En les darreres dècades, l’esquerra europea sembla haver-se convertit en una mena de deixalleria de les ideologies de la impotència.
Aquesta definició no intenta ser provocadora, només pretén descriure amb rigorositat el trànsit de l’esquerra europea, des d’un segle XX, on l’esquerra va liderar importants revolucions socials a partir d’una concepció de l’organització política fonamentada en principis ideològics marxistes i leninistes molt ferms, fins a un segle XXI, on l’esquerra sembla perduda en un laberint de revisionismes postideològics i s’admira amb impotència de la seva incapacitat de disputar l’hegemonia del poder neoliberal.
El fet inqüestionable és que, des de la segona meitat del segle XX, l’esquerra europea va començar a posar en dubte les seves pròpies bases ideològiques que tants bons resultats havia donat a les generacions passades i que van fer possibles conquestes socials sense precedents per a la classe treballadora: des de la jornada laboral de 40 hores setmanals fins a les vacances pagades, passant per l’educació i la salut pública. El marxisme va començar a qüestionar-se, primer de manera tímida, més tard, de manera cada vegada més obscena. De mica en mica, els socialistes van esdevenir liberals, la major part de partits obrers van anar tornant-se cada vegada més obertament revisionistes, van sorgir els eurocomunismes, els ecosocialismes, els altermundismes, els anticapitalistes i tota mena de noves pseudoideologies, fins que va arribar un moment que només una minoria de partits sense cap rellevància parlamentària lloable es reivindicaven com a marxistes, leninistes o, simplement, comunistes.
Com és obvi avui, els resultats de tots aquests processos ideològics regressius mai van ser el pas endavant en la modernització i l’avenç de l’esquerra que van vendre en el seu moment. No van servir per ampliar la base social, ni per a conquerir nous drets socials, ni per a avançar en cap matèria substancial. Al contrari, ara ja és indubtable que els successius revisionismes adoptats acríticament només van servir per a fer més fort a l’enemic, per a que el capitalisme es tornés més i més poderós i per a que l’esquerra sucumbís dissolta en una amalgama ideològica pantanosa, amb totes les antigues organitzacions obreres de referència atomitzades, reduïdes a opcions polítiques marginals o convertides en simples instruments del sistema explotador.
Encara avui, molts dels qui es reclamen d’esquerra segueixen negant aquesta relació directa entre la renúncia ideològica i la derrota social.
A Catalunya i a Espanya, per exemple, en els darrers 10 anys hem pogut veure novament com l’esquerra no ha sabut aprofitar el context de crisi econòmica, social, política i institucional per a revertir aquesta tendència derrotista, per a fer autocrítica i tornar a abraçar les ideologies que li eren pròpies. En lloc d’això, l’esquerra ha tornat a inventar noves sopes d’all i ha fet refregits nous dels vells revisionismes per a tornar a fracassar estrepitosament en el seu intent de disputar l’hegemonia ideològica al liberalisme dominant i al règim del 78.
Ni les altisonants teories de Laclau-Mouffe passades pel filtre esperpèntic de l’errejonisme, ni les pretensioses soflames social-populistes i mediàtiques dels pablistes, ni les estridents proclames anticapitalistes i altermundistes dels independentistes, ni les postmodernes visions ciutadanistes i fan-club dels colauistes, ni l’exagerat ultrapragmatisme institucionalista dels carmenistes no han servit per a res més que per a estampar-se una altre cop contra el mur sòlid del sistema com un globus d’aigua.
Se’ns criticarà als ortodoxos, als qui no tenim al·lèrgia a les velles doctrines obreres, que tampoc nosaltres hem estat capaços de tenir cap èxit contra el capitalisme. Però això només és cert a Europa i relativament. A la resta del món, en tots aquells països on existeix una veritable resistència al capitalisme i on, fins i tot, es disputa l’hegemonia del poder a l’Imperialisme capitalista, les resistències caminen de la mà de partits comunistes o socialistes fortament impregnats de contingut ideològic marxista i revolucionari. I no només això, sinó que a moltes parts d’occident, allà on l’esquerra avança socialment, la recuperació de les antiquades ideologies obreres juga un paper fonamental.
Mentre a Catalunya, a Espanya i a l’Europa continental l’esquerra agonitza patèticament ofegada en una sopa de revisionismes, a Anglaterra el nou laborisme de Corbyn avança amb un discurs desacomplexat de lluita de classes, als EUA el socialisme democràtic de Sanders guanya terreny. A Cuba, a Veneçuela i a Nicaragua el poble planta cara a l’Imperialisme ianqui guiat per la ideologia marxista revolucionària de sempre, i la Xina comunista, amb totes les seves contradiccions (que existeixen i són dignes d’estudi) ha esdevingut la primera potència econòmica, industrial i tecnològica del món.
Després de tot, pot ser que sí que hi tingui a veure alguna cosa la ideologia en la desastrosa derrota que l’esquerra europea sembla entestada a repetir una vegada i una altra, fins a la seva desaparició. Sense ideologia, no hi ha esquerra, no hi ha disputa, no hi ha organització, no hi ha possible victòria.
No ens convé oblidar que, darrere la batalla d’idees hi ha la batalla per la realitat material. Així que cal que ens reafirmem en un necessari, imprescindible, classisme obrer.
PA
