comunistes de Catalunya ha decidit no acceptar el diktat d’ICV i del grupet d’Ada Colau i ha recuperat la seva independència per a aliar-se o no amb una força o amb d’altres.
És una decisió complexa, difícil i coratjosa. Els resultats d’aquesta decisió encara no es poden preveure. I potser no siguin bons o tan bons com es pretén. És natural doncs que aquesta decisió col·loqui fora de la seva zona de confort a qui ha transformat els Comuns en la finca particular d’Ada Colau i de la petita “camarilla” que l’envolta en un pacte de ferro amb la vellíssima política d’ICV. També ha col·locat fora de la zona de confort a aquells que acaten aquest pacte de ferro.
Molts companys esteu fora de la vostra zona de confort. Us comprenc i tracto de posar-me en el vostre lloc. Jo també m’hi trobo fora de la meva zona de confort. Tan sols espero/ desitjo que passeu aviat l’etapa del dol, de la confusió i de la ràbia que us impedeix de fer una mirada més llarga i de conjunt sobre la situació. Espero que lo més ràpidament aconseguiu passar a una etapa de reflexió sobre el problema major que hi ha al darrere de tot plegat.
Només dos apunts per a una reflexió que, quan es pugui (inch allah! no passin gaires anys) haurem d’abordar entre tots:
1. Cal analitzar crítica i auto-críticament un fenomen inesperat per la majoria: la rapidesa sorprenent amb què el “nou subjecte” s’ha transformat en una petita nova classe política. Això ha estat un fracàs de tots plegats. Cadascú té la seva part de responsabilitat en aquesta situació. Fins i tot per aquells que crítics amb els mètodes i l’estil cesarista i carismàtic de la construcció de l’artefacte electoral ( que no pas “nou subjecte polític”) no hi vàrem participar. També a nosaltres ens toca la nostra part alíquota d’autocritica.
2. La derrota que patim tots plegats és més àmplia que aquest fracàs. S’emmarca en una fase difícil i complexa de la lluita de classes, presidida per l’ascens de l’extrema dreta. Més enllà ens trobem en la quarta revolució passiva del nostre país, i això està l’origen de la sub-alternitat dels Comuns respecte de la política tradicional.
Ja que no serà fàcil sortir de l’astorament, de la ràbia i de la confusió en la qual molts de vosaltres us trobeu, estimats companys. Però cal fer-ho. Lo més aviat possible. Ens necessitem els uns als altres.
Només desitjo que no mateu a l’emissari.
Inch Allah!
Joan Tafalla
